Motiu de preocupació

No sé quina és la reacció de les persones joves a l'hora de llegir el diari o escoltar les notícies de la radio i la televisió, però vos assegur que per a una persona de la meva edat poden esser motiu d'entrar en una severa depressió, i no cal anar a cercar massa enfora, amb el que tenim ben prop n'hi ha més que abastament. La corrupció s'esten arreu de la societat, polítics i no polítics s'afanyen per mirar d'enriquir-se damunt l'esquena del proïsme. Cada dia tenim notícies de morts violentes, ja siguin de les anomenades de gènere, per terrorisme o per qualsevol altra casta. I per si tot això no bastàs, acab de llegir que cada dia 10 professors pateixen actes violents per part dels seus alumnes o dels pares dels mateixos alumnes.

Sembla que els càstigs i la presó no aporten, almanco a curt termini, cap casta de solució. Com es pot suposar jo tampoc no la tenc, tant de bo qualcú la tengués. El que sí que gos és a fer una reflexió que potser altra gent la compartesqui: pens que el problema és d'educació i no en referesc a l'adquisició de coneixements, que també, sinó a la que s'hauria de donar als infants, primer a ca seva i després a l'escola, encaminada a la recuperació d'una sèrie de valors que, a poc a poc i per distintes causes, s'han perdut. Sols enfrontant el problema des de la base, podria tenir solució. El problema seria prou llarg de debatre i potser difícil de resoldre. Sens dubte tenien raó els nostres padrins quan deien que si volem endreçar un arbre ho hem de fer quan és jove.

Aquí queda la meva reflexió. Al cap i a la fi pot arribar a ser gratificant fer retxes dins l'aigua.

Un partit històric

Un dels avantatges de l'edat és el poder de rememorar episodis del passat que de qualque manera han marcat la història d'un poble, un país, una nació... Aquest pic però he escrit història en minúscula perquè el fet que contaré no té més transcendència que la que li volguem donar a un partit de futbol.

Era el 30 de desembre de lany 1962, s'enfrentaven en el vell estadi Lluís Sitjar de Palma, el Reial Mallorca i el Reial Madrid. Aquell Madrid de Di Stéfano, líder solitari de la lliga que atemoritzava per tot allà on anava. El Mallorca entrenat per José Luís Saso, va formar amb la següent alineació:

Cobo, Arqué, Bolao, Doro, Sampedro, Forteza, Achuri, Bergara, Pepillo, País i Oviedo. El Madrid, que tenia per entrenador Miguel Muñóz, fomava amb Araquistain, Isidro, Santamaria, Miera, Müller, Pachín, Amancio, Félix Ruíz, Yanko, Puskas i Gento. Aquest dia Di Stéfano no pogué jugar.

Davant la sorpresa i l'entusiasme dels milers d'espectadors que omplíem de gom a gom l'estadi, el Mallorca va guanyar al totpoderós equip madrileny per 5 a 2. Marcaren per part del Mallorca: Sampedro, Achuri, Pepillo (2) i Bergara i pel Madrid Puskas i Amancio. Del gran partit que feu el Mallorca destacaren dos jugadors: el porter Cobo i el devanter centre Pepillo. Aquest jugador, Pepillo, havia fuit del Madrid per no poder competir amb Di Stéfano i el Mallorca l'havia fichat per una quantitat astronòmica, per aquell temps, d'un milió de pessetes.

Existia una clàusula, de paraula, per la qual el Mallorca no podia alinear Pepillo. Però davant la impossibilitat, per part del president del Mallorca Llorenç Munar, de contactar amb Santiago Bernabeu que no es posava al telèfon, el dirigent Mallorrquí feu cas omís a la clausula. Aquest fet originà que es rompessin les relacions entre els dos clubs per una llarga temporada.

Enyorança de la tardor

Quan la calor encara no ha acabat d'afluixar el seu dogal xafogós i asfixiant i el sol es resisteix a apaivagar el ser ardor, quan comencen a caure, ingràvides, les fulles dels arbres, quan els raïms ens mostren el seu madur més temptador, resignats a lliurar el coll als trinxets dels veremadors, per reessuscitar, més tard, en la dolcesa del most, quan els infants, deixen enderrera les confortables vacances per incorporar-se, dòcils, al deure ineludible de l'escola, quan els dies comencen a encongir el seu pas i la seva llumiminositat... aleshores és quan enyor les primeres pluges, les que vendran a esponjar la terra resseca i farta de sollellades.

Enyor les ennuvolades entre grises i negres, d'una negror esponjosa, com de cotó, que s'enfilen i sembla que el cel s'omplí de castells de formes arrodonides i murs vaporosos. Aquí i allà qualque redol vermellós, virolat, vestigi d'un sol que es retira vençut per la força desfermada, implacable, de la tempesta. Adesiara la verga ígnea d'un llamp o el seu replandor, entre les bambalines cotonoses, precursor del so esquerdat i eixordador del tro, com una amenaça. Enyor aquelles gotes grosses, pesades, profetes d'una pluja desfermada i abundant que ha d'assaonar el terreny ressec, clivellat; la frescor efímera, humida i amable i el perfum de la terra mullada. És l'enyorança de la tardor

Enyorança de la tardor

Som un poble molt festiu

Mai no hauria pensat que Santa Margalida fos un poble tan amant de les festes, sabia que la Vila era un poble treballador i més aviat auster. Però sembla que els temps han canviat i ara ens hem convertit en un poble que ha fet de la festa un signe distintiu. Rapassem el calendari: Fira del Ram, Fira del Calamar, festes de Santa Margalida, festes de Son Serra, festes de la Mare de Déu d'Agost (devers quinze dies), festes de la Beata (més d'una setmana), festes de Sant Mateu, Fira de l'ametla, Oktober Fest... no sé si en deix cap, però encara hi hauríem d'afegir Sa Virolla, el Carnaval, Sant Antoni, Els Reis, Setmana Santa... deixant de banda pica-tapes i altres bauxes per l'estil.

Si tenim en compte que el caràcter margalidà, segons sembla, no és distingeix precisament pel seu tarannà festiu, haurem de concloure, o que s'ha obrat un vertader miracle o que encara funciona allò de "Pan y circo".