La casa dels prodigis

Quan era un al·lot pucer, sempre que passava per Can Torró, aquell casalot que mirava de front cap al carrer de Sant Jaume, em semblava com si veiés un palau, aleshores no sabia massa bé com eren els palaus. Però veia, aquella casa gran, immensa, admirable, amb un portal alt i finestres amples. Allà hi vivien nins i nines, una senyora molt guapa, i un senyor que era l’amo d’aquell cine que hi havia a la plaça, en el qual mon pare, des de dins un quartet no massa gran i mitjançant una maquinota negra, que a mi em semblava miraculosa, ens projectava aquelles imatges que ens omplien els ulls i el cap de fantasies, d’aventures i d’històries.

Avui, a Can Torró, també hi entren nins, nines i molta gent, car aquell casal que em semblava un palau, ara, per a mi que s’ha convertit, no sé si per art de màgia, en una vertadera mansió de les meravelles. Un bon dia, això passà ja fa temps, posem que són trenta anys, va ser com si uns immensos esbarts d’aus de diverses formes i plomatges de tots els colors, haguessin entrat, a milers, a través dels finestrals, fins arribar a omplir les clares i espaioses estances.

Aquells prodigiosos aucells, que tenen centenars d’ales, són de bon manament i es deixen agafar amb facilitat, aleshores et presten les seves ales per tal que tu puguis volar i viatjar per terra, mar i aire, a països exòtics, a indrets inimaginats, entrar dins estances sumptuoses, visitar illes perdudes en mig de la mar, baixar a les profunditats dels oceans, pujar a les muntanyes més altes, endinsar-te en boscos espessos i exhuberants, trescar tots els continents, explorar les coves més profundes, els deserts més extensos, conèixer els animals més estranys i els personatges més interessants i viure aventures tan fantàstiques com mai no hagis pogut imaginar, descobrir tresors fabulosos, escoltar  poemes bellíssims, contemplar pintures meravelloses, participar en aventures impensades, conèixer els monstres més horripilants i les criatures més encisadores, viatjar en el temps: en el passat i, fins i tot, en el futur... Amb aquelles ales no hi haurà història, per extraordinària que sigui, que tu no piguis conèixer i viure de primera mà, ni secret per amagat que estigui que no aconsegueixis desentranyar. Quasi és com si tot això ho poguessis tocar amb les teves pròpies mans.

Aquestes aus portentoses, aquests èssers increïbles, porten infinitat de noms, però pertanyen a una mateixa espècie: Llibres! 

Rafel Bordoy Pomar

Temps de confinament de 2020

Gloses no sexistes

Alguns pobles de Mallorca Han convocat concursos de gloses no sexistes, m'agradaria saber quin tipus de gloses són aquestes. Des del més profund respecte a qualsevol casta de sexe, aquí deix la meva opinió en forma de glosa.

Per a gloses no sexistes

Ses gloses, tan femenines,

ara volen canviar,

i s’hauran d’anomenar

“glosos” per ser masculines.

Es glosats, i ses glosades,

no són per homos ni dones,

per tal de què nsiguin bones

lo demés són pardalades.

Una glosa que bé sona

i no presenta defecte

i si está feta amb respecte,

tant és per homo com dona.

No sé si qualcú n’ha vistes,

potser me direu que sí,

si és així, me voleun dir

qué són ses gloses sexistes?

Són ses gloses macculines?

Qui es misteri aclarirà?

Es poden anomenar

“glosos” i ser femenines.

És que avui en dia s’usa

no fer-ne distincions

entre faldes i calçons

i el que s’usa no té excusa.

I si neutres s’han de fer

i no han de ser raïm ni figa,

qué voleu que jo vos diga:

que fer-les així no en sé.

Pregó de Setmana Santa 2016

Senyores i senyors, amics tots de Santa Margalida

Després de 9 anys, ( no hi ha temps que no torn)  he tornat sentir la satisfacció pel fet que la Confraria de la Mare de Déu de Lluc es recordàs de mi per encomanar-me, el pregó de Setmana Santa, es coneix o que confien en la meva capacitat o és que m'estimen molt. Sigui com sigui, la realitat és que em sent honrat i agraït de tal encàrrec.

Ho he dit en altres ocasions: la feina d'un pregoner és encoratjar, animar, il·lusionar la gent que l'escolta, davant la celebració d’unes festes o d’un esdeveniment que està a punt de produir-se. Estic segur però que les meves paraules no podran estar mai a l'altària de la importància d'aquest fet, importantíssim per als cristians, que ara anam a encetar, com és la Setmana Santa: la commemoració solemne de la passió mort i ressurrecció de Jesucrist. Vos promet però que faré tot el que sé i més, per, almanco, sortir-ne amb la dignitat que pertoca a una comesa com és aquesta.

Sens dubte, en un món tan convuls, estamanejat per infinitat de problemes, amb un ritme de vida, a vegades frenètic, assetjats pel mitjans de comunicació, abduïts per les noves tecnlogies, aclaparats pels entrebancs que la vida quotidiana ens planteja, regits per governants que no sempre ens governen amb el seny necessari...  i en el qual sembla difícil trobar-hi un punt d'assossec, un bri d'esperança, un llumet d'il·lusió, un oasi de calma, una ambosta d'amor...  és a dir, quelcom que ens pugui ajudar a renovar-lo i a renovar-nos de qualque manera, a fer-lo millor, a fer-nos millors.

En aquell pregó de fa nou anys, pronunciat en aquest mateix lloc, vaig dir,  (perdonau-me l’autocita) que: "Entre les nombroses ferides que brostaren sobre el cos estigmatitzat de Jesús, cinc són les més escandaloses, les més cridaneres, les més impactants, les que vessaren més abundosament el cabal de la seva sang, cinc roses sobre el cos de la primavera”

Nuesa en rama, en un taulell de fira

es juguen vostra túnica en els daus,

però Vós rajau crisma per cinc traus

i us abranda l’amor com una pira,

I anomenava la fam, les guerres, el terrorisme, les drogues i la  més fonda, la més dolorosa i definitiva la que podríem identificar amb la llançada del costat: la devaluació dels valors d'una societat egoista i a vegades poc solidària i, sobretot, mancada d'amor entre les persones.

Per desgàcia, aquelles ferides segueixen ben vigents, encara hi ha molta gent que pateix fam i no cal anar a cercar-la massa enfora. Encara les guerres destrueixen països i persones arreu del món. El terrorisme segueix matant sense discriminació ni justificació. Encara hi ha molts joves presos dins les tenebroses presons de la droga. I encara és veu prou enfora el dia en què el regne de l’amor es pugui estendre per tot arreu.

Malauradament no sols són aquestes les nafres sobre aquesta terra que habitam els homes, anomenar-les una per una seria una llista inacabable i malgrat els avenços de la ciència, el domini de les noves tecnologies, la fàcil comunicació que ens proporcionen les xarxes socilals, internet que ens posa a l’abast les notícies i les imatges del que passa pel món de manera quasi immediata, sembla que no ens serveix de massa a l’hora de donar una solució. I la tenim la solució, la tenim tan a prop que sovint no la sabem veure, La va donar aquell que ens va esser enviat i es feu home com nosaltres i consentí morir per nosaltres, però, sobretot, quan ens va deixar un missatge clar, llampant, com un dia de primavera, que no precisa d’interpretacions, sols cal posar-lo en pràctica: “Estimauvos els uns als altres talment com jo us he estimat”. Mirau si ho és senzill, sembla que tot hauria de ser tan fàcil! Però, evidentment no ho és. És  nostra la culpa, no hem sabut respondre, amb fets, a les facilitats que l’exemple de Crist ens donà i cal entonar el mea culpa. Però així hi tot Déu no ens abandona. Escoltem el que diu el poeta:

Les meves mans no han cantat,

estic a la fosca com un munt de baleigs,

i la meva memòria cruix com una garba d’eritges.

Jo no he tret espiga: només herba, Senyor.

Te cant com un marge d’escanya-rossins.

Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer,

de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,

és més alta la flama vibrant del vostre amor,

que ara és el meu amor, Senyor.

Les meves malures brillem com rams fosforescents de civada,

i és l’amor damunt el meu front com un batall joveníssim.

I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,

vora la meva carn agra com un pa florit,

estau com un ca fidel,

llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror,

canten la misericòrdia de la vostra saliva.

Davant la invasió d’un laïcisme que s’estén com una taca d’oli, davant la manca d’una sèrie de valors espirituals i principalment davant una manca d’Amor, i ho dic així, amb lletra majúscula, potser no hem tengut la valentia de donar una passa envat que hauria estat prou necessària. Però, tenim por,  por de fer palès el nostre cristianisme, de mostrar el nostre compromís. Ens costa manifestar que som creients, significar-nos com a cristians, tant de paraula com de fets, no ens hauria de ser costa amunt estimar els altres. No vull dir però que la culpa sigui exclusivament nostra, de cada un en particular, sinó que com a part d’un món que tendeix més cap al que és material que cap a l’espiritualitat, que es deixa endur per un corrent que ens arrossega perquè no ens exigeix cap casta d’esforç, cap acte d’heroïsme, en què sigui petit i de cada dia. Però, necessitam reconèixer la nostra part de culpa i demanar l’ajuda d’aquell que va morir, sense culpa.

No. No em parlis dels teus pecats personals,

Perquè des d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.

Lluita, si pots, i si no pots, batalla

en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

Per tant, també com a part que som d’un tot que és l’Església, ens pertoca un tròs del temor que potser també té la institució i mostrar la valentia que Jesús ens reclamava: “No tingueu por”, ens va dir, un consell, quasi un manament. I tornaré a emprar les paraules que el poeta, posa en boca de Jesús, en el poemari “L’Evangeli segons un de tants”:

Si tens por, és perquè no saps que et passarà.

I si no saps que et passarà,

és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.

Els meus són imtel·ligents, atroçment decidits i pràctics:

saben que passaran per on vaig passar jo,

perquè només hi ha aquest camí:

s’hi passa gana, solitud, intel·ligència,

injustícia, calumnia, filosofia i lletres.

Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm

als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Amb la valentia necessària de cadascun de nosaltres, segur que no ens faria por passar, en què fos mínimament, per allà on Ell va passar, les nostres forces, la nostra fe no ens basta, però segur que ens ajudaria en la tasca de fer una Església millor, més valenta, un món millor. Sovint he fet una comparació que no m’estic de repetir: antigament quan hi havia el costum de fer net el carrer, cadascú davant la seva casa, així, de forma conjunta, aconsseguíem un poble més net. És difícil intentar arreglar el món, jo diria que impossible però si cada un de nosaltres féssim el possible per millorar el nostre redol particular, potser també milloraríem el conjunt.

Òbviament hem de comptar amb les nostres mancances que són moltes, però si ens deixam ajudar, si sabem que amb l’ajuda de Déu som capaços de fer coses que per la nostra capacitat serien impossibles, no perdrem les esperances.

És ver que la vida actual no ens és gens propícia, quan sembla que per a molta gent el fet d’anar a missa és, no diré una tara sinó una ximpleria, una cosa que no té sentit. I no diguem anar a una processó, això ja és una cosa d’un altre temps, ara anam a una processó, com a per costum, per mantenir una tradició que, malgrat tot, sembla perdre força, i el que és més greu, molts hi van com si anassin a una rua.  Abans hi havia gent que anava a missa per por del “que diran”, avui molta gent deixa d’anar-hi pel mateix motiu. I no és redueix sols al fet d’anar o no anar a missa, o de participar o no a una processó, això és sols una manera simple d’intentar explicar un problema que és molt més complicat.

No voldria però que us quedassiu amb la impressió que per voler aproximar-me a la realitat pugui semblar que les meves paraules  destil·lin un cert pessimisme, no, no és aquest el missatge que us voldria fer arribar amb les paraules d’aquest pregó.

Sabem que després de la tempesta arriba la calma, que després de la nit arriba l’alba, després de l’hivern la primavera, també després de la foscor de la Setmana Santa arriba el diumenge de Pasqua i, per tant, la Ressurrecció.

Ressuscità! Ho cerifiquen

els àngels que al cel repiquen,

el sudari i els vestits!

Si hagués de fer un retrat poètic i primaveral de la Setmana Santa, començaria amb una branca d'olivera i la palma d’un fasser i acabaria amb un ramet de violetes, i en mig hi posaria un arbre, però no un arbre qualsevol, sinó l'arbre de la creu.

Les fites florals que us he assenyalat són les que van des del tremolar joiós de la palma i l’olivera del Diumenge del Ram, que marca el començament de la Setmana Santa, fins a la branqueta florida de violer  que ens dónen quan anam a adorar el cos jacent de Crist, el Divendres Sant després de la processó, que la tanca. I què hi trobam en mig d’aquestes dues fites? Tot el dolor, tot el patiment que va sofrir Jesús per tal de donar compliment a la seva missió: la de morir per tots nosaltres, i que culminà dins un sepulcre obert a la pedra..

En aquest espai de temps primaveral, hi trobam tot el que, any rere any, hem commemorat  i per sort commemoram encara els cristians, en què sigui de manera una mica diferent.

Facem, junts, un repàs de tot allò que podem recordar de tantes setmanes santes viscudes al llarg  de la nostra vida:

Diumenge del Ram: lectura de la Pàssio, benedicció de palmes i rams, els dotze sermons...

Tres fonts d’un plor de llimones

brolla la Pàssio trista.

Tres brolls dins el murs gelats

d’una catedral d’olives.

La sinagoga té un crit

blanc, com una palma, Vibra

damunt la selva humanada

perduda entre fulles grises.

Dijous Sant: la casa santa, el darrer sopar, el lavatori dels peus als apòstols, l’oració de l’hort de Getsemaní, la processó... Suren dins l’aire aromes de lliri, finíssims cossiols de brulla, trenta monedes de cendra, quaranta fuetades, l’amargor del calze, el morat de la passió que comença,...

Oh violetes daurades

florides pel Dijous Sant;

violetes contristades,

com és que perfumau tant?

I la blancor immaculada de l’Eucaristia que de tan blanca fa mal als ulls...

Calma blanca. Dins l’era del sol lentes s’hi baten

garbes de pa brillant amb claror de blaves cales.

Els carrers blancs són venes de quietud que esclaten

mentre ploren les maçoles al campanar ple d’ales...

Divendres Sant: el martiri, el camí del Calvari, el Cirineu, la Verònica, l’escarni, tres creus, set paraules, cinc ferides, una mort i un cor de mare esperant al peu de la creu. Ens trobam amb aquell arbre del què abans vos he parlat, que plantat a la terra àrida del Calvari donà el fruit més abundós que cap arbre hagi donat mai i caigué la llavor dins un sepulcre obert en la pedra per tal que pogués donar la maina, que es  multiplicàs immensament.

Estenc la meva nit, negra de pena,

davant l’ara ja nua, orfa de llum,

on dorm cobert d’obscures violetes

el meu Crist mort, Amic dels blaus del mar

i de l’atzur del cel que, com un calze,

trabuca sa sang blava damunt mi,

despertant el camp fosc de mes espatlles

amb moviments de dàlies i oronelles.

Dimenge de glòria: vigília de Pasqua, foc nou, aigua nova, il·lusions noves, esperances noves, Ressurecció. Ha arribat l’hora de l’optimisme, tot allò que semblava perdut dins la foscor tenebrosa de la mort, s’ha convertit en llum joiosa, delit en els cors. Si el camp s’ha renovat amb l’arribada de la primavera, no ens renovarem nosaltres amb la ressurrecció de Crist? Que repiquin les campanes! Aranyetes sortiu des niu que el Bon Jesuset ja és viu. Cristians sortiu de la fosca de la mediocritat i de la por, esventem incerteses, esventem temors, remoguem la pedra del sepulcre, no importa si és feixuga, amb Crist la força no ens ha de mancar. Anem pel camí d’Emaús perquè Ell camini al nostre costat i es doni a conèixer, i que per a nosaltres es faci palesa la realitat de la seva Ressurrecció.

Caminen els deixebles,

sendera brumosa, els peus fatigats

tota la incertesa aposentada

al cor i a la raó.

I de sobte la llum que s’encamina

cap al seu esplendor definitiu.

I quan la tarda cau esbaldregada,

entre cascades de polsim daurat,

les mans i el pa que purifiquen

els dubtes que ha engendrat la poca fe.

Mirem doncs cap a la Ressurrecció, no ens quedem dins la foscor de la Setmana Santa i de la mort, mirem cap a la llum cegadora i joiosa del matí de Pasqua. Crist no vengué al món de la mà de la tristesa i la fosca, vengué per mostrar-nos la claror. La passió i la mort, només foren un pas, un camí, per arribar a la Ressurrecció i per mostrar-nos l’esperança de què la renovació és possible.

I amb aquest optimisme que mai no hauriem de perdre davant l’adversitat, deixau-me acabar aquesta crida amb una nota, si voleu alegre i humorística: es tracta de les messions entre un coremer (capellà que predicava els sermons de la Corema) i l’organista d’una parròquia, sobre la duració del sermó del dia de Pasqua. Aquest fou el sermó:

Molts d’anys al sr. Rector

amb els altres capellans,

i a tots vosaltres germans

en Cristo nostre Senyor.

Avui, de bon dematí,

Jesús ha ressuscitat,

toc l’orgue senyor. Martí

que es sermó ja s’ha acabat

I jo vos dic: el pregó ja s’ha acabat.

Moltes gràcies i molts d’anys.

Santa Margalida, divendres de Passió de 2016

Fragments de poemes de: Blai Bonet, Llorenc Moyà, pare Rafel Ginard, Mn. Llorenç Riber i Rafel Bordoy

Lope de Vega

Soneto de repente

Un soneto me manda hacer Violante:;

en mi vida me he visto en tal aprieto,

catorce versos dicen que es soneto,

burla burlando van los tres delante.

Yo pensé que no hallara consonante

y estoy a la mitad de otro cuarteto;

mas si me veo en el primer terceto,

no hay cosa en los cuartetos que me espante.

Por el primer terceto voy entrando,

i aún parece que entré con pie derecho,

pues fin con este verso le voy dando.

Ya estoy en el segundo, y aún sospecho

Que estoy los trece versos acabando.

Contad si son catorce, y está hecho.

Aquest és el sonet de Félix Lope de Vega y Carpio. A continuació vos don la meva versió.

Sonet de sobte

Un sonet m’encomana fer Violant;

i en ma vida m’he vist mai tan estret,

catorze versos diuen que és sonet,

rient rient ja en tenc tres per davant.

Pensava no trobar cap consonant,

i estic a la meitat d’aquest quartet;

mes si me veig en el primer tercet,

res no hi ha en els quartets que a mi m’espant.

En el primer tercet ja estic entrant,

em sembla que hi he entrat amb el peu dret,

i la fi amb aquest vers li vaig donant.

Ja som en el segon, i vos promet

que tretze versos estic completant:

comptau, si són catorze, és un sonet.

Lope de Vega

Soneto de repente

Un soneto me manda hacer Violante:;

en mi vida me he visto en tal aprieto,

catorce versos dicen que es soneto,

burla burlando van los tres delante.

Yo pensé que no hallara consonante

y estoy a la mitad de otro cuarteto;

mas si me veo en el primer terceto,

no hay cosa en los cuartetos que me espante.

Por el primer terceto voy entrando,

i aún parece que entré con pie derecho,

pues fin con este verso le voy dando.

Ya estoy en el segundo, y aún sospecho

Que estoy los trece versos acabando.

Contad si son catorce, y está hecho.

Aquest és el sonet de Félix Lope de Vega y Carpio. A continuació vos don la meva versió.

Sonet de sobte

Un sonet m’encomana fer Violant;

i en ma vida m’he vist mai tan estret,

catorze versos diuen que és sonet,

rient rient ja en tenc tres per davant.

Pensava no trobar cap consonant,

i estic a la meitat d’aquest quartet;

mes si me veig en el primer tercet,

res no hi ha en els quartets que a mi m’espant.

En el primer tercet ja estic entrant,

em sembla que hi he entrat amb el peu dret,

i la fi amb aquest vers li vaig donant.

Ja som en el segon, i vos promet

que tretze versos estic completant:

comptau, si són catorze, és un sonet.

La festa de La Beata

Sempre he pensat, si estic equivocat que qualcú m'ho digui, que la vila de Santa Margalida viu la festa de la Beata sols durant uns vint o vint-i-cinc dies a l'any, durant la resta de temps, aquesta festivitat que tanta importància assoleix durant aquests escasos vint-i-cinc dies, roman com una cosa testimonial.

Una festa que, a dir de moltes persones, marca i condiciona el calendari de tot un poble, que, segons se sent comentar, anima, emociona i enorgulleix molta gent, pens que hauria de ser més present en el devenir no diré diari, però sí molt més freqüent en la vida vilera, per tal de concienciar la gent en la conservació i puresa de tan ponderada i estimada festa.

La inercia és una mala companya de viatge: es deixa passar el temps i avui perdem un costum, demà es canvia quelcom per fer-ho o més modern o més còmode, després feim concessions a la gent que no sent la festa de veres... fins arribar a un punt en què allò que feim, allò que celebram, deixa d'assemblar-se al que era abans. Així es va desvirtuant una tradició, així es perd una identitat.

La festa de La Beata, al meu parer, -torn repetir que puc estar equivocat- córre el perill de morir d'èxit: s'ha feta gran en desmesia, s'ha fet present en els mitjans, s'ha donat a conèixer per tot arreu...però pot haver perdut, engolida per la modernitat, part del seu esperit primigeni, part d'una autenticitat desitjable, d'una solemnitat necessària.

Quan parl de tot això no em referesc a l'entorn, que potser també, sinó al seu bessó, a allò que li dóna sentit, que li dóna la raó de ser: la processó i a tot el que l'enrevolta i li serveix d'acompanyament. Car hi ha una cosa primordial que s'ha anat diluint amb el temps i no hauríem de perdre de vista: és el sentit religiós de la festa, aquest és el seu origen, aquest és el seu motiu, sense aquest important component no hi hauria festa, és el l'argument principal que l'ha mantinguda viva durant més de dos-cents anys. Si deixam de banda aquest fet la podríem anomenar "Festa de setembre", "Festa de les gerres", "Festa dels pagesos i pageses"... o qualsevol altre nom que li volgueu donar, però mai no li podríem dir, amb propietat, Festa de la Beata.

Possiblement aquesta reflexió podria donar lloc a un llarg i extens debat, precisament aquesta és la pretensió: encetar un debat sobre el tema, qui tengui qualque cosa que dir que ho digui, qui tengui una idea que aportar que ho faci, qualsevol suggeriment, qualsevol idea sens dubte pot esser aprofitable. Entre les persones que hi puguin estar interessades, potser es podrien treure unes conseqüències, es podrien elaborar propostes per presentar als qui tenen el deure i l'obligació de vetlar per la puresa i l'autenticitat d'una festa que de qualque manera ens identifica com a poble.

Em va fer reflexionar sobre el tema el veure que un poble com Sóller es preocupa per preservar la tradició, la solemnitat, la puresa, de la seva festa de la Fira de Maig i el seu popular Firó. Si altres pobles ho fan també ho pot fer La Vila, el que manca potser sigui voluntat i ganes.

Si en els dies que corren, podem embadalir-nos davant una posta de sol, gaudir de la rialla d'un infant, d'uns instants de conversa amb un amic, de llegir un llibre i d'estimar una persona; és que encara no està tot perdut.

El naixement

Sota un cel estrellat de neules blanques,

condormides ovelles de cotó,

nevades de farina i d'unes branques

penjades, cireretes de pastor.

Sobre el vidre d'un llac renta una dona,

vora un foc, sense flama, un pastoret

té a la mà una ximbomba que no sona,

dins un coval d'escorça i de verdet.

Infinit, un desert d'arena fina

i mostrejat de solcs,

un sementer,

un palau tot pintat de purpurina

i un poble de casetes de paper.

De palla i de cartons una porxada

que sembla ser tan pobra i tan humil,

que pels amples forats de la teulada

entren els raigs de lluna, fets de fil.

I a la claror d'una candela encesa,

embolcallat dins menudall tot blanc,

símbol d'humilitat i de pobresa,

el cos petit d'un minyonet de fang.

Un infantó, la boca mig oberta

i ulls astorats, albira atentament,

i al bellugueig d'aquella llum incerta

sembla que cobra vida el naixement.

rafelbordoy.blogspot.com

Visca la democràcia

Després de quaranta anys de dictadura a la fi ens arribà la democràcia al nostre país. Semblavem al·lots amb jugueta nova, moltes vegades somniada, però, no sabíem ben bé com emprar-la, però qualsevol oportunitat ens pareixia una bona ocasió per posar la paraula màgica a la nostra boca. Quan es tractava d'elegir, fos el que fos, sempre hi havia algú que t'enteferrava "ara ja hi ha democràcia" i el mateix raonament servia tant per elegir el batle del nostre poble com per triar una corbata. De llavors ençà començaren a escampar-se per tot arreu, com una taca d'oli, els "demócrates de tota la vida". Ja ningú no havia estat franquista.

Avui, quasi altres quaranta anys després, sembla que encara hi ha demócrates de tota la vida que no han assimilat massa bé el significat d'aquella nigromàntica paraula i la fan servir en qualsevol oportunitat ja sigui per justificar la seva actitud, com per reforçar les seves opinions i, sobretot, per desqualificar l'adversari. Qui no combrega amb la nostra ideologia és que no és democràtic, qui no és de la nostra corda tampoc no ho és democràtic. En canvi ens sembla totalment estar dins el canons de la democràcia quan criticam qualsevol actitud, paraula o gest que facin els nostres contraris, o simplement els qui no estan d'acord amb les nostres idees. Això en política ho podem veure per pa i per sal. El cas és que no volia parlar de política ni de polítics però, ja que hi som, no em puc resistir de contar quelcom que em va arribar al correu electrònic.

"Diuen que Déu va voler repartir dues virtuts a cada país, però quan li tocà a Espanya n'hi donà tres:

els espanyols serien honests, intel·ligents i polítics. L'àngel que ajudava el Senyor el va advertir:

-Senyor, com és que als espanyols els donau tres virtuts i als altres només dues?

-És ver- digué Déu- m'havia errat, però per arreglar-ho faré que només en puguin emprar dues. Així el qui sigui intel·ligent i polític no podrà ser honest; el qui sigui honest i polític no podrà ser intel·ligent; i el que sigui intel·ligent i honest no podrà ser polític".

El que demanaríem és que tots el polítics usassin correctament la democràcia i que Déu els donàs la virtut del seny.

rafelbordoy.blogspot.com

La violència en el futbol i altres violències

Acabam de saber que un home, 43 anys, ha mort per mor d'una brega prèvia a un partit de futbol. Ara tothom parla de la violència en el futbol, que s'ha de posar remei a aquest tipus de barbàrie, que s'ha de prohibir l'entrada als camps de futbol a les persones que provoquen aquestes i altres barbaritats parescudes, ja estaria bé fer-ho, però això, al meu parer, sols seria posar un pegat a un problema molts més greu, aquells que exerceixen la violènca en els camps de futbol i entorn del futbol, tammateix traslladarien el seu tarannà violent a un altre escenari.

En el nostre món i al llarg de la història hem vist i veim que l'antagonisme quasi sempre engendra violència i, malauradament, sembla que sigui present de manera constant en la nostra vida, exemples em podem posar centenars: hi ha confrontació en l'esport, en la política, en els negocis, en la religió, per raó de les ideologies, pel color de la pell, per les creences, pels territoris, pels interessos, siguin de la classe que siguin, etc. Així que hem vist enfrontaments, lluites i fins i tot guerres, entre països, entre races i ètnies distintes, entre aficionats d'equips de futbol, entre polítics de tendències oposades, entre catòlics i protestants, entre taurins i antitaurins, entre el petit comenrç i les grans superfícies, entre rics i pobres... Sembla com si la raó de la nostra vida fos un anhel constant de discrepància i, malauradament, aquest enfrontament sovint degenera en qualque tipus de violència, ja sigui verbal, escrita, física, sicològica... La violència i la lluita són presents als parlaments, als camps de futbol, a les escoles, a les llars, als espectacles, a les relacions personals, a les noves tecnologies... I per si no bastàs, alguns mitjans de comunicació, principalment visuals, en fan d'aquests elements, agressius i brutals, la caça de l'audiència i per tant el seu negoci.

Aleshores pens que la solució no és aïllar els violents, que també, sinó aïllar els antagonismes, aplicar, i no només en el sentit físic, aquella màxima dels hipies: "practicar l'amor i no la guerra".

Motiu de preocupació

No sé quina és la reacció de les persones joves a l'hora de llegir el diari o escoltar les notícies de la radio i la televisió, però vos assegur que per a una persona de la meva edat poden esser motiu d'entrar en una severa depressió, i no cal anar a cercar massa enfora, amb el que tenim ben prop n'hi ha més que abastament. La corrupció s'esten arreu de la societat, polítics i no polítics s'afanyen per mirar d'enriquir-se damunt l'esquena del proïsme. Cada dia tenim notícies de morts violentes, ja siguin de les anomenades de gènere, per terrorisme o per qualsevol altra casta. I per si tot això no bastàs, acab de llegir que cada dia 10 professors pateixen actes violents per part dels seus alumnes o dels pares dels mateixos alumnes.

Sembla que els càstigs i la presó no aporten, almanco a curt termini, cap casta de solució. Com es pot suposar jo tampoc no la tenc, tant de bo qualcú la tengués. El que sí que gos és a fer una reflexió que potser altra gent la compartesqui: pens que el problema és d'educació i no en referesc a l'adquisició de coneixements, que també, sinó a la que s'hauria de donar als infants, primer a ca seva i després a l'escola, encaminada a la recuperació d'una sèrie de valors que, a poc a poc i per distintes causes, s'han perdut. Sols enfrontant el problema des de la base, podria tenir solució. El problema seria prou llarg de debatre i potser difícil de resoldre. Sens dubte tenien raó els nostres padrins quan deien que si volem endreçar un arbre ho hem de fer quan és jove.

Aquí queda la meva reflexió. Al cap i a la fi pot arribar a ser gratificant fer retxes dins l'aigua.

Un partit històric

Un dels avantatges de l'edat és el poder de rememorar episodis del passat que de qualque manera han marcat la història d'un poble, un país, una nació... Aquest pic però he escrit història en minúscula perquè el fet que contaré no té més transcendència que la que li volguem donar a un partit de futbol.

Era el 30 de desembre de lany 1962, s'enfrentaven en el vell estadi Lluís Sitjar de Palma, el Reial Mallorca i el Reial Madrid. Aquell Madrid de Di Stéfano, líder solitari de la lliga que atemoritzava per tot allà on anava. El Mallorca entrenat per José Luís Saso, va formar amb la següent alineació:

Cobo, Arqué, Bolao, Doro, Sampedro, Forteza, Achuri, Bergara, Pepillo, País i Oviedo. El Madrid, que tenia per entrenador Miguel Muñóz, fomava amb Araquistain, Isidro, Santamaria, Miera, Müller, Pachín, Amancio, Félix Ruíz, Yanko, Puskas i Gento. Aquest dia Di Stéfano no pogué jugar.

Davant la sorpresa i l'entusiasme dels milers d'espectadors que omplíem de gom a gom l'estadi, el Mallorca va guanyar al totpoderós equip madrileny per 5 a 2. Marcaren per part del Mallorca: Sampedro, Achuri, Pepillo (2) i Bergara i pel Madrid Puskas i Amancio. Del gran partit que feu el Mallorca destacaren dos jugadors: el porter Cobo i el devanter centre Pepillo. Aquest jugador, Pepillo, havia fuit del Madrid per no poder competir amb Di Stéfano i el Mallorca l'havia fichat per una quantitat astronòmica, per aquell temps, d'un milió de pessetes.

Existia una clàusula, de paraula, per la qual el Mallorca no podia alinear Pepillo. Però davant la impossibilitat, per part del president del Mallorca Llorenç Munar, de contactar amb Santiago Bernabeu que no es posava al telèfon, el dirigent Mallorrquí feu cas omís a la clausula. Aquest fet originà que es rompessin les relacions entre els dos clubs per una llarga temporada.

Enyorança de la tardor

Quan la calor encara no ha acabat d'afluixar el seu dogal xafogós i asfixiant i el sol es resisteix a apaivagar el ser ardor, quan comencen a caure, ingràvides, les fulles dels arbres, quan els raïms ens mostren el seu madur més temptador, resignats a lliurar el coll als trinxets dels veremadors, per reessuscitar, més tard, en la dolcesa del most, quan els infants, deixen enderrera les confortables vacances per incorporar-se, dòcils, al deure ineludible de l'escola, quan els dies comencen a encongir el seu pas i la seva llumiminositat... aleshores és quan enyor les primeres pluges, les que vendran a esponjar la terra resseca i farta de sollellades.

Enyor les ennuvolades entre grises i negres, d'una negror esponjosa, com de cotó, que s'enfilen i sembla que el cel s'omplí de castells de formes arrodonides i murs vaporosos. Aquí i allà qualque redol vermellós, virolat, vestigi d'un sol que es retira vençut per la força desfermada, implacable, de la tempesta. Adesiara la verga ígnea d'un llamp o el seu replandor, entre les bambalines cotonoses, precursor del so esquerdat i eixordador del tro, com una amenaça. Enyor aquelles gotes grosses, pesades, profetes d'una pluja desfermada i abundant que ha d'assaonar el terreny ressec, clivellat; la frescor efímera, humida i amable i el perfum de la terra mullada. És l'enyorança de la tardor

Enyorança de la tardor

Som un poble molt festiu

Mai no hauria pensat que Santa Margalida fos un poble tan amant de les festes, sabia que la Vila era un poble treballador i més aviat auster. Però sembla que els temps han canviat i ara ens hem convertit en un poble que ha fet de la festa un signe distintiu. Rapassem el calendari: Fira del Ram, Fira del Calamar, festes de Santa Margalida, festes de Son Serra, festes de la Mare de Déu d'Agost (devers quinze dies), festes de la Beata (més d'una setmana), festes de Sant Mateu, Fira de l'ametla, Oktober Fest... no sé si en deix cap, però encara hi hauríem d'afegir Sa Virolla, el Carnaval, Sant Antoni, Els Reis, Setmana Santa... deixant de banda pica-tapes i altres bauxes per l'estil.

Si tenim en compte que el caràcter margalidà, segons sembla, no és distingeix precisament pel seu tarannà festiu, haurem de concloure, o que s'ha obrat un vertader miracle o que encara funciona allò de "Pan y circo".