Festes passades

Tanta sort que el batle va enviar un ban a cada casa dels margalidans, recomanant seny i cordura davant els assistents a la nostra festa de la Beata, concretament a la processó. No està gens malament intentar apagar un foc que, segons sembla, cremava ja fa dies. No hi ha dubte que els llaços foren els protagonistes, quasi per davant de La Beata, enllaçar sempre és una bona cosa, si és que qualcú no vol convertir els llaços en dogals.

No vull parlar de la llengua, dels llaços, ni del que qualcú anomena politització de la Processó, segons el Rector, això ja ve des de fa onze anys, encara que convendria diferenciar entre una processó religiosa i una processó laica que, necessàriament, res a veure té amb la política. Això donaria per un altre comentari.

Del que jo volia parlar és del deteriorament que, a parer d'algunes persones, sofreix la processó de La Beata. Això no és cosa d'enguany, som varis els que ja fa temps que ho hem denunciat. El cas és que sembla que si no es posa fre i s'adopten positures fermes, per part de qui en són els reponsables, això du camí de convertir-se en una rua on tot està permès i on tothom pot fer el que li doni la gana. No hi ha normes ni pels dimonis ni pels pagesos, o, si n'hi ha, ningú no les compleix.

Començant per la vestimenta, sobretot la de les pageses, en algunes ocasions, no té res a veure amb la vestimenta tradicional. Pagesos i pageses amb una càmera de fotos penjada al coll o a la mà, o amb una bossa de ràfia al costat. Els dimonis, alguns més carregats de suc que de picarols, fins i tot anant d'una part a l'altra de la processó amb llaunes de cervessa a les mans, retrassant els pas normal de la processó i convertint, pagesos i dimonis, el fet de prendre les gerres amb una disbauxa que, qualque vegada, traspassa els límits més elementals. Què pintava el mocadoret al coll dels músics de Tàrbena? I altres detalls que seria llarg enumerar.

Enguany la gent, en general, ha vist la processó més desorganitzada i més trista, potser tengui que veure, amb això de la tristor, la retallada de les bandes de música, però, la realitat és que aquest era el comentari que es podia sentir.

No s'hauria d'espenyar en uns pocs anys una cosa que n'hi ha costat més de dos-cents arribar fins aquí. Potser és que s'ha fet massa gran, potser s'ha fet massa popular i difícil de manejar. El cas és que si no s'adopten actituds valentes i decidides això se'n pot anar en orris en menys temps del que ens pensam.

Si a tot això hi afegim la poca qualitat de les festes en general, segurament per culpa de la situació econòmica, i deixen que la festa la facin els particulars i es permet que el botelló o botellot, o com punyetes es digui en català, campi per tot La Vila... Bona nit.

Festes de La Beata 2012

Després de tenir entre les mans el llastimós programa de les festes de la Beata a Santa Margalida -llastimós en la forma i en el contingut- no puc manco que considerar la gran dificultat que representa, per a un ajuntament, l'organització d'unes festes en un temps en què la tan manosejada crisi condiciona la disponibilitat econòmica. Però, quan no hi ha doblers, s'hauria de suplir la seva mancança amb altres mitjans, per exemple amb imaginació, aleshores si no hi ha ni doblers ni imaginació el resultat és ben evident.

Basta que doneu una ullada al contingut del programa, si en veure'l no vos fugen les ganes, i us n'adonareu del que vos dic: repeticions reiteratives d'actes poc engrescadors, eliminació d'actes tradicionals com les corregudes del Cos, diuen que no hi anava ningú, idò, res de donar-li un altre sentit, es lleven i fora problema, en el seu lloc es podria posar un acte més al Colomer, vista que n'hi ha pocs: unes corregudes amb un tassó de gin-tònic damunt el cap, per exemple, molt tradicional i molt nostre. Què seria de les nostres festes més tradicionals sense Es Colomer?

M'han dit, no sé si es ver, que enguany l'al·lota que representa La Beata, donarà el sus a la festa amollant un coet. No teníem altra manera, més genuïna, que la d'imitar el "chupinazo" pamplonica?

Bé, bromes apart, no pos en dubte la bona voluntat dels polítics i dels organitzadors, però, sempre he considerat que una comissió de festes amb representació de totes les entitats vileres, sona molt bé per allò de la participació, però no és gens operatiu. Cada entitat mira d'aficar el "seu" acte en el programa, sense tenir en compte el punt de vista global i, com que sembla que manca la coordinació, se solapen els actes i es dóna la impressió d'una participació masiva que no és tal, a l'hora d'acudir-hi la gent. Així s'aconsegueix omplir molts de dies amb poca festa. Amb l'agravant que, a la comissió, hi acudeix gent que el que manco té són ganes de festa.

Ja sé que criticar és la cosa més fàcil qu hi ha, això ho sap qualsevol polític que està a l'oposició. Per tant, no diré res més, sols que esper equivocar-me i que les festes resultin lluïdes i divertides, per a tothom. Així que, Molts d'Anys i bones festes!!

"Divide y vencerás"

Al final haurem de concloure que tots els polítics són iguals o si no ho són s'assemblen molt, i si no és així deu esser que la política imposa unes condicions que obtenen com a resultat que, d'una manera o de l'altra, les seves actuacions s'assemblin, malgrat la distància ideològica que hi pugui haver entre ells.

El president de la Comunitat Autònoma, José Ramón Bauzá, va agafar el tema de la nostra llengua i en va crear un problema allà on no n'hi havia cap, si de cas una mena de conflicte latent, amb poca incidència entre els ciutadans, i d'això n'ha creat una divisió entre els mallorquins que s'ha manifestat de forma, si no violenta, almanco exaltada.

L'ajuntament de Santa Margalida ha agafat el tema del pregó de festes de La Beata i ha fet, més o manco, el mateix, allà on no hi havia cap conflicte pel fet que el pregó es fes a l'Església, s'ha creat una divisió entre els que no hi tenien res a dir tant si es fa a l'església, com a un altre lloc, una majoria, i una hipotètica minoria que, potser, el volen al balcó de l'Ajuntament.

Els qui, per edat, tenim memòria de quan el pregó es pronunciava des de la balconada de l'Ajuntament, sabem que l'assitència era escasa i l'atenció poca. I si l'argument és el de voler deslligar el que és civil del que és religiós, no hauríem d'oblidar que la festa es fa en honor d'una santa, Santa Catalina Tomàs, comunment coneguda com La Beata. Si aquest és l'objectiu, tampoc l'Ajuntament hauria d'anar a l'ofici ni a la processó ni convidar-hi els seus correligionaris polítics, siguin o no del seu partit. Per altra banda, el pregó és una convidada a la festa i la festa, mentre no se li canvïi el nom, tant és religiosa com laica.

I per si de cas s'estrevé el canvi de nom, dos suggeriments: Festa de setembre o Festa de la tardor.

Dit això, manifestar que els quatre eixelabrats que anam, quasi sempre, per tot, seguirem anant a escoltar el pregó es faci alla on es faci.

El monument a la Beata

Després de sentir els comentaris d'algunes persones, sobre la reforma del monument a la Beata, a Santa Margalida, em decidesc a dir-hi la meva, perquè les coses clares i l'expressió d'opinions contraries no hauria de fer mal ningú, sobretot en un país que, potser massa sovint, presumeix de democràtic.

Potser podem qüestionar, no en mancaria d'altra, la reforma de la Plaça de la Vila duita a terme per l'anterior ajuntament, a compte del Plan E, potser podem estar d'acord, o en desacord, amb la seva oportunitat, potser l'estètica del conjunt, monument de la Beata inclòs, pot agradar més o pot agradar manco, però, si una cosa tenia de positiu aquella reforma, al meu parer i al de molta més gent, és la peatonització completa de la plaça, i aquesta peatonització ja es va desfer amb una sèrie d'arguments, que a mi em semblen de poc pes i que, únicament, han servit per donar preeminència als cotxes per damunt dels peatons. Si aquella mesura es va prendre per contentar alguns descontents del carrer Major, crec que no s'ha aconseguit del tot, ja que si descomptam dimarts, disabtes, diumenges, festes i altres esdeveniments i que molta gent continua circulant per l'esmentat carrer, no podem dir precisament que ja tenguem, amb la reforma circulatòria, La Seu plena d'ous. A més, ara alguns veïns dels carrer Major estan fallons de l'ajuntament perquè diuen que han de llevar la grua de la costa de Son Mas i de la del seu carrer, que segons diuen, entranya més perill, ni tan sols en parlen. Que vull dir amb tot això? Idò que, dins un poble, és gairebé impossible contentar tothom.

El mateix argument podem fer servir a l'hora de parlar de la proposada, per part de l'equip de govern de l'ajuntament de la Vila, reforma del monument a la Beata.Tammateix tampoc no deixarà content a tothom, a no ser que hi hagi qui es contenti amb una suposada revenja, pel fet de desfer quelcom duit a terme per l'adversari polític, argument certament molt pobre. Si tanmateix tothom no ha de quedar content, perquè s'han de gastar un doblers que, segons ens diuen, fan falta per moltes coses. Qualcú ha volgut vestir la moneia amb això de què sols costarà 18.000 € perquè la feina la faran els empleats de la brigada d'obres; idò bé, devuit mil euros és una quantitat que pot ser important en temps de crisi, segon, quan es fa una obra sempre s'ha d'afegir, i això ho saben bé els polítics, posem un 25% pels imprevists, i tercer, que faci la feina la brigada d'obres tampoc estalvia cap dobler ja que, si no vaig errat, la brigada d'obres també la paga l'ajuntament i, en conseqüencia, també la paga el poble. Així que, si anau sumant, veureu que ja no sortirà tan barata.

Un argument important per justificar el canvi podria ser el que hi ha gent que no li agrada. Si hem d'arreglar les coses que no agraden a molta gent, podríem fer una llista, amb el risc de quedar-nos curts: l'esllavissament del pati de l'institut, la piscina municipal, el caos de cotxes aparcats a la plaça, la velocitat en què circulen alguns cotxes i motos pel carrer Miquel Ordinas, i per altres llocs de la Vila, les molèsties d'alguns joves durant qualsevol casta de festes, la privatització de les festes del poble, el centre sanitari, la manca d'un espai per a joves, la manca d'un local per a activitats de les associacions, les necessàries retallades, la pujada d'imposts... Qualcú pensa que canviar el monument a la Beata és el més important, o el més necessari?

Visca la coherència

A Can Picafort, els poders públics locals, han llevat el carril bici que hi havia al passeig marítim. L'argument per defensar tal mesura és de prou pes: la defensa del peató davant la bicicleta, primer l'home després la màquina. Aquesta filosofia em sembla encertadíssima, un 10 als qui pensen que el peató, l'home, o la dona, que va a peu merèix tot el repecte del món davant un ens mecànic, un artilugi de metall, per molt saludable i ecològic que sigui, no fos cosa que atropelli qualque turista.
Però. Llàstima que tota obra lloable hagi de tenir un “però”: els mateixos poders públics locals que, de forma tan encomiable, han actuat a Can Picafort, no apliquen iguals criteris a La Vila. Allà han despeatonalitzat, parcialment això sí, la Plaça de la Vila, donant pereferència als cotxes, uns artefactes ni tan saludables ni tan ecològics com les bicicletes, però que fan més embalum i més renou quan circulen i més nosa quan estan aturats. La potència de l'automòbil predomina sobre la debilidat i feblesa de la bicicleta.
Tot i això, no és sols el fet que els cotxes puguin circular, lliurement, certs dies de la setmana, per una part de la plaça, el que és més greu és el desveri de cotxes aparcats des del cantó del carrer Baltasar Calafat, devora la Casa de Cultura, fins a l'Stop de l'olivera. Abans dificultaven el pas dels vianants les cadires i taules d'un determinat bar, ara l'entrebanquen l'anarquia dels cotxes que aparquen dins aquest tram de carrer.
Deu esser que el turista forà, que va a peu, mereix més consideracions i més atenció que els pobres vileros vianats que han de passar per la plaça.
És evident que el cotxe representa més el progrés que no una pobra bicicleta.

Fer i desfer

Una fadrina brodava
llavor ho tornava desfer,
per tenir feina que fer
quan s'estimat hi anava.

Penélope era esposa d'Odiseo, rei de Ítaca, que lluitava a la guerra de Troia. Mentre Odiseo era a la guerra, la seva esposa era festejada per molts de pretendents, ella, per no comprometre's amb cap d'ells els deia que deixaria el seu home quan acabàs el sudari que teixia per quan morís el seu sogre, Laertes, però durant la nit Penélope desfeia el que havia teixit durant el dia.
Una cosa semblant és el que fan, o volen fer, alguns ajuntaments amb les obres duites a terme pel consistori anterior, sobretot si és de signe polític contrari.
Exemples en trobaríem més que no en voldríem, en destacaré dos que em vénen a la memòria, un de cada color polític: l'actual equip de govern de l'ajuntament de Palma ha llevat el carril bici de les Avingudes que havia posat l'anterior consistori d'Aina Calvo. L'ajuntament de Santa Margalida vol tornar arrera la peatonització d'una part de la Plaça de La Vila i a més ha encarregat un estudi per modificar el monument a La Beata, ambdues coses realitzades per l'ajuntament anterior.
Vet aquí un fer i desfer, pagats amb els doblers dels ciutadans, que ens deixa fermats als capricis estètics d'uns regidors, que, com a molt, tendran uns coneixements semblants als de qualsevol ciutadà, pel que fa a les conveniències o gusts del que voldríem que fos el poble o la ciutat. Això en si ja seria greu, però encara ho seria més si en les seves actuacions hi hagués amagada una bona dosi de revengisme polític.
Ara que tots els ajuntaments retallen del pressupost, s'emprarà el producte de les retallades per pagar el desfer i tornar fer?

Entrevista al butlletí de l'Obra Social de "Sa Nostra"

Rafel Bordoy19-01-2011
“Avui som més democràtics però cadascú es creu que posseeix la veritat”

Alguns científics duen anys cercant què o com es pot allargar la vida humana. La recepta, però, és molt senzilla: només les ganes de viure i l’entusiasme poden fer-nos mirar la vida amb els ulls ben oberts. L'escriptor Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936) té més de quinze llibres publicats.

De la seva vida de militar ja només queden records i companys. Client de tota la vida de “SA NOSTRA”, és conseller, des de fa un any, de l’Assemblea General de l’Entitat. Se sent feliç amb tot el que fa, però encara més quan veu jugar el Barça.

Quin és el seu secret?
No pens que sigui cap fórmula màgica, simplement tenc il·lusió i entusiasme. A la meva edat, però, alguns pensen que soc un ingenu. Potser tenguin raó, però beneïda ingenuïtat que m'ajuda a mantenir-me viu.

Ser padrí, l’ha canviat?
Als que ja estam de tornada, els néts ens donen un plus de jovialitat que havíem perdut: amb la seva vitalitat, amb la seva inconsciència, amb la necessitat de compartir els seus jocs, amb la il·lusió de poder contar-los coses. Sent que els estic ajudant, en certa manera, en la formació del seu caràcter.



Quina lliçó els ensenya?
Que procurin guiar-se per uns valors, alguns d'ells avui quasi en desús, com la voluntat, la responsabilitat, la disciplina, la solidaritat o la convivència. Que no oblidin les seves arrels, sense perdre de vista el futur. Que posin especial atenció en la seva formació, tant acadèmica com humanística i que no deixin mai de sentir entusiasme i curiositat.

Quina és la batalla que es lluita avui?
La societat actual pretén ser més solidària, però li manca caritat, és més deshumanitzada. Estam més informats i més preparats, però perdem identitat. Som més democràtics però, a la vegada, un poc sectaris: cadascú es creu que posseeix la veritat. Hauríem de procurar millorar el nostre entorn i que la millora s’escampés com una taca d'oli a tots els àmbits.

Mai va voler dedicar-se a una altra cosa?
Per a un fill de família humil i sense massa estudis, les oportunitats no sovintejaven. Naturalment, vaig valorar altres opcions, però em vaig decidir gràcies al consell d'un amic del meu pare, també militar.

Per què escriu?
Per una aspiració que es va desenvolupar tardanament, però ferma. Per una passió per la literatura i per la poesia en particular. També perquè el fet d'escriure em crea la necessitat de renovar els meus coneixements, i així aliment la meva curiositat.

Se sent diferent a les persones de la seva generació?
Bona part de la gent major pensa que ja ho ha fet tot a la vida i que ara només han de divertir-se i passar's-ho bé. Però no tots pensam així, encara podem fer coses, com estudiar o participar d'activitats profitoses. Si en qualque cosa em sent diferent a la majoria és precisament en les meves ganes d'aprendre: la il·lusió per tot això, gràcies a Déu, encara es manté prou viva.

Ha vist molts de canvis a l’illa de Mallorca?
El més significatiu és que hem passat d'una carència de quasi tot, a tenir-ho gairebé tot. Per això, a algú li costa adaptar-se quan les coses no roden massa bé.

Avui és conseller general de “SA NOSTRA”. Què suposa això per a vostè?
A més de la possibilitat de poder aportar qualque cosa, és una experiència interessant en aquests moments de canvi en l'estructura de “SA NOSTRA”. Encara que soni un poc rimbombant, d'alguna manera, els actuals consellers generals haurem contribuït a fer història.

Enllaç al butlletí online

El senyor J.R. Bauzà i la nostra llengua

Dies abans que el president de PP balear es depenjàs amb unes manifestacions, al meu parer poc afortunades, sobre la nostra llengua, referent a la derogació de la Llei de Normalització Lingüística, quasi immediatament rectificades, matitzades i puntualitzades, el senyor Bauzà havia fet unes declaracions a la revista Can Picafort, en les quals a una pregunta de l'entrevistador: “Abolirà el Decret de Mínims que ha promulgat el sr. Antich respecte a la nostra llengua?” (Segons la nostra informació el decret de mínims fou un decret de Jaume Matas, no del sr. Antich). El president del PP no va contestar clarament a la pregunta, jo diria que se'n va anar per les bardisses, segurament perquè no volia donar l'exclusiva de les declaracions que va fer dies després als diaris de Ciutat, a una simple revisteta local, declaracions que tant de rebombori han aixecat.
Sense entrar massa en qüestions que hauríem de deixar en mans dels lingüistes i no de polítics, moltes vegades mal informats o tendenciosament interessats. Em limitaré a dar la meva opinió de persona parlant de la nostra llengua i que l'empra també en els seus escrits de la manera més correcta possible.
El senyor Bauzà parla del “dret a emprar el castellà i la varietat de cada una de les Illes (mallorquí, menorquí, eivissenc, i formenterer) sense cap problema”. Els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers que empram regularment la nostra llengua no en tenim cap de problema amb les nostres pròpies modalitats. Si tenim en compte que tota llengua té dos registres: un formal i l'altre col·loquial, quin llenguatge formal s'ha d'ensenyar en una classe on hi conicideixin, posem per cas, alumnes mallorquins de ciutat, altres menorquins, qualcun de Binissalem, altres de Sóller o de Pollença?
Això de mallorquí, menorquí, eivissenc o formrnterer no és més que una resistència absurda a donar a la llengua que parlam el nom de català, com si el nom tengués la més mínima importància, però sembla ser que per alguns en té molta. Aquestes mateixes persones no tenen gens de mania de donar el nom de castellà a la llengua espanyola que es parla tant a Castella, com a Múrcia, Andalusia o Astúries; i ell, els que la parlen tampoc que no en tenen cap de mania a l'hora de nonar-li el nom, deu esser que els de per aquí tenim la pell més prima.
Una altra cosa que diu el senyor Bauzà és que “no podem fer del tema lingüístic un problema”. Amb això estam completament d'acord. Però el problema no diré que l'ha creat ell, però sí que l'ha agreujat amb les seves declaracions, per molta rectificació i matitzacions que hi hagi volgut afegir.
I acaba el tema de la llengua amb aquestes paraules: “Hem de ser respectuosos entre nosaltres mateixos” Jo demanaria el mateix: repecte també per a la llengua comú que parlam mallorquins, menorquins, eivissenscs, formenterers, catalans, valencians, alacantins... que qualsevol persona amb un poc de seny sap que és la mateixa, i a la qual li fan tant de mal els extremistes i fonamentalistes, siguin d'un costat o de l'altre.
Hi ha gent que diu que a Jaume Matas li va fer perdre la majoria absoluta, a les passades eleccions autonòmiques, uns millers de vots de gent no conforme amb la inclusió de Maria de la Pau Janer en la seva llista electoral. Jo no som, ni molt manco, analista polític, i que Déu me'n alliberi, però podria esser que les declaracions de J.R.Bauzà, refrendades pel senyor Delgado, li fessin perdre també un bon grapat de vots de votants del PP, que tampoc no tenen cap problema amb la seva llengua.

Aquest tema encara tendria molta més corda per desembullar, però no és el meu propòsit fer-ho ara i aquí, només volia manifestar la meva opinió, de la mateixa manera que ho fa el senyor Bauzà i qualsevol altre persona que té el dret de manifestar la seva.

Rafel Bordoy
escriptor

L'Escola vella

La tan esperada reforma de l'Escola vella de Santa Margalida i la construcció de l'auditori anèx, sembla que es troba a prop de fer-se realitat, en la que se suposa prompte inauguració. En bona hora sia arribada.
La restauració de l'edifici i, sobretot, la construcció en el que fóu el pati, de l'estructura d'un l'auditori, no ha estat exempta de polèmica: alguna gent -polítics inclosos- ha considerat inadequat
l'emplaçament del dit auditori, per l'impacte visual sobre el conjunt. Altres, o tal volta els mateixos,
pensen que resultarà petit per a les necessitats de la Vila -tan de bo fos així-, i potser algunes consideracions més que segurament poden avalar les crítiques exposades. Per altra banda, hi ha qui li sembla bé, tant la reforma i restauració de l'escola com la construcció de l'auditori.
No seré jo qui llevi la raó als crítics ni tampoc la donaré als defensors del contrari, sobretot pel que fa al tema de l'auditori, ja que, al meu parer, la restauració de l'edifici escolar em sembla correcta i adequada. Potser que, tant detractors com defensors, tenguin la seva part de raó. Com en quasi totes les coses tothom té “la seva raó” ben digna de ser respectada, per contrària que sigui l'una de l'altra.
Unes consideracions sí que voldria fer, per si de cas poden servir de qualque manera als gestors de les instal·lacions, tant als actuals com als que puguin venir en el futur.
Potser que a l'interior de l'escola hagin primat les consideracions estètiques sobre les funcionals, cal tenir en compte les limitacions de l'estructura i algunes necessitats d'ús, com pot esser la instal·lació de la biblioteca, arxiu històric, etc.
Però al tema que volia referir-me és al de l'auditori. Escoltades algunes opinions potser haurem d'admetre certes evidències: potser no ocupa el lloc adequat, potser resulti petit -aquest punt seria discutible-, potser el seu interior no permeti alguns actes com poden esser determinades representacions teatrals, tant per la cabuda com per les dimensions de l'escenari. I no sé si tendrà algunes altres mancances, sols parl per comentaris sentits i per alguna, poca, informació. Dit això podríem concloure que tenim una capsa, per ventura no massa vistosa i amb alguns defectes, i fins aquí, poca cosa més.
En castellà hi ha dos refranys que es podrien aplicar al cas: “el hàbito no hace al monje” i “aunque la mona se vista de seda mona se queda”. La capsa, més o manco agradable, rebutjada per alguns, mal situada, segons altres i poc funcional, fins al moment actual, està buida. Si fos funcional, si fos hermosa, si estàs ben situada, si agradàs a tothom, seguiria estant buida. I aquí podem aplicar els refranys abans esmentats. Però, això és el que tenim i d'això ens hem de servir.
Quina és ara la feina? Evidentment, omplir la capsa. I quan dic omplir-la no parl de mobles, de pintures o de coses, diguem-ne materials, el que vull dir és que es tracta de fer-la útil per a l'objecte pel qual ha estat creada. Omplir-la de cultura, de realitzacions, d'actes, donar-li un sentit i una utilitat, dotar-la d'una oferta atractiva i omplir-a, ara sí, de gent i fer que poguem donar la raó als qui la troben petita.
Malauradament, per complir l'objectiu ens trobam amb dos entrebancs que caldria superar:
per una banda la tantes vegades invocada crisi, que ha deixat la cultura – l'anomenada, repetidament, parenta pobra- en una situació d'extrema pobresa i a la coua de tots els pressuposts. L'altre entrabanc, és que si aquesta ha de ser una tasca dels polítics, no corren per a la política i els seus servidors uns vents massa favorables per la nostra Comunitat, i, no hi ha dubte que els esquitxos també arriben per Santa Margalida. Amb aquestes condicions, amb el que manco pensen és en la cultura. Qué hi hem de fer!
Siguem optimistes, esperem que els reponsables de donar sentit a una obra que ha costat molts de doblers a tots els ciutadans, facin l'esforç necessari perquè no siguin uns doblers tudats. Aleshores serà el moment de mirar les coses no pel seu aspecte exterior sinó per la bellesa de la seva “ànima”.