Santa Margalida a principis del segle XX

Un carrer per a Luís Aguilé

A Santa Margalida volen dedicar un carrer al cantant Luís Aguilé, per haver compost una cançó que deia, més o manco, “¿Quien no ha visto una chica bonita en Santa Margarita, en Santa Margarita...”. Res a dir a la trajectòria profesional i personal del cantant, que mereix tot el meu respecte, ni a la canço que gentilment ens va dedicar, però d'aquí a que doni nom a un carrer de La Vila crec que hi ha almanco una distància com per repensar-s'ho una mica.
No sé de qui va partir la iniciativa ni quins regidors li donen o li han donat suport, però em sembla d'un localisme exagerat i d'una ximplesa quasi infantil. Si això fos una idea del PP encara es podria entendre, essent un partit conservador, ancorat en el passat i amb una certa veneració pel castellà, però que ho ejecuti un ajuntament que sembla voler tenir un component progressista i un altre de nacionalista, la veritat és que és mal d'entendre.
Ara sols manca que el dia de l'obertura de l'hipotètic carrer es munti un coro de jovenets i jovenetes vestits de pagés que, mentre es descobreix la placa, entonin, a dues veus, la susdita canço convenientment traduïda al català per honorar més “lo nostro”.
I, posats a fer proposicions pintoresques, des d'aquí m'atreviria a demanar que a Can Picafort es posàs a un carrer el non dels “Romàntics”, aquell conjunt musical de Muro que, si no ho duc malament, crec que canten una cançó que parla de Can Picafort. I així la gent picafortera no es podria sentir discriminada pel fet que la cançó de Santa Margalida tengui un carrer i la de Can Picafort no. D'aquesta manera es mantindrien les bones relacions entre La Vila i el nucli costaner, al mateix temps que s'analtiria la cultura autòctona i el valors cívics i democràtics.

De llengües i decrets

Sant Antoni de Viana
dia desset de gener.
En “Bauzà” se'n vol desfer
de sa llengua catalana.

Res que dir des castellà
que és una llengua ben noble,
però sa gent d'aquest poble
vol parlar en català.

Això que sempre hem parlat
ens ho voleu escapçar,
per favor, senyor Bauçà,
no faci aquest desbarat.

Rafel Xerafí

Un betlem

Sota un cel estrellat de neules blanques,
condormides ovelles de cotó,
nevades de farina i, d'unes branques,
penjades, cireretes de pastor.

Sobre el vidre d'un llac renta una dona,
vora un foc, sense flama, un pastoret
té en la mà una ximbomba que no sona,
dins un coval d'escorça i de verdet.

Infinit, un desert d'arena fina
i, mostrejat de solcs, un sementer,
un palau tot pintat de purpurina
i un poblet de casetes de paper.

De palla i de cartrons una porxada
que sembla esser tan pobra i tan humil,
que pels amples forats de la teulada
entren els raigs de lluna fets de fil.

I a la claror d'una candela encesa,
embolicat dins menudall tot blanc,
símbol d'humilitat i de pobresa,
el cos petit d'un minyonet de fang.

Un infantó, la boca mig oberta
i ulls astorats, albira atentament
i al bellugueig d'aquella llum incerta
sembla que cobra vida el naixement.

Rafel Bordoy

Molts Anys per a tothom!

Fer i desfer

Una fadrina brodava
llavor ho tornava desfer,
per tenir feina que fer
quan s'estimat hi anava.

Penélope era esposa d'Odiseo, rei de Ítaca, que lluitava a la guerra de Troia. Mentre Odiseo era a la guerra, la seva esposa era festejada per molts de pretendents, ella, per no comprometre's amb cap d'ells els deia que deixaria el seu home quan acabàs el sudari que teixia per quan morís el seu sogre, Laertes, però durant la nit Penélope desfeia el que havia teixit durant el dia.
Una cosa semblant és el que fan, o volen fer, alguns ajuntaments amb les obres duites a terme pel consistori anterior, sobretot si és de signe polític contrari.
Exemples en trobaríem més que no en voldríem, en destacaré dos que em vénen a la memòria, un de cada color polític: l'actual equip de govern de l'ajuntament de Palma ha llevat el carril bici de les Avingudes que havia posat l'anterior consistori d'Aina Calvo. L'ajuntament de Santa Margalida vol tornar arrera la peatonització d'una part de la Plaça de La Vila i a més ha encarregat un estudi per modificar el monument a La Beata, ambdues coses realitzades per l'ajuntament anterior.
Vet aquí un fer i desfer, pagats amb els doblers dels ciutadans, que ens deixa fermats als capricis estètics d'uns regidors, que, com a molt, tendran uns coneixements semblants als de qualsevol ciutadà, pel que fa a les conveniències o gusts del que voldríem que fos el poble o la ciutat. Això en si ja seria greu, però encara ho seria més si en les seves actuacions hi hagués amagada una bona dosi de revengisme polític.
Ara que tots els ajuntaments retallen del pressupost, s'emprarà el producte de les retallades per pagar el desfer i tornar fer?

Entrevista a Blai Bonet

Entrevista a Blai Bonet, feta a la darreria de l'estiu de 1997, uns quatre mesos abans de la seva mort, a fi de publicar-la a un número extraordinari de “Sa Revista de Santa Margalida”, dedicat a la persona de Joan Mascaró i Fornés.

Per sostenir una conversa amb l'escriptor Blai Bonet i la seva relació amb Joan Mascaró, un horabaixa d'estiu, Antoni Mas i Rafel Bordoy, partírem a Cala Figuera de Santanyí, i a la vora d'un finestral obert a la daurada llum del capvespre, el poeta ens deleità amb la seva conversa amena i el coneixement de Mascaró i d'altres coses.

-Com va eser que vares conèixer Mascaró?
-No el vaig conèixer a cap mitjà literari, jo devia tenir devers denou o vint anys i feia repòs per causa d'una malaltia a un pulmó, un vespre es va presentar un senyor que jo vaig confondre amb un collidor d'ametles, portava un capell de paumes, unes espardenyes i uns calçons no massa nous. Jo el vaig rebre a ca nostra dins un corral fondo amb un emparrat i, abans de dir qui era, es va quedar una estona mirant tot allò i llavors em va anar explicant que era un professor de Cambridge. He de dir que tenia un cert accent anglès, però, a mesura que anava parlant, quan va dir que era de Santa Margalida l'accent anglès li va fugir com per art d'encantament. Llavors es va treure els meus dos
primers llibres i em va dir que li agradaven molt, que li recordaven el poeta John Keats i aleshores em va llegir “El Crist de l'olivera” i “Soledat oberta”... i així va passar deu minuts o un quart. Després, com que ja era un poc tard, em va dir si em sabria greu que vengués a visitar-me qualque horabaixa ja que estiuejava a Es Carritxó.
A la propera visita ja em va parlar de la seva vida, de la seva amistat amb Joan March Ordinas, de la seva infantesa a Santa Margalida, dels seus estudis, de la seva procedència d'una família humil... Em va contar que Joan March, que ja havia fet doblers en la seva joventut, li va dir que li npagaria els estudis que ell desitjàs. March era conscient del seu propi enginy per fer doblers però que li mancava la intel·ligència i els coneixements per introduir-se en el món i que Mascaró li serviria per aquest propòsit.
Com a gran orientalista i un dels pocs coneixedors del sànscrit va ser professor dels fills de Nasser, d'Indira Ghandi, del Sha de Pèrsia i d'altres governants asiàtics i europeus; Mascaró va entrar en contacte amb aquests personatges i, per mitjà d'ell, Joan March. Joan Mascaró ensenyava espiritualitat hindú als fills i March feia els negocis amb els pares.

-Ara, després de conèixer Mascaró i la seva obra, quina és la teva opinió?
-Jo diria que la seva obra és una cosa i la seva persona és una altra, ell, ensenyant sànscrit, feia possible el coneixement de l'espiritualitat hindú. Em va contar que el seu fill era company de col·legi d'un dels Beatles, en George Harrison, que anava per casa de don Joan i amb ell, després, els altres components del grup musical. Mascaró els donà a conèixer la poesia hindú i els va fer possible l'anada a la Índia, gràcies als seus contactes, i la temporada llarga que estaren per allà va esser important per a la seva carrera musical, canviant de personalitat, de manera de vestir, la manera de fer música, les lletres de les cnçons... tot propiciat per Mascaró. Jo el que valor més de Mascaró és la capacitat de entrar en situacions noves, com a través de l'estudi del sànscrit i de la poesia hindú va entrar en contacte amb una sèrie tan diversa de persones importants. Jo dic que Mascaró era un pillastre, en el bon sentit, pens que ell i don Joan March eren dos autèntics grecs.

Li contàrem a Blai Bonet una anècdota de Mascaró: A ca seva tenia dos retrats, un d'en Ghandi i un de Joan March i a una persona que el visità li va dir: “No trobau que en Ghandi i en Verga s'assemblen, si posau una corbata a en Ghandi pareixeria en Verga i si li posau un llençol a en Verga pareixeria en Ghandi.”

-És així, més o manco és això, perquè en Ghandi era un mestre de l'espiritualitat, però també era un polític d'aquells polissons com pocs n'hi ha haguts, i va aconseguir destruir Anglaterra a base de dir que no els comprassin roba de cotó i de llana als anglesos i que es vestissin de la roba de per allà. Sembla que els seus feren com un vot de pobresa i es vestiren amb aquell llençol, amb el propòsit d'enfonsar Anglaterra i ho aconseguiren.

-Els academicistes li varen retreure a Mascaró que en les seves traduccions parava més esment a l'esperit dels escrits que al seu propi text. Què en penses d'això?
-Un traductor, si és un bon traductor, i en el món n'hi ha pocs, potser empri molt de temps per traduir una obra, perquè no es tracta de posar l'equivalent d'un text en una llengua determinada amb les paraules del castellà, de l'anglès o del català, sinó que es tracta d'expressar en castellà, anglès, català o amb la llengua que sigui, el que una altra persona havia expressat en una llengua distinta. Jo he llegit llibres traduïts que la traducció encara és millor que l'original, sobretot en poesia. Cada estiu, des de fa trenta anys, llegesc un llibre que es diu “El collar de la paloma”, escrit per un àrab,
i té una traducció al castellà que és meravellosa. Jo pens que la traducció de l'Odisea feta per en Carles Riba és millor que l'original d'Homer, en Pedro Salinas va traduir tota l'obra d'en Proust i és molt millor la traducció que l'original, simplement perquè en Pedro Salinas és més bon poeta que no en Proust. Quan li vaig demanar a Carles Riba perquè aquella traducció em sonava tan bé, em va dir: “és que blaiboneteja”. I és que el millor català de tots es parla a Mallorca, aquí hem conservat la puresa del català de Ramon Llull.

La conversa amb Blai Bonet, prou interessant, es va perllongar per una bona estona, però ja havíem desbordat el tema de Mascaró. Les coses que ens va dir en Blai sobrepassen la capacitat d'aquesta publicació, així que aturàrem l'aparell d'enregistrar.

Visita a la Mare de Déu de la Panada

El diumenge dia 15 de maig, el grup cultural “Ansa per ansa”, de Santa Margalida, dugué a terme una visita a l'ermita de Sant Honorat, de la muntanya de Randa, per tal de retre homenatge a la Mare de Déu de la Panada, a la capelleta-oratori del pare Palau. Davant la imatge tengué lloc una lectura de poemes dedicats a la Mare de Déu, per membres del grup. En la visita foren rebuts pel prior i guiats pel pare Lliteres. Completà la diada un dinar de germanor, la visita al santurai de Cura i a l'ermita de Gràcia; finalitzant al santuari de Consolació de San Joan.