El naixement

Sota un cel estrellat de neules blanques,

condormides ovelles de cotó,

nevades de farina i d'unes branques

penjades, cireretes de pastor.

Sobre el vidre d'un llac renta una dona,

vora un foc, sense flama, un pastoret

té a la mà una ximbomba que no sona,

dins un coval d'escorça i de verdet.

Infinit, un desert d'arena fina

i mostrejat de solcs,

un sementer,

un palau tot pintat de purpurina

i un poble de casetes de paper.

De palla i de cartons una porxada

que sembla ser tan pobra i tan humil,

que pels amples forats de la teulada

entren els raigs de lluna, fets de fil.

I a la claror d'una candela encesa,

embolcallat dins menudall tot blanc,

símbol d'humilitat i de pobresa,

el cos petit d'un minyonet de fang.

Un infantó, la boca mig oberta

i ulls astorats, albira atentament,

i al bellugueig d'aquella llum incerta

sembla que cobra vida el naixement.

rafelbordoy.blogspot.com

Visca la democràcia

Després de quaranta anys de dictadura a la fi ens arribà la democràcia al nostre país. Semblavem al·lots amb jugueta nova, moltes vegades somniada, però, no sabíem ben bé com emprar-la, però qualsevol oportunitat ens pareixia una bona ocasió per posar la paraula màgica a la nostra boca. Quan es tractava d'elegir, fos el que fos, sempre hi havia algú que t'enteferrava "ara ja hi ha democràcia" i el mateix raonament servia tant per elegir el batle del nostre poble com per triar una corbata. De llavors ençà començaren a escampar-se per tot arreu, com una taca d'oli, els "demócrates de tota la vida". Ja ningú no havia estat franquista.

Avui, quasi altres quaranta anys després, sembla que encara hi ha demócrates de tota la vida que no han assimilat massa bé el significat d'aquella nigromàntica paraula i la fan servir en qualsevol oportunitat ja sigui per justificar la seva actitud, com per reforçar les seves opinions i, sobretot, per desqualificar l'adversari. Qui no combrega amb la nostra ideologia és que no és democràtic, qui no és de la nostra corda tampoc no ho és democràtic. En canvi ens sembla totalment estar dins el canons de la democràcia quan criticam qualsevol actitud, paraula o gest que facin els nostres contraris, o simplement els qui no estan d'acord amb les nostres idees. Això en política ho podem veure per pa i per sal. El cas és que no volia parlar de política ni de polítics però, ja que hi som, no em puc resistir de contar quelcom que em va arribar al correu electrònic.

"Diuen que Déu va voler repartir dues virtuts a cada país, però quan li tocà a Espanya n'hi donà tres:

els espanyols serien honests, intel·ligents i polítics. L'àngel que ajudava el Senyor el va advertir:

-Senyor, com és que als espanyols els donau tres virtuts i als altres només dues?

-És ver- digué Déu- m'havia errat, però per arreglar-ho faré que només en puguin emprar dues. Així el qui sigui intel·ligent i polític no podrà ser honest; el qui sigui honest i polític no podrà ser intel·ligent; i el que sigui intel·ligent i honest no podrà ser polític".

El que demanaríem és que tots el polítics usassin correctament la democràcia i que Déu els donàs la virtut del seny.

rafelbordoy.blogspot.com

La violència en el futbol i altres violències

Acabam de saber que un home, 43 anys, ha mort per mor d'una brega prèvia a un partit de futbol. Ara tothom parla de la violència en el futbol, que s'ha de posar remei a aquest tipus de barbàrie, que s'ha de prohibir l'entrada als camps de futbol a les persones que provoquen aquestes i altres barbaritats parescudes, ja estaria bé fer-ho, però això, al meu parer, sols seria posar un pegat a un problema molts més greu, aquells que exerceixen la violènca en els camps de futbol i entorn del futbol, tammateix traslladarien el seu tarannà violent a un altre escenari.

En el nostre món i al llarg de la història hem vist i veim que l'antagonisme quasi sempre engendra violència i, malauradament, sembla que sigui present de manera constant en la nostra vida, exemples em podem posar centenars: hi ha confrontació en l'esport, en la política, en els negocis, en la religió, per raó de les ideologies, pel color de la pell, per les creences, pels territoris, pels interessos, siguin de la classe que siguin, etc. Així que hem vist enfrontaments, lluites i fins i tot guerres, entre països, entre races i ètnies distintes, entre aficionats d'equips de futbol, entre polítics de tendències oposades, entre catòlics i protestants, entre taurins i antitaurins, entre el petit comenrç i les grans superfícies, entre rics i pobres... Sembla com si la raó de la nostra vida fos un anhel constant de discrepància i, malauradament, aquest enfrontament sovint degenera en qualque tipus de violència, ja sigui verbal, escrita, física, sicològica... La violència i la lluita són presents als parlaments, als camps de futbol, a les escoles, a les llars, als espectacles, a les relacions personals, a les noves tecnologies... I per si no bastàs, alguns mitjans de comunicació, principalment visuals, en fan d'aquests elements, agressius i brutals, la caça de l'audiència i per tant el seu negoci.

Aleshores pens que la solució no és aïllar els violents, que també, sinó aïllar els antagonismes, aplicar, i no només en el sentit físic, aquella màxima dels hipies: "practicar l'amor i no la guerra".

Motiu de preocupació

No sé quina és la reacció de les persones joves a l'hora de llegir el diari o escoltar les notícies de la radio i la televisió, però vos assegur que per a una persona de la meva edat poden esser motiu d'entrar en una severa depressió, i no cal anar a cercar massa enfora, amb el que tenim ben prop n'hi ha més que abastament. La corrupció s'esten arreu de la societat, polítics i no polítics s'afanyen per mirar d'enriquir-se damunt l'esquena del proïsme. Cada dia tenim notícies de morts violentes, ja siguin de les anomenades de gènere, per terrorisme o per qualsevol altra casta. I per si tot això no bastàs, acab de llegir que cada dia 10 professors pateixen actes violents per part dels seus alumnes o dels pares dels mateixos alumnes.

Sembla que els càstigs i la presó no aporten, almanco a curt termini, cap casta de solució. Com es pot suposar jo tampoc no la tenc, tant de bo qualcú la tengués. El que sí que gos és a fer una reflexió que potser altra gent la compartesqui: pens que el problema és d'educació i no en referesc a l'adquisició de coneixements, que també, sinó a la que s'hauria de donar als infants, primer a ca seva i després a l'escola, encaminada a la recuperació d'una sèrie de valors que, a poc a poc i per distintes causes, s'han perdut. Sols enfrontant el problema des de la base, podria tenir solució. El problema seria prou llarg de debatre i potser difícil de resoldre. Sens dubte tenien raó els nostres padrins quan deien que si volem endreçar un arbre ho hem de fer quan és jove.

Aquí queda la meva reflexió. Al cap i a la fi pot arribar a ser gratificant fer retxes dins l'aigua.

Un partit històric

Un dels avantatges de l'edat és el poder de rememorar episodis del passat que de qualque manera han marcat la història d'un poble, un país, una nació... Aquest pic però he escrit història en minúscula perquè el fet que contaré no té més transcendència que la que li volguem donar a un partit de futbol.

Era el 30 de desembre de lany 1962, s'enfrentaven en el vell estadi Lluís Sitjar de Palma, el Reial Mallorca i el Reial Madrid. Aquell Madrid de Di Stéfano, líder solitari de la lliga que atemoritzava per tot allà on anava. El Mallorca entrenat per José Luís Saso, va formar amb la següent alineació:

Cobo, Arqué, Bolao, Doro, Sampedro, Forteza, Achuri, Bergara, Pepillo, País i Oviedo. El Madrid, que tenia per entrenador Miguel Muñóz, fomava amb Araquistain, Isidro, Santamaria, Miera, Müller, Pachín, Amancio, Félix Ruíz, Yanko, Puskas i Gento. Aquest dia Di Stéfano no pogué jugar.

Davant la sorpresa i l'entusiasme dels milers d'espectadors que omplíem de gom a gom l'estadi, el Mallorca va guanyar al totpoderós equip madrileny per 5 a 2. Marcaren per part del Mallorca: Sampedro, Achuri, Pepillo (2) i Bergara i pel Madrid Puskas i Amancio. Del gran partit que feu el Mallorca destacaren dos jugadors: el porter Cobo i el devanter centre Pepillo. Aquest jugador, Pepillo, havia fuit del Madrid per no poder competir amb Di Stéfano i el Mallorca l'havia fichat per una quantitat astronòmica, per aquell temps, d'un milió de pessetes.

Existia una clàusula, de paraula, per la qual el Mallorca no podia alinear Pepillo. Però davant la impossibilitat, per part del president del Mallorca Llorenç Munar, de contactar amb Santiago Bernabeu que no es posava al telèfon, el dirigent Mallorrquí feu cas omís a la clausula. Aquest fet originà que es rompessin les relacions entre els dos clubs per una llarga temporada.

Enyorança de la tardor

Quan la calor encara no ha acabat d'afluixar el seu dogal xafogós i asfixiant i el sol es resisteix a apaivagar el ser ardor, quan comencen a caure, ingràvides, les fulles dels arbres, quan els raïms ens mostren el seu madur més temptador, resignats a lliurar el coll als trinxets dels veremadors, per reessuscitar, més tard, en la dolcesa del most, quan els infants, deixen enderrera les confortables vacances per incorporar-se, dòcils, al deure ineludible de l'escola, quan els dies comencen a encongir el seu pas i la seva llumiminositat... aleshores és quan enyor les primeres pluges, les que vendran a esponjar la terra resseca i farta de sollellades.

Enyor les ennuvolades entre grises i negres, d'una negror esponjosa, com de cotó, que s'enfilen i sembla que el cel s'omplí de castells de formes arrodonides i murs vaporosos. Aquí i allà qualque redol vermellós, virolat, vestigi d'un sol que es retira vençut per la força desfermada, implacable, de la tempesta. Adesiara la verga ígnea d'un llamp o el seu replandor, entre les bambalines cotonoses, precursor del so esquerdat i eixordador del tro, com una amenaça. Enyor aquelles gotes grosses, pesades, profetes d'una pluja desfermada i abundant que ha d'assaonar el terreny ressec, clivellat; la frescor efímera, humida i amable i el perfum de la terra mullada. És l'enyorança de la tardor

Enyorança de la tardor

Som un poble molt festiu

Mai no hauria pensat que Santa Margalida fos un poble tan amant de les festes, sabia que la Vila era un poble treballador i més aviat auster. Però sembla que els temps han canviat i ara ens hem convertit en un poble que ha fet de la festa un signe distintiu. Rapassem el calendari: Fira del Ram, Fira del Calamar, festes de Santa Margalida, festes de Son Serra, festes de la Mare de Déu d'Agost (devers quinze dies), festes de la Beata (més d'una setmana), festes de Sant Mateu, Fira de l'ametla, Oktober Fest... no sé si en deix cap, però encara hi hauríem d'afegir Sa Virolla, el Carnaval, Sant Antoni, Els Reis, Setmana Santa... deixant de banda pica-tapes i altres bauxes per l'estil.

Si tenim en compte que el caràcter margalidà, segons sembla, no és distingeix precisament pel seu tarannà festiu, haurem de concloure, o que s'ha obrat un vertader miracle o que encara funciona allò de "Pan y circo".

La Beata 2014

Qualsevol margalidà major de cinquanta anys que doni una mirada al programa de les festes de la Beata 2014, no diré que se senti empegueït però al manco sí decebut. I he dit els majors de cinquanta anys, perquè els joves potser s'han anat acostumant, a poc a poc, a la magror de les nostres festes, car la cosa ja ve d'uns anys enrere i potser en tenen prou amb la seva música i al que els ofereix el Colomer.

No sé si fou primer la crisi que la ideologia o viceversa, el cas és que s'ha passat de tudar els doblers en les festes a escatimar-los, sense solució de continuitat. Darrerament es podria agafar un programa d'anys anteriors i sols canviant alguns noms serviria el mateix per a cada any. No tenc el programa davant però les novetats es poden comptar amb els dits d'una mà i encara en sobren més de la meitat. Si llevam els actes tradicionals com pot esser la processó, l'ofrena de flors, la lectura del pregó, la nit de teatre i els d'una tradició relativament novella com el gat escaldat, la festa del batre...; ens trobam amb les mateixes revetles, els mateixos d.j. locals, el mateix sopar amb la gent dels pobles agermanats, les mateixes festes del Colomer, els cotxes de radiocontrol, el playback, la desfilada de moda, la vesprada esportiva d'spinning, els torneigs de futbol... i poca cosa més digne de destacar. Un seguit d'actes de poca rellevància per omplir molts de dies.

L'Ajuntament dóna la impressió que ha deixat les festes en mans de les associacions i del Colomer -un negoci privat- i s'ha estalviat doblers, feina i diversió per a una part del poble.

Estic segur que la intenció és bona i les justificacions també: la processó costa molts de doblers, -sembla que ara tothom vol cobrar- els bons espectacles són cars, hi ha moltes necessitats que cobrir més importants que les festes, tenim altres nuclis de població que també volen fer festa; tot raons de pes per defensar una postura. No estaria malament però que qualcú, amb poder de decisió i que pugui disposar del pressupost -la comissió de festes òbviament no el maneja- miràs de posar un poc d'imaginació a les festes, com fan altres municipis amb manco recursos que el nostre, i oferir quelcom que enganxi la gent.

Si llevam la processó no trobam altre acte que pugui atreure la gent de forma mutitudinària, si no és a les revetles del divendres i dissabte de la Beata, amb molta gent de fora del poble, que alguns anys han propiciat el botellot i molèsties pels ciutadans..

No voldria que aquest escrit s'interpreti com una crítica, és sols una reflexió sobre les nostres festes que, per altra banda, potser agradin a molta gent, per a gusts, colors.

Una mala imatge

Quan vaig una estona a la platja, cosa que no faig massa sovint, procur, per allò de la comoditat, anar al lloc que està més prop de casa, en el meu cas és la platja de Can Picafort, just darrera

l'hotel Dunas Platja. Allà, a la vora de l'aparcament de cotxes, hi ha una passarel·la amb el trespol de fusta que facil·lita el pas des del carrer a la platja. Aprofit aquell pas i axí ho faig des de fa un parell d'anys, i com jo bona quantitat de turistes i no turistes que s'apropen a gaudir d'una estona a la vorera de mar.

Enguany, en la inauguració de la meva temporada com a banyista, he tengut una desagradable sorpresa: al final de la passerel·la de la qual he parlat abans, qualcú hi ha plantat un "chiringuito", a dos metres escasos del final del trespol de fusta, de manera que la primera cosa que et trobes quan vols accedir a la platja és la part posterior de l'esmentat "chiringuito", amb envasos buïts i altra casta d'averies pròpies d'aquests establiments a més de dos contenidors de fems, un a cada banda de la passerel·la, que et veus obligat quasi a fregar, si vols accedir a la platja, després de vorejar aquella estructura allà plantada.

Salvat aquest ignominiós escull i després de sortejar la quantitat de parassols i gandules que gairebé enveeixen bona part de la platja, aconsegueixes un espai on instal·lar-te i quan vols gaudir d'una estona de tranquil·litat, després d'haver-te refet de la mala impressió causada per la vista d'aquell baluard, als seus gestors, em semblaren extrangers, se lis ocorre la lluminosa idea de posar música a tota pastilla. Me'n vaig anar d'aquell indret amb la idea de canviar, en el futur, el meu lloc de bany a la mar a un altre bocí de platja, digue'm-ne més civilitzada.

A hores d'ara no sé si la competència per autoritzar la intal·lació d'aquest tipus d'establiments pertany a la demarcació de Costes o a l'ajuntament de Santa Margalida, però sigui qui sigui el rsponsable, sens dubte ha contribuït a degradar una mica més la nostra ja de per si malmenada vorera de mar. No sé si els turistes o els autòctons que freqüenten aquell indret ho veuen amb els meus ulls, però de cap manera pens que aquest sigui el camí per atreure un turisme de qualitat. Amb actuacions com aquestes i d'altres de semblants no crec que poguem parlar de potenciar un turisme sols una mica més selecte ni intentar la tan manida i desitjada desestacionalització.

Presentació a sa Bassa Blanca

El dia 13 de juny, a les 18'00 hores es presentà a la fundació Ben Jakober, sa Bassa Blanca (Alcúdia) el llibre "Felicià Fuster, a l'ombra de les paraules", de l'autor Rafel Bordoy. La presentació va córrer a càrrec de Miquel Marín, historiador, de la Fundación Endesa, que féu una síntesi del llibre i de l'autor.

La batlessa d'Alcúdia, Coloma Terrassa, parlà de la figura de Felicià Fuster i de la seva sensibilitat cap al municipi, distingint-lo amb una part del seu legat.

L'autor del llibre parlà, entre d'altres coses, de la gestació del llibre i de la vinculació de Felicià Fuster amb Alcúdia.

A l'acte hi assitiren, a més de l'esmentada batlessa, alguns regidors del consistori alcudienc com la regidora de cultura, Àngela Amer, Josefina Linares, Mateu Salord, Pere Malondra, la tècnica de Cultura de l'Ajuntament d'Alcúdia, Carme Suarez, així com represntats d'entitats com Alcudiamar, Tercera edat d'Alcúdia, Persones majors del Port d'Alcúdia, d'empreses nàutiques, membres del grup Ansa per ansa, personal de la Fundació així com familiars i amics de l'autor i de Felicià Fuster.

Tots els intervinents tengueren paraules d'agraïment cap a la Fundació per acollir la presentació del llibre en un marc incomparable, com és sa Bassa Blanca. El propi Ben Jakober dirigí unes paraules als assitents.

Presentació del llibre Felicià Fuster a l'ombra de les paraules a Alcúdia

Senyora batlessa d'Alcúdia, senyores i senyors, amics tots:

Primer de tot vull agrair a la Fundació, en les persones de Yannyk i Ben Jakober i de la directora Eva Mulet, la satisfacció de poder presentar aquest llibre en aquest sorprenent indret de meravella, del poble on vaig néixer, Alcúdia. Sé, estic segur, que si Felicià Fuster pogués esser entre nosaltres se sentiria també molt satisfet, per dos motius: la seva bona amistat amb Ben Jakober i per l'admiració que sentia per aquesta Fundació, manifestada en distintes ocasions.

Aquest llibre, la intenció del qual era la de parar més esment a la part humana que no a la professional, del personatge, tot i anar ambdues íntimament lligades i que el propi Felicià no hauria volgut que fos una biografia, està basat en converses entre ell i jo i en el meu coneixement de la seva família i el seu entorn, referit a la vila de Santa Margalida, allà on Felicià va néixer i va passar bona part de la seva infantesa i joventud, allà va iniciar la seva vida professional, a la fàbrica que fundà el seu padrí, a més de ser el lloc on va voler que les seves despulles reposassin, definitivament, a la tomba familiar.

Dit això, i atès el lloc on ens trobam, no podem passar per alt de cap manera la seva vinculació de Felicià amb Alcúdia, principalment per motius professionals com fou la construcció de la central d'Alcanada, aquella primitiva central que va causar l'admiració del seu padrí, quan ell mateix li mostrà les obres quasi acabades, i després per causa del muntatge de la del Murterar, tant una central com l'altra importantíssimes, en el seu moment, per al desemvolupament d'una Mallorca moderna. Però, i això és important, també perquè havia manifestat, en distintes ocasions, la seva intenció de passar les velleses a la casa que es va fer construir en els terrenys de Sa Quarentena. Després, la vida dóna moltes voltes i les intencions de Felicià Fuster prengueren un rumb distint.

Me consta que ell estimava i admirava Alcúdia, ja des d'infant, i així m'ho manifestà en diverses ocasions. Manifestacions que deixà per escrit, de manera clara, al pregó de les festes de Sant Jaume que va pronunciar el 19 de juliol de 1998. Així que m'heureu de permetre que les meves paraules siguin en bona part manllevades a les que ell plasmà en aquell pregó. Per tant, en homentge a Felicià Fuster i a la ciutat d'Alcúdia, deixem que siguin les seves pròpies paraules i no les meves les que dónin fe del que vos acab de dir.

Començava el pregó, donant un repàs, amb molta admiració i respecte, al que havien dit alguns dels pregoners que el precediren com, Andreu Qués, Jaume Vidal, Luís Morano, Rafel Bordoy Valls, Bartomeu Serra, Alexandre Ballester, Bartomeu Català, Alexandre Cuéllar, Bernat Cifre i d'altres. I seguia diguent Felicià:

"Vos podeu imaginar amb quins ulls devia mirar, un al·lotet de fa un bon grapat d'anys, el mostrador d'una pastisseria o d'una botiga de juguetes i quina impressió es reflectia en els seus ulls? Pens que, més o manco, la mateixa o semblant a la que devien expressar els meus ulls de nin margalidà, d'un poble amb un paisatge auster, quan mirava el moll i la costa alcudienca, des de la senzillesa de Son Bauló -més tard Can Picafort- una platja quasi ignorada d'un poble terrassà".

Rebostejava després en els seus records i continua amb la seva lloança a Alcúdia i el seu port. Diu:

"Aleshores a Can Picafort no teníem hotels, ni un moll ple de barques de pescadors, ni pescadors, sols uns pocs estiuejants, com el meu padrí, que els agradava, amb la seva barqueta, encalçar qualque pescada. Res que es pogués comparar amb aquells pescadors del Port d'Alcúdia, coneguts arreu del món mariner de Mallorca i Menorca i que jo coneixia i respectava per boca del meu padrí: els Miquelins, els Rabasses, els Alouets, en Cotó... continuadors d'una nissaga que va donar importància i omplí de vida el Port d'Alcúdia, devers la meitat del segle XVIII."

Després d'envejar amb, enveja sana, allò que tenia Alcúdia i que ell hauria volgut pel seu Can Picafort, Felicià continuava dient:

"El temps, que és un capgirador de vides, va voler lligar la meva joventut, o joventut madura, al Port d'Alcúdia. Aquest port, el segon de l'illa, aleshores infrautilitzat, em va semblar, des de la gestió dins la companyia elèctrica, el lloc més adient atès que permetia l'abastament de combustible per a la central elèctrica, tan necessari per al desenvolupament d'Alcúdia, de tot Mallorca i de Menorca."

"I després dels dos primers grups de la Central del Llatzaret, un tercer i la nova Central del Murterar. I aquí em teniu, aquell jovenet que somniava des de l'altra part de la badia, fent bona part del seu treball a Alcúdia i a la central elèctrica, allotjat a l'Hotel Golf, emblemàtic exponent del desnvolupament turístic, abans de la proliferació de les edificacions que l'enrevolten".

I continua, desfent-se en elogis d'Alcúdia, el Port i el seu paisatge, i és quan manifesta la seva intenció de viure la jubilació mirant a la badia, enfront del Can Picafort de la seva infantesa, i ens ho expressava així, quasi sempre amb el referent del seu padrí al qual a més d'estimamar-lo i respectar-lo, també admirava profundament:

"El meu padrí, que em va fer compartir la seva admiració pel Port d'Alcúdia, compartia ell a la vegada la idea d'Unamuno, en el sentit que "Alcudia es un buen lugar para envejecer"". I aquest és un regal que he d'agrair a qui té la potestat de traçar el camí del nostre devenir per aquest món: he tengut, tenc, l'oportunitat de fer-me vell a Alcúdia, a un indret privilegiat, un lloc històric que un temps fou Llatzaret, el que en diem la Corantena. Allà un dels indrets més hermosos de la nostra variada Mallorca, puc veure passar cadascun dels moments que componen la singladura d'una vida que, irremeiablement camina cap al compliment del seu cicle. Des d'allà, amb la blavor enlluernadora de la mar pel mig, puc entrellucar le meu pretèrit punt de vista, que malgrat tenir poc que veure amb el Can Picafort de la meva infantesa, és una fita, una més, que marca una etapa, gens curta, de la meva vida".

Totes aquestes paraules i d'altres, també elogioses que es reflexen en el seu parlament, li semblaren a Felicià Fuster, suficient justificació perquè li encomanassin de fer aquell pregó, en l'any de la festa triennal de 1998.

I a mi, que no necessit justificar tapoc la meva estimació pel poble on vaig néixer, un poble que és ciutat i que té indrets tan bells i meravellosos com aquest en el qual ara ens trobam reunits, també me semblen suficients les paraules de Felicià Fuster, per cloure la presentació d'aquest llibre, on hi podreu trobar, de forma més explícita i detallada tot el que us he esboçat en aquest breu parlament i els trets que defineixen la vida d'una persona admirable que, sens dubte, ha marcat una fita dins la història de la nostra estimada Mallorca.

I res més, moltes de les coses que jo us podria dir les trobareu a les pàgines d'aquest llibre amb paraules de Felicià Fuster, que sens dubte són molt més interessants que les meves. Sols vull repetir el meu agraïment a la fundació, i fer-lo extensiu a l'ajuntament d'Alcúdia i el seu suport per poder portar endavant aquesta presentació. Gràcies al bon amic Miquel Marín per les seves encertades paraules i el sacrifici que ha hagut de fer per esser avui aquí. A les bodegues Macià Batle. I a tots vosaltres gràcies per la vostra amable presència.

Moltes gràcies.

Eixida del grup "Ansa per ansa"

La Bassa Blanca és una antiga possessió d'Alcúdia, situada al nord d'Alcanada, a la península de La Victòria, pel camí anomenat de la Muntanya que arriba fins al Coll Baix. Per un paisatge típicament muntanyenc amb pinars, garriga, sotabosc d'ullastres, romaní, garballó, alzines... s'arriba on antigament s'ubicaven les cases de la vella possessió. Després de travessar un portell ens submergim en un món que hom no podia ni imaginar.

Des de l'any 1993 allà on s'alçaven les cases de la possessió, s'ubica actualment la Fundació Yannich Vu i Ben Jakober, un espai artístic sorprenent, admirable, insospitat. Transitant per uns ben curats jardins, on hi sovintegen escultures d'animals, esculpides en granit, obra dels artistes que donen nom a la Fundació, arribam a la seva seu, un edifici, blanc com una novia d'abans, d'estil musulmà, obra de l'arquitecte egipci Hasan Fathy, l'única obra d'aquest artista en tot Europa que s'alça entre la verdor muntanyenca i la blava realitat de la badia d'Alcúdia. En el seu interior s'hi poden contemplar bells racons d'inspiració àrab, a més de peces artístiques de gran valor, entre les que cal destacar un enteixinat mudéjar en forma de cúpula que ès una meravella. En distintes sales es poden contemplar obres d'art contemporani d'artistes com Domenico Ginoli, Rebeca Horn, Fabrizzio Plesi. Miralda, entre d'altres.

Entre els jardins, l'espai que ocupava un antic aljub de la possessió s'ha condicionat com a sala d'exposició, on es poden contemplar devers 150 retrats d'infants membres de la noblesa i de la reialesa europees, datats entre els segles XVI i XIX. I proper, un jardí que guarda més de cent varietats de rosers antics que en la seva eclosió, en el mes de maig, són un vertader regal per a la vista i l'olfacte, una acolorida catifa teixida amb el fil de centenars de roses.

Bé, idò aquest és l'indret que va triar el grup margalidà "Ansa per ansa", per a la seva eixida de final de curs, una decisió que va complaure a cada un dels seus components tant per la bellesa d'aquell indret com per l'amabilitat amb què varen esser atesos per les persones que els guiaren en la visita. Cadascun dels que gaudírem de tan interessant com bella excursió, partirem amb el ferm propòsit de repetir la visita.

La jornada es va rematar amb un dinar a la terrassa del restaurant del golf d'Alcanada. un altre indret de meravella sobre la badia alcudienca.

Dia de la poesia

L'ametler

Quin vent redimirà

el retut ametler

d'aquell romanticisme ambafador

que els poetes i el temps li han penjat

a la biografia?

Cauran les castes flors,

estigmes d'un febrer

que rifa primaveres,

tan lentes com el fàstig de les hores,

com l'aspre caminada d'un malson.

Fins que un dia, les tremoloses passes

estantisses, d'uns vells enamorats,

deixalles en el fang de la darrera pluja,

sollaran, inclements,

aquella vanitat immaculada.

Dia de la poesia

Cementiri

Ciris d'encesa flama d'un verd fort,

canalobres a l'ara del desfici,

on s'immmola, cruent, el sacrifici

i cada pedra ens parla de la mort.

Allà hi arrela fonda la dissort

i l'enyorança és com un precipici,

fatal condemna, etern judici,

jardí on hi floreix el desconhort.

On s'esfullen les flors i les paraules

i es forgen els records, talment les baules

de la cadena que esclavitza els anys,

immensa mar on sols resta l'estela,

on s'esgota la llum d'una candela

i les gotes de pluja es tornen planys.

Rafel Bordoy

Presentació de 20 de Mixtàlia

Honorable vicepresident, senyora directora insular

Senyores i senyors.

De cap manera podria amagar la satisfacció que sent a l'hora de presentar-vos en aquest acte l'exposició que s'ha muntat per commemorar, d'una manera que podriem dir més solemne, la publicació del número que fa vint de la col·lecció Mixtàlia. I que ens dóna ocasió de repassar la trajectòria de la col·lecció al llarg dels anys que porta d'existència. Es tractava de donar una mica de rellevància al fet d'haver arribat al número 20, cosa que, en aquest tipus de publicacions, no sol esser massa freqüent.

Han passat tretze anys des de què amb la publicació d'Àguiles, de Guillem Colom, encetàrem, de la mà de l'àrea de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, aquesta col·lecció. I ha volgut l'atzar, ja que ha estat una cosa no cercada, que coincidís el núm. 20 amb la primera part de la poesia completa del mateix autor. Però, entre els dos volums, ambdós dedicats a un dels grans mestres de la nostra poesia, hi ha inserides 18 obres més d'altres figures capdavanteres de les nostres lletres, fins al punt que podem dir, no sense una mica de legítim orgull, que aquesta col·lecció ha aconseguit aplegar una part dels nostres poetes ja desapareguts, essent aquesta, a dia d'avui, l'ùnica col·lecció de clàssics de la poesia que es publica en la nostra llengua.

M'excusen de l'enumeració dels autors que formen la col·lecció, aquests panells que teniu a l'abast on hi podreu trobar el títol de cada volum, el seu autor i les persones que han tengut a bé encapçalar cadascuna de les edicions amb els seus encertats comentaris sobre cada autor i l'obra reeditada. Sí que m'agradaria destacar algunes particularitats de la col·lecció que de qualque manera justificarien els esforços, tant per part de la institució com per part de les persones, duits a terme fins aquest moment en què veu la llum el núm. 20.

En primer lloc, i com un dels eixos de Mixtàlia, la recuperació d'alguns títols avui de difícil abast, com és el cas d'Àguiles, del Foc i la cendra, de Cèlia Viñas, el seu únic poemari en català. o El color, amb el qual sortosament ens anticipàrem a un projecte, llargament debatut i encara avui no culminat per part d'una editorial, de l'edició de la poesia completa de Blai Bonet, i els Poemes a Violant, d'un poeta no massa divulgat, com és el cas de Victorià Ramis d'Ayreflor. Després, la publicació de La Plaça de la Boira de Rafel Jaume, mai no editada abans, o haver arreplegat la poesia completa de Bernat Vidal i Tomàs, la de Miquel Gayà i la de Bartomeu Forteza. Haver mostrat l'obra, molt poc divulgada d'una poetessa quasi desconeguda, l'alcudienca Maria Verger i la de Maria Mayol. Haver donat a conèixer poemes inèdits de poetes reconeguts com en el cas de Llorenç Riber, Guillem de Fak, o Guillem Cabrer. A més d'haver reeditat, en el seu moment, poemaris que posteriorment a la seva aparició dins la col·lecció han estat inclosos dins la publicació de la poesia completa d'alguns autors, com és el cas de Damià Huguet o Miquel Àngel Riera. O el fet, també destacable, d'haver encetat, precisament amb el núm. 20, la publicació de la poesia completa de Guillem Colom.

Tot i la satisfacció que ens produeix el fet d'haver assolit els objectius que ens proposàrem quan encetàrem, allà per l'any 2001, aquesta col·lecció i haver arribat al número vint, que cosideram una fita important, no ens conformam ni ens recream en la complaença de la feina feta ni de les crítiques favorables, ans al contrari, això ens esperona per seguir endavant, sempre procurant que cada nou títol que publiquem sigui d'interès per a les persones interessades en la nostra poesia, que cada nou número sigui una passa cap envant que millori l'anterior, si és possible.

Però, per arribar fins aquí s'han hagut de conjugar la il·lusió, la voluntat, la feina..., de moltes persones que amb la seva dedicació i el seu esforç han anat posant les pedres necessàries per bastir un edifici fet de paraules, una llar de la poesia, almanco això voldríem que fos Mixtàlia, on hi tengui estada la recordança dels nostres poetes.

Aquesta col·lecció que compta amb el patgrocini de la Conselleria de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, ha gaudit també del recolzament incondicional d'aquesta institució, qualsevol hagi estat el color polític de les persones que l'han ocupada durant aquests tretze anys. I a partir d'aquí, voldria destacar també la tasca de l'àrea de Publicacions, la de Normalització lingüística i les persones que les componen. Els impressors, els dissenyadors... tots han contribuit decisivament a traçar el camí que ha fet la col·lecció, al llarg d'aquests anys.

Voldria també mencionar especialment la inestimable col·laboració i l'ajuda cabdal dels bons amics que es brindaren, desinteressadament, a ser-ne els assessors, Pere Rosselló Bover i Antoni Vidal Ferrando.

Però també una part molt molt important en el devenir de la col·lecció han estat les persones que han posat el seu comentari introductori, el preludi que ens mena al coneixement de l'obra i del poeta, de cadascuna de les edicions publicades: Miquel Pons, Francisco Díaz de Castro, Bernat Martí, Gabriel de la S.T. Sampol, Pere Rosselló Bover, Elisenda Farré, Cèlia Riba, Miquel Cardell, Miquel Sbert, Margalida Pons, Mercè Picornell, Damià Pons, Ana Lahera Forteza, Maria del Carme Bosch, Nicolau Dols i Maria Antònia Perelló. Cadascun d'ells ens ha fet entendre millor dels poemaris prologats amb els seus encertadíssims comentaris.

Per a tots i totes el reconeixement i la gratitud de qui ha tengut el plaer i la satisfacció de dirigir aquesta singladura.

Tampoc no voldria deixar de banda els familiars de cada un dels poetes que formen part d'aquests 20 números, per les facilitats que ens han donat i la satisfacció amb què han acollit cadascuna de les reedicions, de la qual cosa ens han donat mostres evidents

Recordau, com ja he dit abans, que es dóna la circumstància que el número 20, que en breus moments ens presentarà Maria Antònia Perelló, és la primera part, el primer tom, de la poesia completa del gran poeta solleric Guillem Colom, amb el títol De l'alba al migdia i altres poemes. Ella, na Maria Antònia, ha treballat amb molta cura aquesta edició.

Finalment, com ja sabeu, un dels primers llibres del poeta solleric, Àguiles, va ser publicat amb el núm. 1 d'aquesta col·lecció. A propòsit d'això vos he de dir que aquest llibre, Àguiles, que lògicament hauria d'anar inclòs dins aquest primer volum, en canvi no hi figura per evitar-ne la repetició.

Manifestar també que és intenció, tant de l'Àrea de Cultura i Patrimoni com dels responsables de la col·lecció, continuar amb la reedició de la poesia de Colom, fins a completar tota la seva obra poètica, encara que això no serà de forma succesciva sinó que s'anirà alternant amb títols d'altres poetes que conformaran els propers números de Mixtàlia.

Res més, que no sigui agrair cordialment la vostra assistència. Per a nosaltres és la mostra d'un interès per la poesia en general i per la col·lecció en particular. Aquesta és la millor recompensa pel nostre treball.

Moltes gràcies.

Rafel Bordoy i Pomar

18 de març de 2014