El naixement

Sota un cel estrellat de neules blanques,

condormides ovelles de cotó,

nevades de farina i d'unes branques

penjades, cireretes de pastor.

Sobre el vidre d'un llac renta una dona,

vora un foc, sense flama, un pastoret

té a la mà una ximbomba que no sona,

dins un coval d'escorça i de verdet.

Infinit, un desert d'arena fina

i mostrejat de solcs,

un sementer,

un palau tot pintat de purpurina

i un poble de casetes de paper.

De palla i de cartons una porxada

que sembla ser tan pobra i tan humil,

que pels amples forats de la teulada

entren els raigs de lluna, fets de fil.

I a la claror d'una candela encesa,

embolcallat dins menudall tot blanc,

símbol d'humilitat i de pobresa,

el cos petit d'un minyonet de fang.

Un infantó, la boca mig oberta

i ulls astorats, albira atentament,

i al bellugueig d'aquella llum incerta

sembla que cobra vida el naixement.

rafelbordoy.blogspot.com

Visca la democràcia

Després de quaranta anys de dictadura a la fi ens arribà la democràcia al nostre país. Semblavem al·lots amb jugueta nova, moltes vegades somniada, però, no sabíem ben bé com emprar-la, però qualsevol oportunitat ens pareixia una bona ocasió per posar la paraula màgica a la nostra boca. Quan es tractava d'elegir, fos el que fos, sempre hi havia algú que t'enteferrava "ara ja hi ha democràcia" i el mateix raonament servia tant per elegir el batle del nostre poble com per triar una corbata. De llavors ençà començaren a escampar-se per tot arreu, com una taca d'oli, els "demócrates de tota la vida". Ja ningú no havia estat franquista.

Avui, quasi altres quaranta anys després, sembla que encara hi ha demócrates de tota la vida que no han assimilat massa bé el significat d'aquella nigromàntica paraula i la fan servir en qualsevol oportunitat ja sigui per justificar la seva actitud, com per reforçar les seves opinions i, sobretot, per desqualificar l'adversari. Qui no combrega amb la nostra ideologia és que no és democràtic, qui no és de la nostra corda tampoc no ho és democràtic. En canvi ens sembla totalment estar dins el canons de la democràcia quan criticam qualsevol actitud, paraula o gest que facin els nostres contraris, o simplement els qui no estan d'acord amb les nostres idees. Això en política ho podem veure per pa i per sal. El cas és que no volia parlar de política ni de polítics però, ja que hi som, no em puc resistir de contar quelcom que em va arribar al correu electrònic.

"Diuen que Déu va voler repartir dues virtuts a cada país, però quan li tocà a Espanya n'hi donà tres:

els espanyols serien honests, intel·ligents i polítics. L'àngel que ajudava el Senyor el va advertir:

-Senyor, com és que als espanyols els donau tres virtuts i als altres només dues?

-És ver- digué Déu- m'havia errat, però per arreglar-ho faré que només en puguin emprar dues. Així el qui sigui intel·ligent i polític no podrà ser honest; el qui sigui honest i polític no podrà ser intel·ligent; i el que sigui intel·ligent i honest no podrà ser polític".

El que demanaríem és que tots el polítics usassin correctament la democràcia i que Déu els donàs la virtut del seny.

rafelbordoy.blogspot.com

La violència en el futbol i altres violències

Acabam de saber que un home, 43 anys, ha mort per mor d'una brega prèvia a un partit de futbol. Ara tothom parla de la violència en el futbol, que s'ha de posar remei a aquest tipus de barbàrie, que s'ha de prohibir l'entrada als camps de futbol a les persones que provoquen aquestes i altres barbaritats parescudes, ja estaria bé fer-ho, però això, al meu parer, sols seria posar un pegat a un problema molts més greu, aquells que exerceixen la violènca en els camps de futbol i entorn del futbol, tammateix traslladarien el seu tarannà violent a un altre escenari.

En el nostre món i al llarg de la història hem vist i veim que l'antagonisme quasi sempre engendra violència i, malauradament, sembla que sigui present de manera constant en la nostra vida, exemples em podem posar centenars: hi ha confrontació en l'esport, en la política, en els negocis, en la religió, per raó de les ideologies, pel color de la pell, per les creences, pels territoris, pels interessos, siguin de la classe que siguin, etc. Així que hem vist enfrontaments, lluites i fins i tot guerres, entre països, entre races i ètnies distintes, entre aficionats d'equips de futbol, entre polítics de tendències oposades, entre catòlics i protestants, entre taurins i antitaurins, entre el petit comenrç i les grans superfícies, entre rics i pobres... Sembla com si la raó de la nostra vida fos un anhel constant de discrepància i, malauradament, aquest enfrontament sovint degenera en qualque tipus de violència, ja sigui verbal, escrita, física, sicològica... La violència i la lluita són presents als parlaments, als camps de futbol, a les escoles, a les llars, als espectacles, a les relacions personals, a les noves tecnologies... I per si no bastàs, alguns mitjans de comunicació, principalment visuals, en fan d'aquests elements, agressius i brutals, la caça de l'audiència i per tant el seu negoci.

Aleshores pens que la solució no és aïllar els violents, que també, sinó aïllar els antagonismes, aplicar, i no només en el sentit físic, aquella màxima dels hipies: "practicar l'amor i no la guerra".