Entrevista a Blai Bonet, feta a la darreria de l'estiu de 1997, uns quatre mesos abans de la seva mort, a fi de publicar-la a un número extraordinari de “Sa Revista de Santa Margalida”, dedicat a la persona de Joan Mascaró i Fornés.
Per sostenir una conversa amb l'escriptor Blai Bonet i la seva relació amb Joan Mascaró, un horabaixa d'estiu, Antoni Mas i Rafel Bordoy, partírem a Cala Figuera de Santanyí, i a la vora d'un finestral obert a la daurada llum del capvespre, el poeta ens deleità amb la seva conversa amena i el coneixement de Mascaró i d'altres coses.
-Com va eser que vares conèixer Mascaró?
-No el vaig conèixer a cap mitjà literari, jo devia tenir devers denou o vint anys i feia repòs per causa d'una malaltia a un pulmó, un vespre es va presentar un senyor que jo vaig confondre amb un collidor d'ametles, portava un capell de paumes, unes espardenyes i uns calçons no massa nous. Jo el vaig rebre a ca nostra dins un corral fondo amb un emparrat i, abans de dir qui era, es va quedar una estona mirant tot allò i llavors em va anar explicant que era un professor de Cambridge. He de dir que tenia un cert accent anglès, però, a mesura que anava parlant, quan va dir que era de Santa Margalida l'accent anglès li va fugir com per art d'encantament. Llavors es va treure els meus dos
primers llibres i em va dir que li agradaven molt, que li recordaven el poeta John Keats i aleshores em va llegir “El Crist de l'olivera” i “Soledat oberta”... i així va passar deu minuts o un quart. Després, com que ja era un poc tard, em va dir si em sabria greu que vengués a visitar-me qualque horabaixa ja que estiuejava a Es Carritxó.
A la propera visita ja em va parlar de la seva vida, de la seva amistat amb Joan March Ordinas, de la seva infantesa a Santa Margalida, dels seus estudis, de la seva procedència d'una família humil... Em va contar que Joan March, que ja havia fet doblers en la seva joventut, li va dir que li npagaria els estudis que ell desitjàs. March era conscient del seu propi enginy per fer doblers però que li mancava la intel·ligència i els coneixements per introduir-se en el món i que Mascaró li serviria per aquest propòsit.
Com a gran orientalista i un dels pocs coneixedors del sànscrit va ser professor dels fills de Nasser, d'Indira Ghandi, del Sha de Pèrsia i d'altres governants asiàtics i europeus; Mascaró va entrar en contacte amb aquests personatges i, per mitjà d'ell, Joan March. Joan Mascaró ensenyava espiritualitat hindú als fills i March feia els negocis amb els pares.
-Ara, després de conèixer Mascaró i la seva obra, quina és la teva opinió?
-Jo diria que la seva obra és una cosa i la seva persona és una altra, ell, ensenyant sànscrit, feia possible el coneixement de l'espiritualitat hindú. Em va contar que el seu fill era company de col·legi d'un dels Beatles, en George Harrison, que anava per casa de don Joan i amb ell, després, els altres components del grup musical. Mascaró els donà a conèixer la poesia hindú i els va fer possible l'anada a la Índia, gràcies als seus contactes, i la temporada llarga que estaren per allà va esser important per a la seva carrera musical, canviant de personalitat, de manera de vestir, la manera de fer música, les lletres de les cnçons... tot propiciat per Mascaró. Jo el que valor més de Mascaró és la capacitat de entrar en situacions noves, com a través de l'estudi del sànscrit i de la poesia hindú va entrar en contacte amb una sèrie tan diversa de persones importants. Jo dic que Mascaró era un pillastre, en el bon sentit, pens que ell i don Joan March eren dos autèntics grecs.
Li contàrem a Blai Bonet una anècdota de Mascaró: A ca seva tenia dos retrats, un d'en Ghandi i un de Joan March i a una persona que el visità li va dir: “No trobau que en Ghandi i en Verga s'assemblen, si posau una corbata a en Ghandi pareixeria en Verga i si li posau un llençol a en Verga pareixeria en Ghandi.”
-És així, més o manco és això, perquè en Ghandi era un mestre de l'espiritualitat, però també era un polític d'aquells polissons com pocs n'hi ha haguts, i va aconseguir destruir Anglaterra a base de dir que no els comprassin roba de cotó i de llana als anglesos i que es vestissin de la roba de per allà. Sembla que els seus feren com un vot de pobresa i es vestiren amb aquell llençol, amb el propòsit d'enfonsar Anglaterra i ho aconseguiren.
-Els academicistes li varen retreure a Mascaró que en les seves traduccions parava més esment a l'esperit dels escrits que al seu propi text. Què en penses d'això?
-Un traductor, si és un bon traductor, i en el món n'hi ha pocs, potser empri molt de temps per traduir una obra, perquè no es tracta de posar l'equivalent d'un text en una llengua determinada amb les paraules del castellà, de l'anglès o del català, sinó que es tracta d'expressar en castellà, anglès, català o amb la llengua que sigui, el que una altra persona havia expressat en una llengua distinta. Jo he llegit llibres traduïts que la traducció encara és millor que l'original, sobretot en poesia. Cada estiu, des de fa trenta anys, llegesc un llibre que es diu “El collar de la paloma”, escrit per un àrab,
i té una traducció al castellà que és meravellosa. Jo pens que la traducció de l'Odisea feta per en Carles Riba és millor que l'original d'Homer, en Pedro Salinas va traduir tota l'obra d'en Proust i és molt millor la traducció que l'original, simplement perquè en Pedro Salinas és més bon poeta que no en Proust. Quan li vaig demanar a Carles Riba perquè aquella traducció em sonava tan bé, em va dir: “és que blaiboneteja”. I és que el millor català de tots es parla a Mallorca, aquí hem conservat la puresa del català de Ramon Llull.
La conversa amb Blai Bonet, prou interessant, es va perllongar per una bona estona, però ja havíem desbordat el tema de Mascaró. Les coses que ens va dir en Blai sobrepassen la capacitat d'aquesta publicació, així que aturàrem l'aparell d'enregistrar.
Entrades
