diumenge, 25 de desembre de 2011

Un betlem

Sota un cel estrellat de neules blanques,
condormides ovelles de cotó,
nevades de farina i, d'unes branques,
penjades, cireretes de pastor.

Sobre el vidre d'un llac renta una dona,
vora un foc, sense flama, un pastoret
té en la mà una ximbomba que no sona,
dins un coval d'escorça i de verdet.

Infinit, un desert d'arena fina
i, mostrejat de solcs, un sementer,
un palau tot pintat de purpurina
i un poblet de casetes de paper.

De palla i de cartrons una porxada
que sembla esser tan pobra i tan humil,
que pels amples forats de la teulada
entren els raigs de lluna fets de fil.

I a la claror d'una candela encesa,
embolicat dins menudall tot blanc,
símbol d'humilitat i de pobresa,
el cos petit d'un minyonet de fang.

Un infantó, la boca mig oberta
i ulls astorats, albira atentament
i al bellugueig d'aquella llum incerta
sembla que cobra vida el naixement.

Rafel Bordoy

Molts Anys per a tothom!

dilluns, 19 de setembre de 2011

Fer i desfer

Una fadrina brodava
llavor ho tornava desfer,
per tenir feina que fer
quan s'estimat hi anava.

Penélope era esposa d'Odiseo, rei de Ítaca, que lluitava a la guerra de Troia. Mentre Odiseo era a la guerra, la seva esposa era festejada per molts de pretendents, ella, per no comprometre's amb cap d'ells els deia que deixaria el seu home quan acabàs el sudari que teixia per quan morís el seu sogre, Laertes, però durant la nit Penélope desfeia el que havia teixit durant el dia.
Una cosa semblant és el que fan, o volen fer, alguns ajuntaments amb les obres duites a terme pel consistori anterior, sobretot si és de signe polític contrari.
Exemples en trobaríem més que no en voldríem, en destacaré dos que em vénen a la memòria, un de cada color polític: l'actual equip de govern de l'ajuntament de Palma ha llevat el carril bici de les Avingudes que havia posat l'anterior consistori d'Aina Calvo. L'ajuntament de Santa Margalida vol tornar arrera la peatonització d'una part de la Plaça de La Vila i a més ha encarregat un estudi per modificar el monument a La Beata, ambdues coses realitzades per l'ajuntament anterior.
Vet aquí un fer i desfer, pagats amb els doblers dels ciutadans, que ens deixa fermats als capricis estètics d'uns regidors, que, com a molt, tendran uns coneixements semblants als de qualsevol ciutadà, pel que fa a les conveniències o gusts del que voldríem que fos el poble o la ciutat. Això en si ja seria greu, però encara ho seria més si en les seves actuacions hi hagués amagada una bona dosi de revengisme polític.
Ara que tots els ajuntaments retallen del pressupost, s'emprarà el producte de les retallades per pagar el desfer i tornar fer?

dilluns, 13 de juny de 2011

Entrevista a Blai Bonet


Entrevista a Blai Bonet, feta a la darreria de l'estiu de 1997, uns quatre mesos abans de la seva mort, a fi de publicar-la a un número extraordinari de “Sa Revista de Santa Margalida”, dedicat a la persona de Joan Mascaró i Fornés.

Per sostenir una conversa amb l'escriptor Blai Bonet i la seva relació amb Joan Mascaró, un horabaixa d'estiu, Antoni Mas i Rafel Bordoy, partírem a Cala Figuera de Santanyí, i a la vora d'un finestral obert a la daurada llum del capvespre, el poeta ens deleità amb la seva conversa amena i el coneixement de Mascaró i d'altres coses.

-Com va eser que vares conèixer Mascaró?
-No el vaig conèixer a cap mitjà literari, jo devia tenir devers denou o vint anys i feia repòs per causa d'una malaltia a un pulmó, un vespre es va presentar un senyor que jo vaig confondre amb un collidor d'ametles, portava un capell de paumes, unes espardenyes i uns calçons no massa nous. Jo el vaig rebre a ca nostra dins un corral fondo amb un emparrat i, abans de dir qui era, es va quedar una estona mirant tot allò i llavors em va anar explicant que era un professor de Cambridge. He de dir que tenia un cert accent anglès, però, a mesura que anava parlant, quan va dir que era de Santa Margalida l'accent anglès li va fugir com per art d'encantament. Llavors es va treure els meus dos
primers llibres i em va dir que li agradaven molt, que li recordaven el poeta John Keats i aleshores em va llegir “El Crist de l'olivera” i “Soledat oberta”... i així va passar deu minuts o un quart. Després, com que ja era un poc tard, em va dir si em sabria greu que vengués a visitar-me qualque horabaixa ja que estiuejava a Es Carritxó.
A la propera visita ja em va parlar de la seva vida, de la seva amistat amb Joan March Ordinas, de la seva infantesa a Santa Margalida, dels seus estudis, de la seva procedència d'una família humil... Em va contar que Joan March, que ja havia fet doblers en la seva joventut, li va dir que li npagaria els estudis que ell desitjàs. March era conscient del seu propi enginy per fer doblers però que li mancava la intel·ligència i els coneixements per introduir-se en el món i que Mascaró li serviria per aquest propòsit.
Com a gran orientalista i un dels pocs coneixedors del sànscrit va ser professor dels fills de Nasser, d'Indira Ghandi, del Sha de Pèrsia i d'altres governants asiàtics i europeus; Mascaró va entrar en contacte amb aquests personatges i, per mitjà d'ell, Joan March. Joan Mascaró ensenyava espiritualitat hindú als fills i March feia els negocis amb els pares.

-Ara, després de conèixer Mascaró i la seva obra, quina és la teva opinió?
-Jo diria que la seva obra és una cosa i la seva persona és una altra, ell, ensenyant sànscrit, feia possible el coneixement de l'espiritualitat hindú. Em va contar que el seu fill era company de col·legi d'un dels Beatles, en George Harrison, que anava per casa de don Joan i amb ell, després, els altres components del grup musical. Mascaró els donà a conèixer la poesia hindú i els va fer possible l'anada a la Índia, gràcies als seus contactes, i la temporada llarga que estaren per allà va esser important per a la seva carrera musical, canviant de personalitat, de manera de vestir, la manera de fer música, les lletres de les cnçons... tot propiciat per Mascaró. Jo el que valor més de Mascaró és la capacitat de entrar en situacions noves, com a través de l'estudi del sànscrit i de la poesia hindú va entrar en contacte amb una sèrie tan diversa de persones importants. Jo dic que Mascaró era un pillastre, en el bon sentit, pens que ell i don Joan March eren dos autèntics grecs.

Li contàrem a Blai Bonet una anècdota de Mascaró: A ca seva tenia dos retrats, un d'en Ghandi i un de Joan March i a una persona que el visità li va dir: “No trobau que en Ghandi i en Verga s'assemblen, si posau una corbata a en Ghandi pareixeria en Verga i si li posau un llençol a en Verga pareixeria en Ghandi.”

-És així, més o manco és això, perquè en Ghandi era un mestre de l'espiritualitat, però també era un polític d'aquells polissons com pocs n'hi ha haguts, i va aconseguir destruir Anglaterra a base de dir que no els comprassin roba de cotó i de llana als anglesos i que es vestissin de la roba de per allà. Sembla que els seus feren com un vot de pobresa i es vestiren amb aquell llençol, amb el propòsit d'enfonsar Anglaterra i ho aconseguiren.

-Els academicistes li varen retreure a Mascaró que en les seves traduccions parava més esment a l'esperit dels escrits que al seu propi text. Què en penses d'això?
-Un traductor, si és un bon traductor, i en el món n'hi ha pocs, potser empri molt de temps per traduir una obra, perquè no es tracta de posar l'equivalent d'un text en una llengua determinada amb les paraules del castellà, de l'anglès o del català, sinó que es tracta d'expressar en castellà, anglès, català o amb la llengua que sigui, el que una altra persona havia expressat en una llengua distinta. Jo he llegit llibres traduïts que la traducció encara és millor que l'original, sobretot en poesia. Cada estiu, des de fa trenta anys, llegesc un llibre que es diu “El collar de la paloma”, escrit per un àrab,
i té una traducció al castellà que és meravellosa. Jo pens que la traducció de l'Odisea feta per en Carles Riba és millor que l'original d'Homer, en Pedro Salinas va traduir tota l'obra d'en Proust i és molt millor la traducció que l'original, simplement perquè en Pedro Salinas és més bon poeta que no en Proust. Quan li vaig demanar a Carles Riba perquè aquella traducció em sonava tan bé, em va dir: “és que blaiboneteja”. I és que el millor català de tots es parla a Mallorca, aquí hem conservat la puresa del català de Ramon Llull.

La conversa amb Blai Bonet, prou interessant, es va perllongar per una bona estona, però ja havíem desbordat el tema de Mascaró. Les coses que ens va dir en Blai sobrepassen la capacitat d'aquesta publicació, així que aturàrem l'aparell d'enregistrar.

dimarts, 17 de maig de 2011

Visita a la Mare de Déu de la Panada




El diumenge dia 15 de maig, el grup cultural “Ansa per ansa”, de Santa Margalida, dugué a terme una visita a l'ermita de Sant Honorat, de la muntanya de Randa, per tal de retre homenatge a la Mare de Déu de la Panada, a la capelleta-oratori del pare Palau. Davant la imatge tengué lloc una lectura de poemes dedicats a la Mare de Déu, per membres del grup. En la visita foren rebuts pel prior i guiats pel pare Lliteres. Completà la diada un dinar de germanor, la visita al santurai de Cura i a l'ermita de Gràcia; finalitzant al santuari de Consolació de San Joan.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Gloses electorals

Arriben eleccions i els pilítics cerquen vots de davall les pedres.

Gloses electorals

De polítics en veureu
que, a sa collita de vots,
es tornen tots molt devots
i s'abracen a la creu.

Prop de ses eleccions,
sa comandera ja frissa,
i no s'estalvien missa,
ofici, ni processons.

Al clero l'hi fan la bona
són amics des capellà,
per si els pot davallar
qualque vot de dalt sa trona.

El mossèn els beneeix,
un dia i un altre dia,
manifestant alegria
per un fill que es converteix.

I, sense penediment,
lis concedeixen perdó,
perquè sa corrupció...
és palla que se'n du es vent.

I es mostren respectuosos
amb els qui són nous amics,
perquè convé molt de pics
tenir bo amb els poderosos.

I elegits de dret o tort,
quan s'acaben els comicis,
ni agraeixen els servicis
i si t'he vist no em record.

Quan ja no són necessaris
quan no és hora de votar,
el polític se'n desfà
de novenes i rosaris.

Perquè es polítics de raça
no perden es conillons
ni en romanços ni canços,
solamnent quan van de caça.

I rodant a rodolons,
per camins i viaranys,
tornaran d'aquí quatre anys
cercant benediccions.


Que quan el poble es prepara
altra volta per votar,
es tornaran acostar
com el fill pròdig al pare.

I com que Jesús mos mana
que no hem de guardar rencor,
qualque capellà o rector
farà sa farina blana.

Però la cosa podria
prendre per un mal camí,
si volguessin convertir
en hotel sa rectoria.
I el rector, on aniria?

dissabte, 26 de febrer de 2011

John Barry a Santa Margalida


Fa unes setmanes va morir John Barry, el músic britànic que amb la seva música havia aconseguit un bon grapat de premis, entre els qual destaquen 5 Oscars, 4 Grammys, l'Orde de l'Imperi Britànic, etc. Barry havia nascut a York, al nord d'Anglaterra i tenia 77 anys. Un infart acabà amb la seva no massa llarga vida.
Pel·lícules com, El león de hinvierno, Nacida libre, Memorias de Africa, Bailando con lobos, una dotzena de la sèrie de James Bond i moltes més, porten la seva música a la banda sonora.
Totes les dades del seu currículum i algunes de la seva vida particular les podem trobar a Internet. El que pretenc és recordar, si més no, la persona que tengué una relació directa amb la vila de Santa Margalida i que gaudia de passejar pels carrers del poble, sense que la gent el pogués conèixer, com un simple turista, sempre acompanyat de Joan Crespí (Pussa) que treballava a Sa Capella, on Barry estava hostejat, i amb el qual el va unir una bona amistat.
Si sortiu de Santa Margalida per la plaça de S'Abeurador i us dirigiu cap a Can Picafort, en front veureu un turonet coronat per un bell casal que també es pot contemplar des de distints indrets de la Vila. El seu emplaçament és quasi bé privilegiat, podríem dir que per a la Vila és com un punt de referència: és Sa Capella.
A la primeria dels anys seixanta un ciutadà francès, Jean Burdillon, comte de Queylar, llogà Sa Capella i la convertí en una residència o hotel on s'hi hostejaren, en distintes etapes artistes del cinema, com Richard Harris, Lex Barker, Jean Seberg, entre d'altres; membres de la realesa europea com la princesa Chantal de França, la reina Federica, els prínceps de Liechtenstein, el príncep Burkhard de Prúsia... personatges de l'Art com Robert Graves, Joan Miró, Romain Garry... i es podria completar la llista amb membres de cases reials d'arreu del món, militars, diplomàtics, empresaris, intellectuals...
Uns d'aquests personatges, el músic John Barry, acompanyat per la seva esposa d'aquell moment, l'actriu Jane Birkin, passà llargues estades a Sa Capella i li encantà tant aquell indret que, molt prop de la residència, comprà una extensió de terreny d'uns 7.000 metres quadrats i comença la contsrucció d'un casal, que pretenia esser com les grans mansions que podíem contemplar en moltes pel·licules, amb una enorme piscina i el que havia de ser un extens jardí.
Passà el temps i ja sigui pel tancament de Sa Capella, per la mort del comte, perquè Barry perdés interès en residir a Santa Margalida, o per circumstàncies que se m'escapen, el cas és que, aixecades les parets i avançada l'obra, la construcció del casal es va interrompre ja fa un bon grapats d'anys i ara roman sols el testimoni enrunat d'allò que podria haver donat un toc de distinció i de popularitat a la Vila de Santa Margalida. Sols els coloms i qualque curiós visitant esporàdic freqüenten aquell nostàlgic indret.
Barry i una de les seves filles, mantingueren encara una certa relació amb la família de Joan Crespí i, concretament la filla, visità Santa Margalida, però res no podem saber de quines són les seves intencions en relació a la propietat, potser condemnada per a sempre a ser sols un record de la figura de l'insigne músic.
Si anau des de la Vila a Can Picafort, a un poc més d'un quilómetre del poble, girau la vista a la vostra dreta i podreu contemplar el que la gent del poble anomena “el xalet d'en John Barry”, emergint d'entre els pins i els ullastres com un fantasma, al qual la modernitat d'un grafitti li ha posat una mica de color sobre el blanc embrutit del seu sudari.

Rafel Bordoy
Escriptor
(rafelbordoy.blogspot.com)

dimecres, 26 de gener de 2011

Entrevista al butlletí de l'Obra Social de "Sa Nostra"

Rafel Bordoy19-01-2011
“Avui som més democràtics però cadascú es creu que posseeix la veritat”

Alguns científics duen anys cercant què o com es pot allargar la vida humana. La recepta, però, és molt senzilla: només les ganes de viure i l’entusiasme poden fer-nos mirar la vida amb els ulls ben oberts. L'escriptor Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936) té més de quinze llibres publicats.

De la seva vida de militar ja només queden records i companys. Client de tota la vida de “SA NOSTRA”, és conseller, des de fa un any, de l’Assemblea General de l’Entitat. Se sent feliç amb tot el que fa, però encara més quan veu jugar el Barça.

Quin és el seu secret?
No pens que sigui cap fórmula màgica, simplement tenc il·lusió i entusiasme. A la meva edat, però, alguns pensen que soc un ingenu. Potser tenguin raó, però beneïda ingenuïtat que m'ajuda a mantenir-me viu.

Ser padrí, l’ha canviat?
Als que ja estam de tornada, els néts ens donen un plus de jovialitat que havíem perdut: amb la seva vitalitat, amb la seva inconsciència, amb la necessitat de compartir els seus jocs, amb la il·lusió de poder contar-los coses. Sent que els estic ajudant, en certa manera, en la formació del seu caràcter.



Quina lliçó els ensenya?
Que procurin guiar-se per uns valors, alguns d'ells avui quasi en desús, com la voluntat, la responsabilitat, la disciplina, la solidaritat o la convivència. Que no oblidin les seves arrels, sense perdre de vista el futur. Que posin especial atenció en la seva formació, tant acadèmica com humanística i que no deixin mai de sentir entusiasme i curiositat.

Quina és la batalla que es lluita avui?
La societat actual pretén ser més solidària, però li manca caritat, és més deshumanitzada. Estam més informats i més preparats, però perdem identitat. Som més democràtics però, a la vegada, un poc sectaris: cadascú es creu que posseeix la veritat. Hauríem de procurar millorar el nostre entorn i que la millora s’escampés com una taca d'oli a tots els àmbits.

Mai va voler dedicar-se a una altra cosa?
Per a un fill de família humil i sense massa estudis, les oportunitats no sovintejaven. Naturalment, vaig valorar altres opcions, però em vaig decidir gràcies al consell d'un amic del meu pare, també militar.

Per què escriu?
Per una aspiració que es va desenvolupar tardanament, però ferma. Per una passió per la literatura i per la poesia en particular. També perquè el fet d'escriure em crea la necessitat de renovar els meus coneixements, i així aliment la meva curiositat.

Se sent diferent a les persones de la seva generació?
Bona part de la gent major pensa que ja ho ha fet tot a la vida i que ara només han de divertir-se i passar's-ho bé. Però no tots pensam així, encara podem fer coses, com estudiar o participar d'activitats profitoses. Si en qualque cosa em sent diferent a la majoria és precisament en les meves ganes d'aprendre: la il·lusió per tot això, gràcies a Déu, encara es manté prou viva.

Ha vist molts de canvis a l’illa de Mallorca?
El més significatiu és que hem passat d'una carència de quasi tot, a tenir-ho gairebé tot. Per això, a algú li costa adaptar-se quan les coses no roden massa bé.

Avui és conseller general de “SA NOSTRA”. Què suposa això per a vostè?
A més de la possibilitat de poder aportar qualque cosa, és una experiència interessant en aquests moments de canvi en l'estructura de “SA NOSTRA”. Encara que soni un poc rimbombant, d'alguna manera, els actuals consellers generals haurem contribuït a fer història.

Enllaç al butlletí online

dimarts, 18 de gener de 2011

Reflexions

Reflexió

Quan una persona, ja sigui de paraula o per escrit, ataca una altra, sense motiu justificat ni justificable, i ho fa d'una manera ferotge, barroera i sense to ni so. Si a més els implicats no es coneixen de res, o potser sols de referències, aleshores el destinatari de l'endemesa (i dic endemesa emprant un sentit ben mallorquí del vocable), té dos camins: o posar una denúncia o prendre-ho en sentit de l'humor que potser sigui la manera més intel·ligent. Per altra banda, no és bo d'entrar en el joc de qui, a manca d'arguments, empra la violència verbal o escrita.
Primer de tot, però, caldrà intentar esbrinar quina raó pot haver impulsat qualcú a fer un escrit, profús, confús i difús, (com alguns discursos) passat completament de rosca i amb faltes d'ortografia. Arribats a aquest punt, el destinatari del panflet és plateja distintes reflexions: Uep! això és un periodista de Sálvame? O, serà obra d'un eixelabrat? Tal volta és un ressentit que es dedica a escampar la seva mala bava per tot arreu? És, per ventura, un ca de caça a les ordes de qualque poderós caçador? És qualcú a qui se li ha afluixat el pern del seny? Deu esser d'aquests que s'emprenyen i agredeixen quan qualcú expressa opinions oposades al seu dogma?.
En el terreny de les elucubracions hom pot imaginar si serà una espècie de don quixotet, conectat a internet, que decideix, un bon dia que no té res que fer, (com la majoria dels que duen la confortable vida de fills de papà) tot vestint la cuirassa de la pedanteria a la qual ha estat donat llustre durant anys, cobert el cap amb el bací (el de davall el llit) que li ha prestat qualcú, armat de la llança de l'insult, de l'espasa de la desqualificació i muntant el cavall flac de la calúmnia i la mentida; decideix, sense encomanar-se ni a Déu ni a Maria Santíssima, enfilar la seva fúria irracional contra un vell i mig esbucat molí que, sense saber de per on li ve la barrumbada i, ignorant com és, no sabia de l'existència ni de cavallers andants ni d'ases pernejadors, emperò aguanta, amb tota la fermesa que li permet la seva maltractada arquitectura, les furioses escomeses de tan brau i esforçat cavaller (no sé si amb força nova o si ja li ve d'enrerra). Per sort, el molí aguanta ferm l'emvestida violenta i sense miraments, car la força de la merda no és prou efectiva, embruta però no fa mal, ja sabeu allò de “bram d'ase no arriba al cel”, i amb la dignitat que li manca a qui el vol ofendre, s'aguanta dret malgrat els que el voldrien veure enrunat. Aleshores, fins i tot, el desventurat molí hi surt reforçat, per la raó que els insults, les inventives i dequalificacions, segons de qui provenen esdevenen elogis, és com si li haguessin donat una mà de calç i posat teles noves a les antenes.
En definitiva, el qui ha intentat esbucar el desventurat molí, ja sigui un il·luminat o un mercenari, no ha anat mai tan errat de comptes, el molí, per ara, encara s'aguanta i seguirà, si Déu ho vol, estant al sol de la tranquilitat de conciència, espernat l'aire de qualsevol embat positiu que faci moure les ja una mica cansades però encara resistents antenes, mirant passar, a la fresca, les calentures dels quixotets que, emprant mètodes com els esmentats abans, no fan més que donar la mesura exacta de la seva condició.
Després de la reflexió, sols em resta una pregunta, emulant en certa manera la d'un personatge d'una obra de Pere d'Alcàntara Penya: “No em diria un àngel per quin motiu m'ha tocat a mi?”