La mort de Jaume Pomar

Davant de la mort del poeta Jaume Pomar no sé si tocaria dir que potser era el millor poeta de la seva generació o omplir la seva biografia d'elogis a una trajectòria literària i exalçar prou la seva obra; cosa que sovint sol passar quan mor algun artista, o si seria més prudent deixar anar els panegírics i epitafis, que res no afegiran ni llevaran a la vàlua del poeta. L'obra literària d'en Jaume tendrà la mateixa qualitat després de la mort de l'autor que la que tenia quan aquest era ple de vida.

I pel que fa a la persona, en Jaume era el que era i res del que poguem dir sobre la seva personalitat, malgrat l'omplim de lloances epitàfiques, canviarà la realitat. El que sí és possible és que els qui, poc o molt, el tractàrem en vida percebessim un Jaume distint, segons la casta de relació que tenguérem amb ell. I el mateix podríem dir de la qualitat de la seva obra literària, cadascú la valorarà de manera distinta, segons els gusts particulars, independentment de la vàlua indubtable dels seus versos. No seré jo, però, qui vulgui alçar-se en crític davant el fet lamentable de la mort d'el poeta, que també podria anomenar amic.

La meva relació amb en Jaume va esser sempre cordial. Va tenir la gentilesa de publicar-me un poemari, El blau de la distància, a la col·lecció La sínia del Tall, que ell dirigia. Parlàrem de la col·lecció Mixtàlia que ell mirava amb apreci. Li he d'agrair un article, al diari Balears, prou afalagador per a mi, sobre la meva traducció de sonets de Quevedo. Li vaig presentar Felicià Fuster, que en Jaume volia que li fes un pròleg a una novel·la sobre el tema dels xuetes.

Una de les vegades que ens trobarem va esser per casualitat a la terrassa d'un bar de la Plaça Major de Palma, devien ser devers les deu del matí, li vaig demanar si volia beure qualque cosa i em va sorprendre demanant un whisqui, a aquelles hores.

Aquestes retxes sols pretenen esser una recordança del poeta i l'amic.