dimecres, 22 d’octubre de 2014


Enyorança de la tardor


Quan la calor encara no ha acabat d'afluixar el seu dogal xafogós i asfixiant i el sol es resisteix a apaivagar el ser ardor, quan comencen a caure, ingràvides, les fulles dels arbres, quan els raïms ens mostren el seu madur més temptador, resignats a lliurar el coll als trinxets dels veremadors, per reessuscitar, més tard, en la dolcesa del most, quan els infants, deixen enderrera les confortables vacances per incorporar-se, dòcils, al deure ineludible de l'escola, quan els dies comencen a encongir el seu pas i la seva llumiminositat... aleshores és quan enyor les primeres pluges, les que vendran a esponjar la terra resseca i farta de sollellades.
Enyor les ennuvolades entre grises i negres, d'una negror esponjosa, com de cotó, que s'enfilen i sembla que el cel s'omplí de castells de formes arrodonides i murs vaporosos. Aquí i allà qualque redol vermellós, virolat, vestigi d'un sol que es retira vençut per la força desfermada, implacable, de la tempesta. Adesiara la verga ígnea d'un llamp o el seu replandor, entre les bambalines cotonoses, precursor del so esquerdat i eixordador del tro, com una amenaça. Enyor aquelles gotes grosses, pesades, profetes d'una pluja desfermada i abundant que ha d'assaonar el terreny ressec, clivellat; la frescor efímera, humida i amable i el perfum de la terra mullada. És l'enyorança de la tardor