dijous, 1 d’octubre del 2009

L'Escola vella

La tan esperada reforma de l'Escola vella de Santa Margalida i la construcció de l'auditori anèx, sembla que es troba a prop de fer-se realitat, en la que se suposa prompte inauguració. En bona hora sia arribada.
La restauració de l'edifici i, sobretot, la construcció en el que fóu el pati, de l'estructura d'un l'auditori, no ha estat exempta de polèmica: alguna gent -polítics inclosos- ha considerat inadequat
l'emplaçament del dit auditori, per l'impacte visual sobre el conjunt. Altres, o tal volta els mateixos,
pensen que resultarà petit per a les necessitats de la Vila -tan de bo fos així-, i potser algunes consideracions més que segurament poden avalar les crítiques exposades. Per altra banda, hi ha qui li sembla bé, tant la reforma i restauració de l'escola com la construcció de l'auditori.
No seré jo qui llevi la raó als crítics ni tampoc la donaré als defensors del contrari, sobretot pel que fa al tema de l'auditori, ja que, al meu parer, la restauració de l'edifici escolar em sembla correcta i adequada. Potser que, tant detractors com defensors, tenguin la seva part de raó. Com en quasi totes les coses tothom té “la seva raó” ben digna de ser respectada, per contrària que sigui l'una de l'altra.
Unes consideracions sí que voldria fer, per si de cas poden servir de qualque manera als gestors de les instal·lacions, tant als actuals com als que puguin venir en el futur.
Potser que a l'interior de l'escola hagin primat les consideracions estètiques sobre les funcionals, cal tenir en compte les limitacions de l'estructura i algunes necessitats d'ús, com pot esser la instal·lació de la biblioteca, arxiu històric, etc.
Però al tema que volia referir-me és al de l'auditori. Escoltades algunes opinions potser haurem d'admetre certes evidències: potser no ocupa el lloc adequat, potser resulti petit -aquest punt seria discutible-, potser el seu interior no permeti alguns actes com poden esser determinades representacions teatrals, tant per la cabuda com per les dimensions de l'escenari. I no sé si tendrà algunes altres mancances, sols parl per comentaris sentits i per alguna, poca, informació. Dit això podríem concloure que tenim una capsa, per ventura no massa vistosa i amb alguns defectes, i fins aquí, poca cosa més.
En castellà hi ha dos refranys que es podrien aplicar al cas: “el hàbito no hace al monje” i “aunque la mona se vista de seda mona se queda”. La capsa, més o manco agradable, rebutjada per alguns, mal situada, segons altres i poc funcional, fins al moment actual, està buida. Si fos funcional, si fos hermosa, si estàs ben situada, si agradàs a tothom, seguiria estant buida. I aquí podem aplicar els refranys abans esmentats. Però, això és el que tenim i d'això ens hem de servir.
Quina és ara la feina? Evidentment, omplir la capsa. I quan dic omplir-la no parl de mobles, de pintures o de coses, diguem-ne materials, el que vull dir és que es tracta de fer-la útil per a l'objecte pel qual ha estat creada. Omplir-la de cultura, de realitzacions, d'actes, donar-li un sentit i una utilitat, dotar-la d'una oferta atractiva i omplir-a, ara sí, de gent i fer que poguem donar la raó als qui la troben petita.
Malauradament, per complir l'objectiu ens trobam amb dos entrebancs que caldria superar:
per una banda la tantes vegades invocada crisi, que ha deixat la cultura – l'anomenada, repetidament, parenta pobra- en una situació d'extrema pobresa i a la coua de tots els pressuposts. L'altre entrabanc, és que si aquesta ha de ser una tasca dels polítics, no corren per a la política i els seus servidors uns vents massa favorables per la nostra Comunitat, i, no hi ha dubte que els esquitxos també arriben per Santa Margalida. Amb aquestes condicions, amb el que manco pensen és en la cultura. Qué hi hem de fer!
Siguem optimistes, esperem que els reponsables de donar sentit a una obra que ha costat molts de doblers a tots els ciutadans, facin l'esforç necessari perquè no siguin uns doblers tudats. Aleshores serà el moment de mirar les coses no pel seu aspecte exterior sinó per la bellesa de la seva “ànima”.

divendres, 3 de juliol del 2009

Goigs a la Mare de Déu de La Victòria que es venera al seu santuari d'Alcúdia

A dins la nit més obscura
la tenebra amorosiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Puix que sou, Verge Maria,
alcudienca d'arrel,
segles ha que en Vós confia
aquesta ciutat fidel,
per això, des de l'altura,
Alcúdia distingiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Dins eixa bella contrada,
com porta el sol al matí
la llum d'una nova albada,
portau missatge diví.
Llum sou d'estel que fulgura
en les nits clares d'estiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Entre àngels aparaguéreu
al pastor que us va trobar,
i des de llavors volguéreu
sobre aquest indret regnar,
i el poble vos assegura
estatge i amor ben viu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Portau corona a la testa,
la Pau en les vostres mans,
i a la mirada xalesta
un doll d'amor pels humans,
sobre vostra vestidura
una estrella vos hi riu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

La mar portau reflectida
en el blau dels vostres ulls
i ens guiau, amorosida,
entre els perills i els esculls,
amb Vós no va a la ventura
la barca en el mar aspriu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Persones de tot llinatge
s'han prostrat a davant Vós,
i us han retut homenatge
amb un posat fervorós,
i admirà vostra figura
l'emperador més altiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Sortíreu victoriosa
de la lluita contra el mal,
Vós sou la flor més hermosa
del jardí celestial
i vessau sense mesura
de benaurances un riu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Joia i festa a la diada:
dia dos de juliol,
que és quan tota la fillada
s'acosta al vostre redol,
l'aigua més fresca i més pura
del vostre cor li oferiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

I a la gent que pelegrina
demanant vostre favor,
li donau la mà i camina
cap a la salvació,
els menau, sempre en dretura
i en vostre si els acolliu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Tot Alcúdia fretura
sentir-se de Vós captiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.


Pregària

Victòria portau al nom
i no és guanyada en cap guerra;
Vós voleu sobre la Terra
santa pau per a tothom;
mostrau-nos, oh Verge! com
aconseguir cada dia
pau, benaurança, alegria;
i que en nom vostre pregant:
Pare, Fill i Esperit Sant,
que ens salvem tots. Així sia.



Aquests goigs, que porten el nº 1 de la col·lecció "L'encensari", és presentaren dia 2 ded juliol de 2009 al santuari de la Victòria d'Alcúdia
(Mallorca).

dimarts, 24 de febrer del 2009

Poema de primavera i de passió

Dijous Sant

Pel cos de la primavera
l'horabaixa es torna grís,
humiliat i submís,
al cau de l'hora darrera,
pregant, Jesucrist espera
la indefugible agonia;
es fon en foscors el dia,
les oliveres de l'hort
porten presagis de mort
i blancors d'Eucaristia


Divendres Sant

Pel cos de la primavera
que el cinglador ha nafrat,
cent flors de sang han brostat,
ensangonant la sendera.
Floreixen per la vorera
violeta i pensament;
desiara, porta el vent
perfums d'angúnia i martiri,
i veim consumir-se el lliri
sobre una creu, lentament...


Pasqua

Pel cos de la primavera
s'alça el matí lluminós,
paleta que ompl de colors
el cel de l'hora primera.
De tenebres s'allibera
el sepulcre segellat,
la pedra s'ha retirat
per deixar sortir l'aurora,
i un sol de llum redemptora
llargament profetitzat.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Presentació del llibre de poemes de Llorenç Riber de la col·lecció Mixtàlia, nº 14

Senyores i senyors, bona tarda:
Arribats al número 14 de la col·lecció Mixtàlia, el dedicam aquest pic a Llorenç Riber, al Llorenç Riber poeta, que és una més de les mútiples facetes de la prolífica personalitat literària d'aquest autor, en l'any en què es compleix el cinquantenari de la seva mort. Ben entès que el cinquantenari esdevenigué l'any passat que era quan havíem de presentar aquest llibre, però dificultats tècniques ens han obligat a ajornar-ne la presentació, que s'ha fet concidir amb la clausura de l'exposició que el departament de Cultura del Consell de Mallorca ha dedicat a aquest autor amb motiu de l'esmentat cinquantenari.
Dit això, pensàvem que Mixtàlia, feel a la seva trajectòria, havia de fer qualque aportació al coneixement de la poesia de Riber, cosa que s'ha aconseguit gràcies a la tasca investigadora de Damià Pons que, mitjançant una acurada recerca, ha aconseguit posar a l'abast una bona part de l'obra poètica dispersa del poeta de Campanet.
Com alguns ja sabeu i ens ho explica Damià Pons en el pròleg d'aquesta edició, Llorenç Riber va publicar tres llibres de poesia: A sol ixent (1912), Les corones (1917) i Posies (1931), aquest darrer llibre incloïa els dos reculls anteriors si exceptuam un poema de Les corones i un de nou A sol alt. En el primer tom de les Obres Completes (1949), Riber va reproduir el contingut de l'edició de 1931 afegint-hi cinc poemes més que no figuraven en cap dels volums anteriors.
Aquesta edició arreplega els textos en vers que l'autor publicà a diferents diaris i revistes i un llibre (“Revertere Sulamitis”, dedicat a Santa Catalina Tomàs) que va deixar fora del primer tom de la seva obra completa.
Amb la publicació d'aquest número 14 de Mixtàlia, Amb tremolor de ploma. Poemes al marge, repetesc, gràcies a la feina feta per Damià Pons, quasi la totalitat de la poesia de Riber serà a l'abast de qui la vulgui conèixer o estudiar.
Bé, després de manifestar la satisfacció del Departament de Cultura del Consell de Mallorca i de quants treballam en la col·lecció, per la publicació d'aquest nº 14, disposem-nos a escoltar Damià Pons que ens explicarà de manera més pormenoritzada el contingut d'aquest volum.
Moltes gràcies

divendres, 23 de gener del 2009

Presentació del llibre de Bernat Nadal "Raó blaugrana. El Barça com a filosofia"



Bon vespre a tothom:

Per a mi és un motiu d'alegria, trobar-nos avui aquí, a la penya del Barça, com ens hi trobam moltes vegades per veure un partit. Però en aquesta ocasió la causa és prou important: la presentació d'un llibre, per altra banda un acte no massa freqüent en aquest espai.
Una sèrie de circumstàncies fan que per a mi aquest moment sigui especial: en primer lloc perquè el llibre és sobre el Barça, després perquè qui l'ha escrit és un magnífic poeta i un molt bon amic i finalment perquè ens dóna ocasió de reunir-nos, una vegada més, les persones que compartim una afició i un sentiment.
Amb en Bernat Nadal, que ens coneixem des de fa temps, havíem coincidit a actes i esdeveniments de caire literari en distintes ocasions. Jo sabia de la seva casta de poeta i de la seva qualitat com a persona, però desconeixia que també compartíssim amor i afició pel Barça, és a dir, la nostra provada condició de culers, la qual cosa ha suposat per a mi una molt agradable sorpresa.
Dit això a manera de presentació, se suposa que vos he de parlar una mica del que és el llibre, o almanco algunes de les coses que jo hi he pogut veure.
En primer lloc he de dir que per poder-lo escriure eren necessàries dues condicions imprescindibles: ser un poeta i estimar el Barça quasi sobre totes les coses. Aquestes dues condicions es compleixen en el cas d'En Bernat i per això ha pogut fer un llibre singular. I dic singular perquè no s'assembla a cap altre que s'hagi pogut escriure sobre el nostre club. Aquest llibre podria ser com una mena de devocionari, un catecisme, en el qual hi podem trobar la vertadera essència del que significa esser, no sols barcelonista, que això és una cosa jo diria que una mica superficial, sinó esser un vertader culer fins a la rel dels cabells. Un breviari que de cada vegada que el llegissim s'anàs incrementant la nostra devoció. I potser que també, entre d'altres coses, ens ajudi, com ens diu l'autor, “a aclarir el magnetisme que genera el Barça”
Ens diu en Bernat que “el culer és un poeta que ultrapassa les migracions del patiment” . Per això ens hem fet forts, perquè ens hem forjat en la lírica d'aquest patiment i res ja no pot tòrcer la fortalesa de la nostra convicció ni desentranyar la fondària del nostre sentiment. Ni les victòries ni les derrotes no poden ni incrementar ni minvar aquesta emoció, “per gaudir del triomf cal tastar la derrota” “no cal aprendre a perdre, ja en sabem”, per això som forts i per això sabem que som” ho diu el nostre himne: “Tan se val d'on venim/ si del sud o del nord/ ara estam d'acord estam d'acord/ una bandera ens agernana/. Aquesta noció de pertinença ni engreixa ni s'amagreix com algunes coses tangibles, sinó que en el culer es manté inamovible i ferma com una roca, o com l'estructura sòlida, incommovible del Nou Camp.
La lectura d'aquest llibre m'ha fet reviure moments i sentiments de la meva vida de seguidor del Barça, des de que, a penes amb catorze anys, un frare de la Salle em féu conèixer i estimar el que és i que significa ser del Barça. D'aquella època record una col·lecció de postals en color d'aquell mític equip: Ramallets, Martín, Biosca, Seguer, Gonzalvo III, Gensana, Basora, Cesar, Vila, Kubala i Tejada,també hi eren en Segarra, en Manchón i d'altres.
En Bernat Nadal ha escrit un llibre important, malgrat ell digui que és un divertiment. Un llibre que ens mostra el que és un barcelonista i que és un culer, que el Barça és més que un Pub, la sexualitat i el Barça, el futbol com a catalitzador de la filosofia... i moltes coses més que hi podreu trobar entre les seves pàgines. I dic que és un llibre important perquè és totalment impensable que es pogués escriure un llibre així de cap altre club del món, sols el podia fer un poeta i sols el podia dedicar al Barça. És També un llibre escrit amb humor, amb bon humor.
I res més, se suposa que jo no hauria de xerrar tant, que parli el llibre i que servesqui per afirmar encara més la nostra condició de culers.
Res més, moltes gràcies i Visca el Barça!

diumenge, 11 de gener del 2009

"Probablemente Dios no existe"


"Probablemente Dios no existe. No te preocupes i disfruta". Si no vaig errat aquest o un semblant és el missatge que porten en un rètol alguns autobusos de Barcelona. Sigui com sigui he llegit que és una mena de campanya que porten a terme els ateus, potser no tenen coses millors que fer que això de qüestionar l'existència de Déu i donar consells.
A la vista d'aquest missatge pens que cal fer-se una pregunta, almanco jo la me planteig: l'existència de quin déu és la que posen en dubte -o és que ho saben cert?- quin déu idò és el que "probablemente no existe", els dels cristians, el dels musulmans, el dels jueus, el dels induïstes...?
caldria posar-ho en clar, en tot cas pens que als que som creients, sigui del déu que sigui, ens preocupa molt menys l¡existència dels ateus que l'existència de déu, de qualsevol déu, i no per això en feim crides.