Acte organitzat pel grup “Ansa per ansa”
Exposició de goigs i conferència
El grup Cultural “Ansa per ansa”, un grup que, no cal repetir-ho, està obert a tothom que s'hi vulgui integrar, sense cap vinculació ni política ni personal, el seu compromís és sols amb la cultura i amb els propis membres del grup, que ha encetat ja les seves activitats amb un recital de poesia el 5 d'abril a l'Auditori Municipal de Santa Margalida. Segueix ara amb la realització d'una altra esdeveniment: El divendres dia 4 de juny, a la sala de la Rectoria, a les 20'30 hores, inaugurarà una exposició de goigs Marians, dedicats a una sèrie de maradedéus de les Illes Balears. L'acte anirà acompanyat d'una conferència sota el títol: “Què és això de goigs?” a càrrec de Rafel Bordoy.
En el mateix acte hi haurà una lectura de goigs a càrrec dels membres del grup, i l'audició de la música d'alguns dels goigs llegits..
A cadascun dels assitents se'ls obsequiarà amb un catàleg de l'exposició que romandrà oberta els dies cinc i sis de juny el capvespre.
dissabte, 15 de maig del 2010
divendres, 16 d’abril del 2010
dijous, 15 d’abril del 2010
Presentació del grup Ansa per ansa
El dilluns dia 5 d'abril a l'Auditori Municipal de Santa Margalida, es va presentar el grup Ansa per ansa, amb un recital de poesia en el qual hi prengué part l'esmentat grup acompanyat de s'Ateneu, també de Santa Margalida. A l'acte hi assitiren unes 120 persones que seguiren amb prou interès el devenir del recital.
El grup cultural Ansa per ansa està format per 7 persones que ens reunim cada dilluns al Casal de Cultura Joan Mascaró, de Santa Margalida, per llegir poesia, prosa, teatre i debatre sobre els temes que s'esdevenguin, amb unes poques limitacions. El grup està completament obert a qui s'hi vulgui incorporar, sense cap tipus de condicions prèvies. Els objectius del grup inclouen la realització d'actes culturals, sense que això sigui una obligació inexcusable, sols es duran a terme si els propis membres ho troben oportú. No depenem de ningú ni tenim obligacions amb cap estament, som completament autònomsi gestionats sols per nosaltres mateixos.
Convidam als que s'hi vulguin afegir.
El grup cultural Ansa per ansa està format per 7 persones que ens reunim cada dilluns al Casal de Cultura Joan Mascaró, de Santa Margalida, per llegir poesia, prosa, teatre i debatre sobre els temes que s'esdevenguin, amb unes poques limitacions. El grup està completament obert a qui s'hi vulgui incorporar, sense cap tipus de condicions prèvies. Els objectius del grup inclouen la realització d'actes culturals, sense que això sigui una obligació inexcusable, sols es duran a terme si els propis membres ho troben oportú. No depenem de ningú ni tenim obligacions amb cap estament, som completament autònomsi gestionats sols per nosaltres mateixos.
Convidam als que s'hi vulguin afegir.
divendres, 22 de gener del 2010
Presentat el llibre de relats "Solatges"
El dia 20 de gener, a la biblioteca de Can Torró (Alcúdia), es va presentar el meu darrer llibre de relats breus "Solatges", amb un pròleg de Pere Rosselló Bover, que va fer la presentació. A l'acte hi assitiren unes vuitanta persones, entre les quals hi havia el batle de Santa Margalida, Martí Torres, el regidor de Cultura de l'ajuntament d'Alcúdia, Pere Mallondra, així com nombrosos amics i familiars.
diumenge, 10 de gener del 2010
Presentació del llibre "Solatges"
El dia 20 de gener de 2010 es presentarà a la biblioteca de Can Torró (Alcúdia) el llibre de relats "Solatges". Farà la presentació el professor de l'UIB Pere Rosselló Bover, que és també l'autor del pròleg que es reproduei a continuació:
MOTS PRELIMINARS
Les proses que formen Solatges, el llibre que el lector té en les mans, són alhora un conjunt de contes i, també, unes memòries parcials o fragmentades. L’autor, Rafel Bordoy, fins ara havia conreat la poesia, sobretot, però també la traducció, l’assaig d’investigació i la biografia. Per tant, aquesta no és la seva primera incursió en el terreny de la prosa, encara que sí ho sigui en la narrativa de creació. Amb Solatges el nostre autor fa el seu camí per un territori fronterer de diversos “gèneres” –que barreja la creació amb la realitat– sense romandre empresonat en cap d’ells, la qual cosa li obre un ampli ventall de possibilitats.
Solatges és, evidentment, un llibre de contes. Es tracta de narracions que destaquen per presentar-nos uns personatges curiosos, sovint excèntrics, singulars... En realitat, més que una col·lecció de relats podríem considerar que aquest llibre és un aplec de retrats. (I, de fet, alguns no pretenen ser altra cosa, com els que apareixen al final del volum.) Es tracta de contes presentats sempre amb un sentit de l’humor bonhomiós, respectuós amb la fràgil i efímera naturalesa humana, que no pretén ferir ningú, sinó tan sols destacar la singularitat i l’enginy dels personatges. Les històries, a més, sempre amaguen una sorpresa, que d’antuvi el lector intueix que trobarà al final. A cada història Rafel Bordoy fa saltar la guspira de la sorpresa, que ens obre els ulls i ens descobreix un món materialment pobre, però molt ric quant a saviesa i a recursos mentals. Així, Solatges és una invitació a viatjar a una època en què la senzillesa i la pobresa no estaven barallades amb la inventiva.
Les proses de Solatges formen també un mosaic d’anècdotes reals, que ens mostren una època que ja s’ha esvaït. Fins fa unes dècades la vida dels pobles (i també la de les barriades i de les petites ciutats) comptava amb un anecdotari més o menys recent, protagonitzat per persones reals, moltes de les quals encara eren vives o feia poc que havien traspassat. Rafel Bordoy és conscient del caràcter efímer d’aquest tipus d’història, que habitualment es transmetia per mitjà de la paraula oral. L’autor, abans que s’oblidin, ha volgut plasmar-les, fixar-les en el paper imprès, perquè aquesta era l’única manera de salvar-les de l’oblit. Certament, és el mateix propòsit que es fixaren els autors costumistes del segle xix, quan varen veure que tipus, oficis, formes de vida, llocs... estaven desapareixent. Tanmateix, els mateixos vents destructors que des de mitjan segle xix ho enrunaven tot –és a dir, això que d’aleshores ençà s’anomena progrés– han seguit fent estralls, especialment en les darreres dècades del segle xx.
Ara bé, Solatges no és només un aplec d’anècdotes, de fets intranscendents, més o menys graciosos, sinó el retrat psicològic de tota una societat. Aquests relats tenen un fort caràcter memorialístic, ja que reflecteixen la Mallorca anterior a l’eclosió del turisme, abans de l’entrada en el consumisme actual. Els lectors hi podran trobar plasmada una manera de viure que potser han conegut, però que ja no existeix. L’activitat del contraban, la pobresa de les antigues escoles infantils, les projeccions de cinema o les curses de braus als pobles, els discursos dels feixistes, les activitats dels escolans a la parròquia... són fets que caracteritzaren la nostra vida quotidiana durant els anys de letarg de la dictadura franquista. Rafel Bordoy en el seu llibre ha fet un intens exercici de memòria i hi ha fixat aquest món, que, majoritàriament, coincideix amb el dels anys de la seva joventut. D’aquí el sentit del títol, ja que les històries del volum no són altra cosa que records d’un altre temps que, com el pòsit d’un líquid que resta al fons d’un recipient, han quedat dipositats en la ment de l’escriptor.
El retrat d’aquesta societat esvaïda ens és ofert a partir de la presentació d’una multitud de personatges, una bona part dels quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor. Altres són personatges populars d’Alcúdia, el poble on el nostre autor va néixer, o de Santa Margalida, la vila on viu des de fa molts d’anys. Tanmateix, en el fons, la procedència dels personatges és indiferent, perquè cap d’ells no es defineix pel lloc on viu, sinó pel fet de pertànyer a una època determinada. Així, Rafel Bordoy, amb una punta d’elegia –no exempta, tampoc, d’un gust evident per la facècia–, els ha volgut rescatar de l’anonimat i, per aquest motiu, ens els presenta amb noms, llinatges i malnoms. Al capdavall, es tracta d’unes persones que, en major o menor grau, han format part d’un temps passat que ell també va viure.
Finalment, voldria acabar aquestes paraules de presentació amb una invitació a la lectura d’aquest volum. Solatges és un llibre divertit i emotiu a la vegada. Com els personatges que hi retrata, Rafel Bordoy és també un home d’enginy, que sap que l’essencial de la vida només es troba en les coses petites, i que, com a escriptor, ens revela tota una manera de viure i de pensar en aquests contes brillants, elaborats amb l’argila pobra –però acolorida– d’alguns records volanders.
Pere Rosselló Bover
MOTS PRELIMINARS
Les proses que formen Solatges, el llibre que el lector té en les mans, són alhora un conjunt de contes i, també, unes memòries parcials o fragmentades. L’autor, Rafel Bordoy, fins ara havia conreat la poesia, sobretot, però també la traducció, l’assaig d’investigació i la biografia. Per tant, aquesta no és la seva primera incursió en el terreny de la prosa, encara que sí ho sigui en la narrativa de creació. Amb Solatges el nostre autor fa el seu camí per un territori fronterer de diversos “gèneres” –que barreja la creació amb la realitat– sense romandre empresonat en cap d’ells, la qual cosa li obre un ampli ventall de possibilitats.
Solatges és, evidentment, un llibre de contes. Es tracta de narracions que destaquen per presentar-nos uns personatges curiosos, sovint excèntrics, singulars... En realitat, més que una col·lecció de relats podríem considerar que aquest llibre és un aplec de retrats. (I, de fet, alguns no pretenen ser altra cosa, com els que apareixen al final del volum.) Es tracta de contes presentats sempre amb un sentit de l’humor bonhomiós, respectuós amb la fràgil i efímera naturalesa humana, que no pretén ferir ningú, sinó tan sols destacar la singularitat i l’enginy dels personatges. Les històries, a més, sempre amaguen una sorpresa, que d’antuvi el lector intueix que trobarà al final. A cada història Rafel Bordoy fa saltar la guspira de la sorpresa, que ens obre els ulls i ens descobreix un món materialment pobre, però molt ric quant a saviesa i a recursos mentals. Així, Solatges és una invitació a viatjar a una època en què la senzillesa i la pobresa no estaven barallades amb la inventiva.
Les proses de Solatges formen també un mosaic d’anècdotes reals, que ens mostren una època que ja s’ha esvaït. Fins fa unes dècades la vida dels pobles (i també la de les barriades i de les petites ciutats) comptava amb un anecdotari més o menys recent, protagonitzat per persones reals, moltes de les quals encara eren vives o feia poc que havien traspassat. Rafel Bordoy és conscient del caràcter efímer d’aquest tipus d’història, que habitualment es transmetia per mitjà de la paraula oral. L’autor, abans que s’oblidin, ha volgut plasmar-les, fixar-les en el paper imprès, perquè aquesta era l’única manera de salvar-les de l’oblit. Certament, és el mateix propòsit que es fixaren els autors costumistes del segle xix, quan varen veure que tipus, oficis, formes de vida, llocs... estaven desapareixent. Tanmateix, els mateixos vents destructors que des de mitjan segle xix ho enrunaven tot –és a dir, això que d’aleshores ençà s’anomena progrés– han seguit fent estralls, especialment en les darreres dècades del segle xx.
Ara bé, Solatges no és només un aplec d’anècdotes, de fets intranscendents, més o menys graciosos, sinó el retrat psicològic de tota una societat. Aquests relats tenen un fort caràcter memorialístic, ja que reflecteixen la Mallorca anterior a l’eclosió del turisme, abans de l’entrada en el consumisme actual. Els lectors hi podran trobar plasmada una manera de viure que potser han conegut, però que ja no existeix. L’activitat del contraban, la pobresa de les antigues escoles infantils, les projeccions de cinema o les curses de braus als pobles, els discursos dels feixistes, les activitats dels escolans a la parròquia... són fets que caracteritzaren la nostra vida quotidiana durant els anys de letarg de la dictadura franquista. Rafel Bordoy en el seu llibre ha fet un intens exercici de memòria i hi ha fixat aquest món, que, majoritàriament, coincideix amb el dels anys de la seva joventut. D’aquí el sentit del títol, ja que les històries del volum no són altra cosa que records d’un altre temps que, com el pòsit d’un líquid que resta al fons d’un recipient, han quedat dipositats en la ment de l’escriptor.
El retrat d’aquesta societat esvaïda ens és ofert a partir de la presentació d’una multitud de personatges, una bona part dels quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor. Altres són personatges populars d’Alcúdia, el poble on el nostre autor va néixer, o de Santa Margalida, la vila on viu des de fa molts d’anys. Tanmateix, en el fons, la procedència dels personatges és indiferent, perquè cap d’ells no es defineix pel lloc on viu, sinó pel fet de pertànyer a una època determinada. Així, Rafel Bordoy, amb una punta d’elegia –no exempta, tampoc, d’un gust evident per la facècia–, els ha volgut rescatar de l’anonimat i, per aquest motiu, ens els presenta amb noms, llinatges i malnoms. Al capdavall, es tracta d’unes persones que, en major o menor grau, han format part d’un temps passat que ell també va viure.
Finalment, voldria acabar aquestes paraules de presentació amb una invitació a la lectura d’aquest volum. Solatges és un llibre divertit i emotiu a la vegada. Com els personatges que hi retrata, Rafel Bordoy és també un home d’enginy, que sap que l’essencial de la vida només es troba en les coses petites, i que, com a escriptor, ens revela tota una manera de viure i de pensar en aquests contes brillants, elaborats amb l’argila pobra –però acolorida– d’alguns records volanders.
Pere Rosselló Bover
dijous, 1 d’octubre del 2009
L'Escola vella
La tan esperada reforma de l'Escola vella de Santa Margalida i la construcció de l'auditori anèx, sembla que es troba a prop de fer-se realitat, en la que se suposa prompte inauguració. En bona hora sia arribada.
La restauració de l'edifici i, sobretot, la construcció en el que fóu el pati, de l'estructura d'un l'auditori, no ha estat exempta de polèmica: alguna gent -polítics inclosos- ha considerat inadequat
l'emplaçament del dit auditori, per l'impacte visual sobre el conjunt. Altres, o tal volta els mateixos,
pensen que resultarà petit per a les necessitats de la Vila -tan de bo fos així-, i potser algunes consideracions més que segurament poden avalar les crítiques exposades. Per altra banda, hi ha qui li sembla bé, tant la reforma i restauració de l'escola com la construcció de l'auditori.
No seré jo qui llevi la raó als crítics ni tampoc la donaré als defensors del contrari, sobretot pel que fa al tema de l'auditori, ja que, al meu parer, la restauració de l'edifici escolar em sembla correcta i adequada. Potser que, tant detractors com defensors, tenguin la seva part de raó. Com en quasi totes les coses tothom té “la seva raó” ben digna de ser respectada, per contrària que sigui l'una de l'altra.
Unes consideracions sí que voldria fer, per si de cas poden servir de qualque manera als gestors de les instal·lacions, tant als actuals com als que puguin venir en el futur.
Potser que a l'interior de l'escola hagin primat les consideracions estètiques sobre les funcionals, cal tenir en compte les limitacions de l'estructura i algunes necessitats d'ús, com pot esser la instal·lació de la biblioteca, arxiu històric, etc.
Però al tema que volia referir-me és al de l'auditori. Escoltades algunes opinions potser haurem d'admetre certes evidències: potser no ocupa el lloc adequat, potser resulti petit -aquest punt seria discutible-, potser el seu interior no permeti alguns actes com poden esser determinades representacions teatrals, tant per la cabuda com per les dimensions de l'escenari. I no sé si tendrà algunes altres mancances, sols parl per comentaris sentits i per alguna, poca, informació. Dit això podríem concloure que tenim una capsa, per ventura no massa vistosa i amb alguns defectes, i fins aquí, poca cosa més.
En castellà hi ha dos refranys que es podrien aplicar al cas: “el hàbito no hace al monje” i “aunque la mona se vista de seda mona se queda”. La capsa, més o manco agradable, rebutjada per alguns, mal situada, segons altres i poc funcional, fins al moment actual, està buida. Si fos funcional, si fos hermosa, si estàs ben situada, si agradàs a tothom, seguiria estant buida. I aquí podem aplicar els refranys abans esmentats. Però, això és el que tenim i d'això ens hem de servir.
Quina és ara la feina? Evidentment, omplir la capsa. I quan dic omplir-la no parl de mobles, de pintures o de coses, diguem-ne materials, el que vull dir és que es tracta de fer-la útil per a l'objecte pel qual ha estat creada. Omplir-la de cultura, de realitzacions, d'actes, donar-li un sentit i una utilitat, dotar-la d'una oferta atractiva i omplir-a, ara sí, de gent i fer que poguem donar la raó als qui la troben petita.
Malauradament, per complir l'objectiu ens trobam amb dos entrebancs que caldria superar:
per una banda la tantes vegades invocada crisi, que ha deixat la cultura – l'anomenada, repetidament, parenta pobra- en una situació d'extrema pobresa i a la coua de tots els pressuposts. L'altre entrabanc, és que si aquesta ha de ser una tasca dels polítics, no corren per a la política i els seus servidors uns vents massa favorables per la nostra Comunitat, i, no hi ha dubte que els esquitxos també arriben per Santa Margalida. Amb aquestes condicions, amb el que manco pensen és en la cultura. Qué hi hem de fer!
Siguem optimistes, esperem que els reponsables de donar sentit a una obra que ha costat molts de doblers a tots els ciutadans, facin l'esforç necessari perquè no siguin uns doblers tudats. Aleshores serà el moment de mirar les coses no pel seu aspecte exterior sinó per la bellesa de la seva “ànima”.
La restauració de l'edifici i, sobretot, la construcció en el que fóu el pati, de l'estructura d'un l'auditori, no ha estat exempta de polèmica: alguna gent -polítics inclosos- ha considerat inadequat
l'emplaçament del dit auditori, per l'impacte visual sobre el conjunt. Altres, o tal volta els mateixos,
pensen que resultarà petit per a les necessitats de la Vila -tan de bo fos així-, i potser algunes consideracions més que segurament poden avalar les crítiques exposades. Per altra banda, hi ha qui li sembla bé, tant la reforma i restauració de l'escola com la construcció de l'auditori.
No seré jo qui llevi la raó als crítics ni tampoc la donaré als defensors del contrari, sobretot pel que fa al tema de l'auditori, ja que, al meu parer, la restauració de l'edifici escolar em sembla correcta i adequada. Potser que, tant detractors com defensors, tenguin la seva part de raó. Com en quasi totes les coses tothom té “la seva raó” ben digna de ser respectada, per contrària que sigui l'una de l'altra.
Unes consideracions sí que voldria fer, per si de cas poden servir de qualque manera als gestors de les instal·lacions, tant als actuals com als que puguin venir en el futur.
Potser que a l'interior de l'escola hagin primat les consideracions estètiques sobre les funcionals, cal tenir en compte les limitacions de l'estructura i algunes necessitats d'ús, com pot esser la instal·lació de la biblioteca, arxiu històric, etc.
Però al tema que volia referir-me és al de l'auditori. Escoltades algunes opinions potser haurem d'admetre certes evidències: potser no ocupa el lloc adequat, potser resulti petit -aquest punt seria discutible-, potser el seu interior no permeti alguns actes com poden esser determinades representacions teatrals, tant per la cabuda com per les dimensions de l'escenari. I no sé si tendrà algunes altres mancances, sols parl per comentaris sentits i per alguna, poca, informació. Dit això podríem concloure que tenim una capsa, per ventura no massa vistosa i amb alguns defectes, i fins aquí, poca cosa més.
En castellà hi ha dos refranys que es podrien aplicar al cas: “el hàbito no hace al monje” i “aunque la mona se vista de seda mona se queda”. La capsa, més o manco agradable, rebutjada per alguns, mal situada, segons altres i poc funcional, fins al moment actual, està buida. Si fos funcional, si fos hermosa, si estàs ben situada, si agradàs a tothom, seguiria estant buida. I aquí podem aplicar els refranys abans esmentats. Però, això és el que tenim i d'això ens hem de servir.
Quina és ara la feina? Evidentment, omplir la capsa. I quan dic omplir-la no parl de mobles, de pintures o de coses, diguem-ne materials, el que vull dir és que es tracta de fer-la útil per a l'objecte pel qual ha estat creada. Omplir-la de cultura, de realitzacions, d'actes, donar-li un sentit i una utilitat, dotar-la d'una oferta atractiva i omplir-a, ara sí, de gent i fer que poguem donar la raó als qui la troben petita.
Malauradament, per complir l'objectiu ens trobam amb dos entrebancs que caldria superar:
per una banda la tantes vegades invocada crisi, que ha deixat la cultura – l'anomenada, repetidament, parenta pobra- en una situació d'extrema pobresa i a la coua de tots els pressuposts. L'altre entrabanc, és que si aquesta ha de ser una tasca dels polítics, no corren per a la política i els seus servidors uns vents massa favorables per la nostra Comunitat, i, no hi ha dubte que els esquitxos també arriben per Santa Margalida. Amb aquestes condicions, amb el que manco pensen és en la cultura. Qué hi hem de fer!
Siguem optimistes, esperem que els reponsables de donar sentit a una obra que ha costat molts de doblers a tots els ciutadans, facin l'esforç necessari perquè no siguin uns doblers tudats. Aleshores serà el moment de mirar les coses no pel seu aspecte exterior sinó per la bellesa de la seva “ànima”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
