Visca la coherència

A Can Picafort, els poders públics locals, han llevat el carril bici que hi havia al passeig marítim. L'argument per defensar tal mesura és de prou pes: la defensa del peató davant la bicicleta, primer l'home després la màquina. Aquesta filosofia em sembla encertadíssima, un 10 als qui pensen que el peató, l'home, o la dona, que va a peu merèix tot el repecte del món davant un ens mecànic, un artilugi de metall, per molt saludable i ecològic que sigui, no fos cosa que atropelli qualque turista.
Però. Llàstima que tota obra lloable hagi de tenir un “però”: els mateixos poders públics locals que, de forma tan encomiable, han actuat a Can Picafort, no apliquen iguals criteris a La Vila. Allà han despeatonalitzat, parcialment això sí, la Plaça de la Vila, donant pereferència als cotxes, uns artefactes ni tan saludables ni tan ecològics com les bicicletes, però que fan més embalum i més renou quan circulen i més nosa quan estan aturats. La potència de l'automòbil predomina sobre la debilidat i feblesa de la bicicleta.
Tot i això, no és sols el fet que els cotxes puguin circular, lliurement, certs dies de la setmana, per una part de la plaça, el que és més greu és el desveri de cotxes aparcats des del cantó del carrer Baltasar Calafat, devora la Casa de Cultura, fins a l'Stop de l'olivera. Abans dificultaven el pas dels vianants les cadires i taules d'un determinat bar, ara l'entrebanquen l'anarquia dels cotxes que aparquen dins aquest tram de carrer.
Deu esser que el turista forà, que va a peu, mereix més consideracions i més atenció que els pobres vileros vianats que han de passar per la plaça.
És evident que el cotxe representa més el progrés que no una pobra bicicleta.

Boig pels llibres

Pregó de la Fira del llibre antic i d'ocasió.

Per complir amb l'encàrrec que se m'ha fet d'obrir amb les meves paraules aquesta fira, ho voldria fer de la manera com encara ho feien els saigs pels cantons del nostre poble ja fa un bon grapat d'anys, quan la radio era un luxe que gaudien uns pocs, la televisió no la coneixíem. Internet era quelcom que no podíem ni imaginar i les notícies es transmitíen de boca a orella. Aleshores el saig o pregoner, previ el so d'un tambor o d'una trompeta, llançava la seva crida a l'aire, com un qui llança coloms missatgers, amb els avisos o missatges que l'autoritat o un particular, li havien comanat. Aleshores jo ho diria així: “Es fa saber al públic que del dia 30 de març al 15 d'abril tindrà lloc, al jardí de la Misericòrdia, la setena Fira del llibre antic i d'ocasió”.

El llibre antic
El llibre, sigui antic, d'ocasió, o nou de trinca, sempre és, i esper que ho sigui per molt de temps, mereixedor d'una fira o de qualsevol altre acte o esdeveniment que serveixi per donar-li la importància que pertoca i, sobretot, per promocionar-lo, per posar-lo a l'abast dels lectors i engrescar-los en la seva lectura. I res millor que una fira dedicada expressament al llibre. La paraula fira ja ens suggereix quelcom festiu, agradable poc freqüent -les fires se solen celebrar un pic a l'any-. engrescador, com aquesta que ens convida a gaudir de la contemplació d'unes paradetes plenes de color, de misteri, amb un atractiu quasi pecaminós pel que té de temptació per a les persones que encara miram el llibre com un objecte de desig, com un tresor que voldríem posseir i gaudir per sempre més.
Trobam com a sinònims d'antic: vell, ancià, vetust, remot, arcaic... Si les accepcions antic i vell se solen adreçar a persones o coses, voldria dir que un llibre, pel que fa a l'estructura físisca, pot esser vell o antic o les dues coses a la vegada. Si ens mostra els signes que l'ús i els senyals que el pas del temps ha deixat sobre les seves pàgines, podrem dir que és vell. Si posam l'esment a la tipografia, a l'enquadernació o al material sobre el qual està imprés, aleshores podem concloure que és antic. Per contra, si l'objecte de la nostra atenció és el contingut, si en cercam l'esperit o tot allò que un llibre ens pot transmetre, que ens pot fer viure o imaginar i per tot el que pugui tenir de sorprenent, per a mi sempre serà nou, recent, flamant... Qualsevol llibre, quan el tenc a les meves mans, és quelcom nou impensat, il·lusionador, misteriós... car no sé el que hi trobaré entre les seves pàgines, quines aventures em farà reviure, quines ensenyances em proporcionarà, quines emocions em farà sentir o, si tal volta, també és possible, que als pocs minuts de lectura l'hagi de deixar de banda, perquè també ens pot decebre, o ens pot avorrir.

Llibres d'ocasió
Si segons el diccionari una ocasió és una “circumstància oportuna”, no hi ha cap dubte que aquesta fira que avui s'enceta és una magnífica oportunitat per adquirir llibres d'una oferta varisdíssima i a un preu raonable. Però, al meu parer, no hauria de ser el preu assequible el motiu principal que ens mogués a l'hora de visitar-la, al cap i a la fi un llibre a bon preu es pot comprar qualsevol dia de l'any. El més engrescador de la proposta és el fet de posar el llibre en un espai en el qual se'l pot mirar, tocar, fullejar i comprar, és el fet de convertir en una festa la simple recerca de quelcom indeterminat, però que segurament en el racó més insospitat es presentarà de sobte. És la possibilitat de trobar, entre la varietat, aquell llibre determinat, únic, que representi una autèntica troballa. És l'ocasió d'aconseguir quelcom que ni havia passat per la nostra imaginació però que en el mateix moment de fer-se present sabem que és allò que cercàvem. És l'emoció impagable del descobriment. La sensació que ens pot produir un fet semblant pot esser com la que deu sentir un arqueòleg quan entre la terra i les pedres d'una excavació es topa amb l'impagable sorpresa d'una peça valuosa.
La fira ens ofereix també l'oportunitat d'adquirir aquell llibre que fa temps que cercàvem, però que, per la circumstància que sigui, no havíem arribat a aconseguir, sabíem la seva existència però mai no s'havia posat al nostre abast. En una d'aquestes fires hi vaig trobar El comte Mal, l'obra magnífica del poeta Guillem Colom, que feia temps que cercava afanyosament i no era capaç de trobar. D'aquesta obra en tenia una fotocòpia, per gentilesa d'un bon amic. Ara guard el volum com si d'un vertader tresor es tractàs.

Boig pels llibres
A moltes de les famílies de classe mitjana, en els dies atzarosos de la guerra civil i més tard amb la preocupació per sobreviure durant la miserable postguerra, no hi havia gaire temps ni predisposició per a la lectura, la meva família no n'era una excepció, així que, a la primeria dels anys quaranta, no vaig trobar a ca nostra una gran biblioteca, ni de petita tampoc, tan sols uns pocs llibres que conformaren les lectures de la meva infantesa: Las aventuras del capitán Kidd, Peter Pan y Wendy, Los hijos del capitán Grant i Fabiola, un llibre aquest de Nicholas Patrick Wiseman, un cardenal anglès que havia nascut a Sevilla l'any 1802. D'aquest llibre, primerenc, que narrava les persecucions dels cristians a la Roma dels emperadors, quedaren fortament gravats a la meva memòria d'infant el martiri de Sant Tarcisi i el de Sant Sebastià. Poc temps després vaig descobrir que el meu padrí guardava, gelosament dins un canterano, un exemplar, amb il·lustracions, titulat Genoveva de Brabante, la història d'una esposa falsament acusada, condemnada a mort i salvada pels seus botxins. Al col·legi, durant l'ingrés de batxiller, llegíem fragments del Quixot, d'una manera mecànica sense que el mestre ens servís de guia per millor comprendre i aprofitar aquella, sens dubte, obra cimera de la literatura. Algunes de les rondaies de mossèn Alcover completaren el meu incipient contacte amb els llibres.
Sense saber com ni de quina manera, aquelles disbaratades i primerenques temptetives de lector em deixaren marcada, ja per a sempre, una vertadera passió, poc selectiva, això sí, per la lectura i una mena de veneració pels llibres. Malauradament, no he tengut mai qui em guiàs per un camí lògic i adequat, he llegit sempre, encara ara, d'una manera indiscriminada, anàrquica. Ja d'adolescent, qualsevol cosa que tengués forma de llibre i contàs històries m'anava bé. Per aquells dies, un company de feina del meu pare romania a ca nostra uns quants vespres a la setmana, era un lector compulsiu de novel·les, que, després de llegides, deixava dins l'habitació on dormia, i gràcies a ell vaig devorar literalment la col·lecció quasi completa d'El Coyote, de José Mallorquí, i una mala fi de novel·letes de l'oest americà que escrivia, torrencialment, un tal Marcial Lafuente Estefanía, sense deixar de banda, adesiara, algunes de la també prolífica escriptora de novel·la rosa, Corin Tellado.
Seria devers l'any 1951 quan vaig anar a Ciutat a treballar al col·legi La Salle, en règim d'internat. La magnífica biblioteca que hi havia al centre va contribuir fortament a apaivagar, en bona mesura, la meva enyorança del poble i de la família. Vaig llegir tot allò que el temps i l'ocasió em permeteren. Entrar dins aquella biblioteca era per a mi com entrar dins un temple, m'apropava als llibres com si anàs a adorar la imatge d'un sant, quasi no gosava ni tocar-los, intuïa que aquells prestatges contenien milers d'històries meravelloses, sorprenents, pensava que allà es concentrava quasi tot el que jo no sabia i desitjava saber. Entre tot el que vaig llegir en aquella època de la meva vida, El Criterio de Jaume Balmes mostrà, bé que fos per un finestró, la Filosofia de la qual tenía sols una lleugeríssima notícia. Per mitjà d'un company de feina, de més edat, vaig tenir accés a la literatura amb la nostra llengua -deixant de banda aquelles ja llunyanes rondaies- mitjançant alguns exemplars de la, aleshores novella, col·leccdió “Les illes d'or,” de l'Editorial Moll.
Després d'estar tres anys a La Salle vaig anar a Madrid i, naturalment, a l'escola on estudiava vaig cercar, amb presses, la biblioteca. Però el més important que em va passar, pel que fa a la meva relació amb els llibres, és que vaig conèixer, per primera vegada, el plaer de comprar un llibre. Malgrat tot, aleshores, el meu poder adquisitiu era prou baix, la qual cosa m'obligava a frequentar fires i altres llocs on el llibres estiguéssin a l'abast de la meva butxaca, i això limitava l'oportunitat d'elecció. Record que comprava unes novel·les al preu de 10 pessetes, parl de l'any 1955, de les quals record alguns autors: Henry James, George du Maurier, Pedro Mata i uns volumets de poesia, molt acolorits, al preu de 5 pessetes, dels quals encara guard dos exemplars: un de Francisco de Quevedo i l'altre d'aquell poeta del règim franquista, José Maria Pemán, que aleshores no era políticament incorrecte llegir, ans al contrari. Però la meva economia no donava per a molts de miracles, per aquest motiu no vaig anar gaire més envant en la compra de llibres.
Fos com fos, el cas és que la meva passió per la lectura augmentava dia a dia, de qualque manera sempre trobava temps i llibres per llegir. Ara em vénen a la memòria autors com: Louis Bromfield, Edgar Allan Poe, Gustavo Adolfo Becquer, Enrique Jardiel Poncela, Alvaro de la Iglesia, Herman Hesse, Pearl S. Buck, i Lorca, del qual sols coneixia el seu poema La casada infiel, que corria, manuscrit, de mà en mà, entre els companys, suposadament pel seu caire si és no és eròtic.
Com podem veure, seguia, crec que he seguit sempre, per la mateixa línea anàrquica i caòtica pel que fa a les meves lectures, llegia indiscriminadament qualsevol cosa que arribàs a les meves mans. Però vaig aprendre que a qualsevol llibre, sigui el que sigui, sempre es pot trobar qualque cosa positiva, evidentment no tots els llibres ens transportaran a paradisos o aventures més enllà de la nostra imaginació o ens obriran portes a coneixements extraordinaris, però, fins aquí, mai no m'he penedit ni del temps ni dels doblers que he dedicat als llibres, si m'atur a fer una mirada als horitzons que m'han obert i al gaudi que m'han proporcionat.
Amb els anys he aconseguit reunir un bon grapat de llibres, de tota casta i condició, sense ordre ni concert, però he vist com anaven ocupant els prestatges d'allò que podria anomenar, un poc pomposament, la meva biblioteca. Saber que, allà, arrenglerats, mostrant-me la concisió dels seus lloms, hi tenc lectura pel temps que em pugui quedar de vida, em dóna pau i assossec. A vegades, mogut per aquesta mena de veneració, pas llargues estones assegut a una cadira, els mir, sense tocar-ne cap, simplement en repàs els títols, record els que he llegit i imagin els que encara em resten per llegir. Mai no he estat capaç de vendre un llibre o de tirar-lo, quan em manca espai als prestatges em limit a posar-ne alguns dels que em semblem més prescindibles emagatzemats a dins capses, i esper que qualcú tengui la idea de rescatar-los.
Un dels millors regals que m'han fet a la meva vida me'l va fer un amic capellà. En una de les meves visites que li feia adesiara, quan a penes ja sortia de caseva, em va dir: “Quan em mori, deixaré dit que et donin els meus llibres”. Aquell bon home, un capellà de poble petit, que crec que havia col·laborat de qualque manera amb mossèn Alcover quan el canonge recollia informació per al diccionari, no era persona de gaire lectures. Poc després de mort, la seva germana em va lliurar dos toms que contenien les obres completes de Gabriel y Galán i una bona part del que s'havia publicat fins aquell moment de la col·lecció “Les Illes d'Or”. Mai no li podré agrair la felicitat que aquell present em va proporcionar. Alguns d'aquells llibres eren antics, tenien més de cinquanta anys, i el fet em donà l'ocasió de posseir quelcom que anhelava ja feia molta estona.
No sé si amb tot el que he contat hauré sabut donar una idea de la meva veneració, quasi idolatria, pels llibres, i molt manco sé si això servirà, a més de per obrir aquesta fira, per encomanar a qualcú la meva dèria. Possiblement no, tem que els qui tenim del llibre una visió magnificada, quasi fetitxista i romàntica, anam camí de convertir-nos en una escassa minoria. Ès molt possible que s'imposi, entre les noves generacions, el llibre electònic sobre el llibre imprès i que els llibres convencionals passin a ser peces de museu o rareses de col·leccionista. Tant se val! El que importa és que d'una manera o de l'altra, de cada dia hi hagi més gent que llegeixi, que tothom pugui destinar una part dels seus recursos a comprar un llibre i del seu temps a llegir-lo ja sigui antic i d'ocasió, o acabat de sortir de l'impremta, que es llegeixi, o bé passant una a una les fulles, sentint el tacte sensual del paper, o a la plana lluminosa d'una tauleta alimentada amb piles.
En un moment de la meva vida en què és gaire bé impossible posar remei a moltes coses, puc dir que, si d'algunes estic penedit, en relació amb la lectura, és: primer, de no haver tengut l'avinentesa de conèixer profundament la nostra llengua i la nostra literatura molt abans, segon, que no he tengut la sort que qualcú m'orientàs i posàs una mica d'ordre en el meu caos lector i, finalment, no haver llegit encara més del que he llegit.
Si podem concloure que l'escriptura és la magnificació de la paraula, que podem llegir gràcies a la paraula feta visible en l'escriptura, podria acabar amb una cita d'un mallorquí universal, un intel·lectual de gran talla, Joan Mascaró Fornés, gran defensor de la cultura, que recomanava la lectura com a font de coneixement i mitjançant la qual aprendre a sentir i aprendre a pensar. Deia aquell humanista margalidà:
“Quina cosa tan meravellosa és la paraula! És la primera font de cultura. La paraula és la veu de la mare, del pare i dels altres. Aprenem i estimam les paraules dels nostres pares i després podrem aprendre i estimar les paraules d'altres terres. I si no després, al mateix temps. Després a l'escola
s'ha de començar a relacionar la paraula parlada amb la paraula escrita. I a poc a poc durant la vida aprenem no sols paraules, sinó coses. El bé, la bondat, la bellesa, ens fan pensar i obrar, si podem, amb relació amb elles i sentim l'alegria de l'amor que ens dóna l'alegria més pura i gran de la vida”.

Rafel Bordoy
Març de 2012