dimecres, 26 de gener de 2011

Entrevista al butlletí de l'Obra Social de "Sa Nostra"

Rafel Bordoy19-01-2011
“Avui som més democràtics però cadascú es creu que posseeix la veritat”

Alguns científics duen anys cercant què o com es pot allargar la vida humana. La recepta, però, és molt senzilla: només les ganes de viure i l’entusiasme poden fer-nos mirar la vida amb els ulls ben oberts. L'escriptor Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936) té més de quinze llibres publicats.

De la seva vida de militar ja només queden records i companys. Client de tota la vida de “SA NOSTRA”, és conseller, des de fa un any, de l’Assemblea General de l’Entitat. Se sent feliç amb tot el que fa, però encara més quan veu jugar el Barça.

Quin és el seu secret?
No pens que sigui cap fórmula màgica, simplement tenc il·lusió i entusiasme. A la meva edat, però, alguns pensen que soc un ingenu. Potser tenguin raó, però beneïda ingenuïtat que m'ajuda a mantenir-me viu.

Ser padrí, l’ha canviat?
Als que ja estam de tornada, els néts ens donen un plus de jovialitat que havíem perdut: amb la seva vitalitat, amb la seva inconsciència, amb la necessitat de compartir els seus jocs, amb la il·lusió de poder contar-los coses. Sent que els estic ajudant, en certa manera, en la formació del seu caràcter.



Quina lliçó els ensenya?
Que procurin guiar-se per uns valors, alguns d'ells avui quasi en desús, com la voluntat, la responsabilitat, la disciplina, la solidaritat o la convivència. Que no oblidin les seves arrels, sense perdre de vista el futur. Que posin especial atenció en la seva formació, tant acadèmica com humanística i que no deixin mai de sentir entusiasme i curiositat.

Quina és la batalla que es lluita avui?
La societat actual pretén ser més solidària, però li manca caritat, és més deshumanitzada. Estam més informats i més preparats, però perdem identitat. Som més democràtics però, a la vegada, un poc sectaris: cadascú es creu que posseeix la veritat. Hauríem de procurar millorar el nostre entorn i que la millora s’escampés com una taca d'oli a tots els àmbits.

Mai va voler dedicar-se a una altra cosa?
Per a un fill de família humil i sense massa estudis, les oportunitats no sovintejaven. Naturalment, vaig valorar altres opcions, però em vaig decidir gràcies al consell d'un amic del meu pare, també militar.

Per què escriu?
Per una aspiració que es va desenvolupar tardanament, però ferma. Per una passió per la literatura i per la poesia en particular. També perquè el fet d'escriure em crea la necessitat de renovar els meus coneixements, i així aliment la meva curiositat.

Se sent diferent a les persones de la seva generació?
Bona part de la gent major pensa que ja ho ha fet tot a la vida i que ara només han de divertir-se i passar's-ho bé. Però no tots pensam així, encara podem fer coses, com estudiar o participar d'activitats profitoses. Si en qualque cosa em sent diferent a la majoria és precisament en les meves ganes d'aprendre: la il·lusió per tot això, gràcies a Déu, encara es manté prou viva.

Ha vist molts de canvis a l’illa de Mallorca?
El més significatiu és que hem passat d'una carència de quasi tot, a tenir-ho gairebé tot. Per això, a algú li costa adaptar-se quan les coses no roden massa bé.

Avui és conseller general de “SA NOSTRA”. Què suposa això per a vostè?
A més de la possibilitat de poder aportar qualque cosa, és una experiència interessant en aquests moments de canvi en l'estructura de “SA NOSTRA”. Encara que soni un poc rimbombant, d'alguna manera, els actuals consellers generals haurem contribuït a fer història.

Enllaç al butlletí online

dimarts, 18 de gener de 2011

Reflexions

Reflexió

Quan una persona, ja sigui de paraula o per escrit, ataca una altra, sense motiu justificat ni justificable, i ho fa d'una manera ferotge, barroera i sense to ni so. Si a més els implicats no es coneixen de res, o potser sols de referències, aleshores el destinatari de l'endemesa (i dic endemesa emprant un sentit ben mallorquí del vocable), té dos camins: o posar una denúncia o prendre-ho en sentit de l'humor que potser sigui la manera més intel·ligent. Per altra banda, no és bo d'entrar en el joc de qui, a manca d'arguments, empra la violència verbal o escrita.
Primer de tot, però, caldrà intentar esbrinar quina raó pot haver impulsat qualcú a fer un escrit, profús, confús i difús, (com alguns discursos) passat completament de rosca i amb faltes d'ortografia. Arribats a aquest punt, el destinatari del panflet és plateja distintes reflexions: Uep! això és un periodista de Sálvame? O, serà obra d'un eixelabrat? Tal volta és un ressentit que es dedica a escampar la seva mala bava per tot arreu? És, per ventura, un ca de caça a les ordes de qualque poderós caçador? És qualcú a qui se li ha afluixat el pern del seny? Deu esser d'aquests que s'emprenyen i agredeixen quan qualcú expressa opinions oposades al seu dogma?.
En el terreny de les elucubracions hom pot imaginar si serà una espècie de don quixotet, conectat a internet, que decideix, un bon dia que no té res que fer, (com la majoria dels que duen la confortable vida de fills de papà) tot vestint la cuirassa de la pedanteria a la qual ha estat donat llustre durant anys, cobert el cap amb el bací (el de davall el llit) que li ha prestat qualcú, armat de la llança de l'insult, de l'espasa de la desqualificació i muntant el cavall flac de la calúmnia i la mentida; decideix, sense encomanar-se ni a Déu ni a Maria Santíssima, enfilar la seva fúria irracional contra un vell i mig esbucat molí que, sense saber de per on li ve la barrumbada i, ignorant com és, no sabia de l'existència ni de cavallers andants ni d'ases pernejadors, emperò aguanta, amb tota la fermesa que li permet la seva maltractada arquitectura, les furioses escomeses de tan brau i esforçat cavaller (no sé si amb força nova o si ja li ve d'enrerra). Per sort, el molí aguanta ferm l'emvestida violenta i sense miraments, car la força de la merda no és prou efectiva, embruta però no fa mal, ja sabeu allò de “bram d'ase no arriba al cel”, i amb la dignitat que li manca a qui el vol ofendre, s'aguanta dret malgrat els que el voldrien veure enrunat. Aleshores, fins i tot, el desventurat molí hi surt reforçat, per la raó que els insults, les inventives i dequalificacions, segons de qui provenen esdevenen elogis, és com si li haguessin donat una mà de calç i posat teles noves a les antenes.
En definitiva, el qui ha intentat esbucar el desventurat molí, ja sigui un il·luminat o un mercenari, no ha anat mai tan errat de comptes, el molí, per ara, encara s'aguanta i seguirà, si Déu ho vol, estant al sol de la tranquilitat de conciència, espernat l'aire de qualsevol embat positiu que faci moure les ja una mica cansades però encara resistents antenes, mirant passar, a la fresca, les calentures dels quixotets que, emprant mètodes com els esmentats abans, no fan més que donar la mesura exacta de la seva condició.
Després de la reflexió, sols em resta una pregunta, emulant en certa manera la d'un personatge d'una obra de Pere d'Alcàntara Penya: “No em diria un àngel per quin motiu m'ha tocat a mi?”