Un betlem

Sota un cel estrellat de neules blanques,
condormides ovelles de cotó,
nevades de farina i, d'unes branques,
penjades, cireretes de pastor.

Sobre el vidre d'un llac renta una dona,
vora un foc, sense flama, un pastoret
té en la mà una ximbomba que no sona,
dins un coval d'escorça i de verdet.

Infinit, un desert d'arena fina
i, mostrejat de solcs, un sementer,
un palau tot pintat de purpurina
i un poblet de casetes de paper.

De palla i de cartrons una porxada
que sembla esser tan pobra i tan humil,
que pels amples forats de la teulada
entren els raigs de lluna fets de fil.

I a la claror d'una candela encesa,
embolicat dins menudall tot blanc,
símbol d'humilitat i de pobresa,
el cos petit d'un minyonet de fang.

Un infantó, la boca mig oberta
i ulls astorats, albira atentament
i al bellugueig d'aquella llum incerta
sembla que cobra vida el naixement.

Rafel Bordoy

Molts Anys per a tothom!