dimecres, 25 d’agost del 2021
dilluns, 27 d’abril del 2020
La casa dels prodigis
Quan era un al·lot pucer, sempre que passava per Can Torró, aquell casalot que mirava de front cap al carrer de Sant Jaume, em semblava com si veiés un palau, aleshores no sabia massa bé com eren els palaus. Però veia, aquella casa gran, immensa, admirable, amb un portal alt i finestres amples. Allà hi vivien nins i nines, una senyora molt guapa, i un senyor que era l’amo d’aquell cine que hi havia a la plaça, en el qual mon pare, des de dins un quartet no massa gran i mitjançant una maquinota negra, que a mi em semblava miraculosa, ens projectava aquelles imatges que ens omplien els ulls i el cap de fantasies, d’aventures i d’històries.
Avui, a Can Torró, també hi entren nins, nines i molta gent, car aquell casal que em semblava un palau, ara, per a mi que s’ha convertit, no sé si per art de màgia, en una vertadera mansió de les meravelles. Un bon dia, això passà ja fa temps, posem que són trenta anys, va ser com si uns immensos esbarts d’aus de diverses formes i plomatges de tots els colors, haguessin entrat, a milers, a través dels finestrals, fins arribar a omplir les clares i espaioses estances.
Aquells prodigiosos aucells, que tenen centenars d’ales, són de bon manament i es deixen agafar amb facilitat, aleshores et presten les seves ales per tal que tu puguis volar i viatjar per terra, mar i aire, a països exòtics, a indrets inimaginats, entrar dins estances sumptuoses, visitar illes perdudes en mig de la mar, baixar a les profunditats dels oceans, pujar a les muntanyes més altes, endinsar-te en boscos espessos i exhuberants, trescar tots els continents, explorar les coves més profundes, els deserts més extensos, conèixer els animals més estranys i els personatges més interessants i viure aventures tan fantàstiques com mai no hagis pogut imaginar, descobrir tresors fabulosos, escoltar poemes bellíssims, contemplar pintures meravelloses, participar en aventures impensades, conèixer els monstres més horripilants i les criatures més encisadores, viatjar en el temps: en el passat i, fins i tot, en el futur... Amb aquelles ales no hi haurà història, per extraordinària que sigui, que tu no piguis conèixer i viure de primera mà, ni secret per amagat que estigui que no aconsegueixis desentranyar. Quasi és com si tot això ho poguessis tocar amb les teves pròpies mans.
Aquestes aus portentoses, aquests èssers increïbles, porten infinitat de noms, però pertanyen a una mateixa espècie: Llibres!
Rafel Bordoy Pomar
Temps de confinament de 2020
dissabte, 14 de gener del 2017
Gloses no sexistes
Per a gloses no
sexistes
Ses gloses, tan
femenines,
ara volen
canviar,
i s’hauran
d’anomenar
“glosos” per ser
masculines.
Es glosats, i ses
glosades,
no són per homos
ni dones,
per tal de què
nsiguin bones
lo demés són
pardalades.
Una glosa que bé
sona
i no presenta
defecte
i si está feta
amb respecte,
tant és per homo
com dona.
No sé si qualcú
n’ha vistes,
potser me direu
que sí,
si és així, me
voleun dir
qué són ses
gloses sexistes?
Són ses gloses
macculines?
Qui es misteri
aclarirà?
Es poden anomenar
“glosos” i ser
femenines.
És que avui en
dia s’usa
no fer-ne
distincions
entre faldes i
calçons
i el que s’usa no
té excusa.
I si neutres
s’han de fer
i no han de ser
raïm ni figa,
qué voleu que jo
vos diga:
que fer-les així
no en sé.
dilluns, 21 de març del 2016
Pregó de Setmana
Santa 2016
Senyores i
senyors, amics tots de Santa Margalida
Després de 9
anys, ( no hi ha temps que no torn)
he tornat sentir la satisfacció pel fet que la Confraria de la Mare de
Déu de Lluc es recordàs de mi per encomanar-me, el pregó de Setmana Santa, es
coneix o que confien en la meva capacitat o és que m'estimen molt. Sigui com
sigui, la realitat és que em sent honrat i agraït de tal encàrrec.
Ho he dit en
altres ocasions: la feina d'un pregoner és encoratjar, animar, il·lusionar la
gent que l'escolta, davant la celebració d’unes festes o d’un esdeveniment que
està a punt de produir-se. Estic segur però que les meves paraules no podran
estar mai a l'altària de la importància d'aquest fet, importantíssim per als
cristians, que ara anam a encetar, com és la Setmana Santa: la commemoració
solemne de la passió mort i ressurrecció de Jesucrist. Vos promet però que faré
tot el que sé i més, per, almanco, sortir-ne amb la dignitat que pertoca a una
comesa com és aquesta.
Sens dubte, en un
món tan convuls, estamanejat per infinitat de problemes, amb un ritme de vida,
a vegades frenètic, assetjats pel mitjans de comunicació, abduïts per les noves
tecnlogies, aclaparats pels entrebancs que la vida quotidiana ens planteja,
regits per governants que no sempre ens governen amb el seny necessari... i en el qual sembla difícil trobar-hi
un punt d'assossec, un bri d'esperança, un llumet d'il·lusió, un oasi de calma,
una ambosta d'amor... és a dir,
quelcom que ens pugui ajudar a renovar-lo i a renovar-nos de qualque manera, a
fer-lo millor, a fer-nos millors.
En aquell pregó
de fa nou anys, pronunciat en aquest mateix lloc, vaig dir, (perdonau-me l’autocita) que:
"Entre les nombroses ferides que brostaren sobre el cos estigmatitzat de
Jesús, cinc són les més escandaloses, les més cridaneres, les més impactants,
les que vessaren més abundosament el cabal de la seva sang, cinc roses sobre el
cos de la primavera”
Nuesa en rama, en un taulell de fira
es juguen
vostra túnica en els daus,
però Vós rajau crisma per cinc traus
i us abranda l’amor com una pira,
I anomenava la
fam, les guerres, el terrorisme, les drogues i la més fonda, la més dolorosa i definitiva la que podríem
identificar amb la llançada del costat: la devaluació dels valors d'una
societat egoista i a vegades poc solidària i, sobretot, mancada d'amor entre
les persones.
Per desgàcia,
aquelles ferides segueixen ben vigents, encara hi ha molta gent que pateix fam
i no cal anar a cercar-la massa enfora. Encara les guerres destrueixen països i
persones arreu del món. El terrorisme segueix matant sense discriminació ni
justificació. Encara hi ha molts joves presos dins les tenebroses presons de la
droga. I encara és veu prou enfora el dia en què el regne de l’amor es pugui
estendre per tot arreu.
Malauradament no
sols són aquestes les nafres sobre aquesta terra que habitam els homes,
anomenar-les una per una seria una llista inacabable i malgrat els avenços de
la ciència, el domini de les noves tecnologies, la fàcil comunicació que ens
proporcionen les xarxes socilals, internet que ens posa a l’abast les notícies
i les imatges del que passa pel món de manera quasi immediata, sembla que no
ens serveix de massa a l’hora de donar una solució. I la tenim la solució, la
tenim tan a prop que sovint no la sabem veure, La va donar aquell que ens va
esser enviat i es feu home com nosaltres i consentí morir per nosaltres, però,
sobretot, quan ens va deixar un missatge clar, llampant, com un dia de
primavera, que no precisa d’interpretacions, sols cal posar-lo en pràctica:
“Estimauvos els uns als altres talment com jo us he estimat”. Mirau si ho és
senzill, sembla que tot hauria de ser tan fàcil! Però, evidentment no ho és.
És nostra la culpa, no hem sabut
respondre, amb fets, a les facilitats que l’exemple de Crist ens donà i cal
entonar el mea culpa. Però així hi
tot Déu no ens abandona. Escoltem el que diu el poeta:
Les meves mans no han cantat,
estic a la fosca com un munt de baleigs,
i la meva memòria cruix com una garba d’eritges.
Jo no he tret espiga: només herba, Senyor.
Te cant com un marge d’escanya-rossins.
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer,
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,
és més alta la flama vibrant del vostre amor,
que ara és el meu amor, Senyor.
Les meves malures brillem com rams fosforescents de civada,
i és l’amor damunt el meu front com un batall joveníssim.
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,
vora la meva carn agra com un pa florit,
estau com un ca fidel,
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror,
canten la misericòrdia de la vostra saliva.
Davant la invasió
d’un laïcisme que s’estén com una taca d’oli, davant la manca d’una sèrie de
valors espirituals i principalment davant una manca d’Amor, i ho dic així, amb
lletra majúscula, potser no hem tengut la valentia de donar una passa envat que
hauria estat prou necessària. Però, tenim por, por de fer palès el nostre cristianisme, de mostrar el
nostre compromís. Ens costa manifestar que som creients, significar-nos com a
cristians, tant de paraula com de fets, no ens hauria de ser costa amunt
estimar els altres. No vull dir però que la culpa sigui exclusivament nostra,
de cada un en particular, sinó que com a part d’un món que tendeix més cap al
que és material que cap a l’espiritualitat, que es deixa endur per un corrent
que ens arrossega perquè no ens exigeix cap casta d’esforç, cap acte
d’heroïsme, en què sigui petit i de cada dia. Però, necessitam reconèixer la
nostra part de culpa i demanar l’ajuda d’aquell que va morir, sense culpa.
No. No em parlis
dels teus pecats personals,
Perquè des
d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots,
i si no pots, batalla
en aquesta
impotència que et dirà el que pots fer.
Per tant, també
com a part que som d’un tot que és l’Església, ens pertoca un tròs del temor
que potser també té la institució i mostrar la valentia que Jesús ens
reclamava: “No tingueu por”, ens va dir, un consell, quasi un manament. I
tornaré a emprar les paraules que el poeta, posa en boca de Jesús, en el poemari
“L’Evangeli segons un de tants”:
Si tens por, és
perquè no saps que et passarà.
I si no saps que
et passarà,
és perquè no has
triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són
imtel·ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran
per on vaig passar jo,
perquè només hi
ha aquest camí:
s’hi passa gana,
solitud, intel·ligència,
injustícia,
calumnia, filosofia i lletres.
Però només en
aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han
convertit la meva redempció en una carrera.
Amb la valentia
necessària de cadascun de nosaltres, segur que no ens faria por passar, en què
fos mínimament, per allà on Ell va passar, les nostres forces, la nostra fe no
ens basta, però segur que ens ajudaria en la tasca de fer una Església millor,
més valenta, un món millor. Sovint he fet una comparació que no m’estic de
repetir: antigament quan hi havia el costum de fer net el carrer, cadascú
davant la seva casa, així, de forma conjunta, aconsseguíem un poble més net. És
difícil intentar arreglar el món, jo diria que impossible però si cada un de
nosaltres féssim el possible per millorar el nostre redol particular, potser
també milloraríem el conjunt.
Òbviament hem de
comptar amb les nostres mancances que són moltes, però si ens deixam ajudar, si
sabem que amb l’ajuda de Déu som capaços de fer coses que per la nostra
capacitat serien impossibles, no perdrem les esperances.
És ver que la
vida actual no ens és gens propícia, quan sembla que per a molta gent el fet
d’anar a missa és, no diré una tara sinó una ximpleria, una cosa que no té
sentit. I no diguem anar a una processó, això ja és una cosa d’un altre temps,
ara anam a una processó, com a per costum, per mantenir una tradició que,
malgrat tot, sembla perdre força, i el que és més greu, molts hi van com si
anassin a una rua. Abans hi havia
gent que anava a missa per por del “que diran”, avui molta gent deixa d’anar-hi
pel mateix motiu. I no és redueix sols al fet d’anar o no anar a missa, o de
participar o no a una processó, això és sols una manera simple d’intentar
explicar un problema que és molt més complicat.
No voldria però
que us quedassiu amb la impressió que per voler aproximar-me a la realitat
pugui semblar que les meves paraules
destil·lin un cert pessimisme, no, no és aquest el missatge que us
voldria fer arribar amb les paraules d’aquest pregó.
Sabem que després
de la tempesta arriba la calma, que després de la nit arriba l’alba, després de
l’hivern la primavera, també després de la foscor de la Setmana Santa arriba el
diumenge de Pasqua i, per tant, la Ressurrecció.
Ressuscità! Ho
cerifiquen
els àngels que al
cel repiquen,
el sudari i els
vestits!
Si hagués de fer
un retrat poètic i primaveral de la Setmana Santa, començaria amb una branca
d'olivera i la palma d’un fasser i acabaria amb un ramet de violetes, i en mig
hi posaria un arbre, però no un arbre qualsevol, sinó l'arbre de la creu.
Les fites florals
que us he assenyalat són les que van des del tremolar joiós de la palma i
l’olivera del Diumenge del Ram, que marca el començament de la Setmana Santa,
fins a la branqueta florida de violer
que ens dónen quan anam a adorar el cos jacent de Crist, el Divendres
Sant després de la processó, que la tanca. I què hi trobam en mig d’aquestes
dues fites? Tot el dolor, tot el patiment que va sofrir Jesús per tal de donar
compliment a la seva missió: la de morir per tots nosaltres, i que culminà dins
un sepulcre obert a la pedra..
En aquest espai
de temps primaveral, hi trobam tot el que, any rere any, hem commemorat i per sort commemoram encara els
cristians, en què sigui de manera una mica diferent.
Facem, junts, un
repàs de tot allò que podem recordar de tantes setmanes santes viscudes al
llarg de la nostra vida:
Diumenge del Ram:
lectura de la Pàssio, benedicció de palmes i rams, els dotze sermons...
Tres fonts d’un
plor de llimones
brolla la Pàssio
trista.
Tres brolls dins
el murs gelats
d’una catedral
d’olives.
La sinagoga té un
crit
blanc, com una
palma, Vibra
damunt la selva
humanada
perduda entre
fulles grises.
Dijous Sant: la casa
santa, el darrer sopar, el lavatori dels peus als apòstols, l’oració de l’hort
de Getsemaní, la processó... Suren dins l’aire aromes de lliri, finíssims
cossiols de brulla, trenta monedes de cendra, quaranta fuetades, l’amargor del
calze, el morat de la passió que comença,...
Oh violetes
daurades
florides pel
Dijous Sant;
violetes
contristades,
com és que
perfumau tant?
I la blancor
immaculada de l’Eucaristia que de tan blanca fa mal als ulls...
Calma blanca.
Dins l’era del sol lentes s’hi baten
garbes de pa
brillant amb claror de blaves cales.
Els carrers
blancs són venes de quietud que esclaten
mentre ploren les
maçoles al campanar ple d’ales...
Divendres Sant:
el martiri, el camí del Calvari, el Cirineu, la Verònica, l’escarni, tres
creus, set paraules, cinc ferides, una mort i un cor de mare esperant al peu de
la creu. Ens trobam amb aquell arbre del què abans vos he parlat, que plantat a
la terra àrida del Calvari donà el fruit més abundós que cap arbre hagi donat
mai i caigué la llavor dins un sepulcre obert en la pedra per tal que pogués
donar la maina, que es multiplicàs
immensament.
Estenc la meva
nit, negra de pena,
davant l’ara ja
nua, orfa de llum,
on dorm cobert
d’obscures violetes
el meu Crist
mort, Amic dels blaus del mar
i de l’atzur del
cel que, com un calze,
trabuca sa sang
blava damunt mi,
despertant el
camp fosc de mes espatlles
amb moviments de
dàlies i oronelles.
Dimenge de
glòria: vigília de Pasqua, foc nou, aigua nova, il·lusions noves, esperances
noves, Ressurecció. Ha arribat l’hora de l’optimisme, tot allò que semblava
perdut dins la foscor tenebrosa de la mort, s’ha convertit en llum joiosa,
delit en els cors. Si el camp s’ha renovat amb l’arribada de la primavera, no
ens renovarem nosaltres amb la ressurrecció de Crist? Que repiquin les
campanes! Aranyetes sortiu des niu que el
Bon Jesuset ja és viu. Cristians sortiu de la fosca de la mediocritat i de
la por, esventem incerteses, esventem temors, remoguem la pedra del sepulcre,
no importa si és feixuga, amb Crist la força no ens ha de mancar. Anem pel camí
d’Emaús perquè Ell camini al nostre costat i es doni a conèixer, i que per a
nosaltres es faci palesa la realitat de la seva Ressurrecció.
Caminen els
deixebles,
sendera brumosa,
els peus fatigats
tota la incertesa
aposentada
al cor i a la
raó.
I de sobte la
llum que s’encamina
cap al seu
esplendor definitiu.
I quan la tarda
cau esbaldregada,
entre cascades de
polsim daurat,
les mans i el pa
que purifiquen
els dubtes que ha
engendrat la poca fe.
Mirem doncs cap a
la Ressurrecció, no ens quedem dins la foscor de la Setmana Santa i de la mort,
mirem cap a la llum cegadora i joiosa del matí de Pasqua. Crist no vengué al
món de la mà de la tristesa i la fosca, vengué per mostrar-nos la claror. La
passió i la mort, només foren un pas, un camí, per arribar a la Ressurrecció i
per mostrar-nos l’esperança de què la renovació és possible.
I amb aquest
optimisme que mai no hauriem de perdre davant l’adversitat, deixau-me acabar
aquesta crida amb una nota, si voleu alegre i humorística: es tracta de les
messions entre un coremer (capellà que predicava els sermons de la Corema) i
l’organista d’una parròquia, sobre la duració del sermó del dia de Pasqua.
Aquest fou el sermó:
Molts d’anys al
sr. Rector
amb els altres
capellans,
i a tots
vosaltres germans
en Cristo nostre
Senyor.
Avui, de bon
dematí,
Jesús ha
ressuscitat,
toc l’orgue
senyor. Martí
que es sermó ja
s’ha acabat
I jo vos dic: el
pregó ja s’ha acabat.
Moltes gràcies i
molts d’anys.
Santa Margalida,
divendres de Passió de 2016
Fragments de
poemes de: Blai Bonet, Llorenc Moyà, pare Rafel Ginard, Mn. Llorenç Riber i
Rafel Bordoy
dijous, 18 de febrer del 2016
Lope de Vega
Soneto de repente
Un soneto me manda hacer Violante:;
en mi vida me he visto en tal aprieto,
catorce versos dicen que es soneto,
burla burlando van los tres delante.
Yo pensé que no hallara consonante
y estoy a la mitad de otro cuarteto;
mas si me veo en el primer terceto,
no hay cosa en los cuartetos que me espante.
Por el primer terceto voy entrando,
i aún parece que entré con pie derecho,
pues fin con este verso le voy dando.
Ya estoy en el segundo, y aún sospecho
Que estoy los trece versos acabando.
Contad si son catorce, y está hecho.
Aquest és el
sonet de Félix Lope de Vega y Carpio. A continuació vos don la meva versió.
Sonet de sobte
Un sonet
m’encomana fer Violant;
i en ma vida m’he
vist mai tan estret,
catorze versos
diuen que és sonet,
rient rient ja en
tenc tres per davant.
Pensava no trobar
cap consonant,
i estic a la
meitat d’aquest quartet;
mes si me veig en
el primer tercet,
res no hi ha en
els quartets que a mi m’espant.
En el primer
tercet ja estic entrant,
em sembla que hi
he entrat amb el peu dret,
i la fi amb
aquest vers li vaig donant.
Ja som en el
segon, i vos promet
que tretze versos
estic completant:
comptau, si són
catorze, és un sonet.
Lope de Vega
Soneto de repente
Un soneto me manda hacer Violante:;
en mi vida me he visto en tal aprieto,
catorce versos dicen que es soneto,
burla burlando van los tres delante.
Yo pensé que no hallara consonante
y estoy a la mitad de otro cuarteto;
mas si me veo en el primer terceto,
no hay cosa en los cuartetos que me espante.
Por el primer terceto voy entrando,
i aún parece que entré con pie derecho,
pues fin con este verso le voy dando.
Ya estoy en el segundo, y aún sospecho
Que estoy los trece versos acabando.
Contad si son catorce, y está hecho.
Aquest és el
sonet de Félix Lope de Vega y Carpio. A continuació vos don la meva versió.
Sonet de sobte
Un sonet
m’encomana fer Violant;
i en ma vida m’he
vist mai tan estret,
catorze versos
diuen que és sonet,
rient rient ja en
tenc tres per davant.
Pensava no trobar
cap consonant,
i estic a la
meitat d’aquest quartet;
mes si me veig en
el primer tercet,
res no hi ha en
els quartets que a mi m’espant.
En el primer
tercet ja estic entrant,
em sembla que hi
he entrat amb el peu dret,
i la fi amb
aquest vers li vaig donant.
Ja som en el
segon, i vos promet
que tretze versos
estic completant:
comptau, si són
catorze, és un sonet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)