L'Escola vella

La tan esperada reforma de l'Escola vella de Santa Margalida i la construcció de l'auditori anèx, sembla que es troba a prop de fer-se realitat, en la que se suposa prompte inauguració. En bona hora sia arribada.
La restauració de l'edifici i, sobretot, la construcció en el que fóu el pati, de l'estructura d'un l'auditori, no ha estat exempta de polèmica: alguna gent -polítics inclosos- ha considerat inadequat
l'emplaçament del dit auditori, per l'impacte visual sobre el conjunt. Altres, o tal volta els mateixos,
pensen que resultarà petit per a les necessitats de la Vila -tan de bo fos així-, i potser algunes consideracions més que segurament poden avalar les crítiques exposades. Per altra banda, hi ha qui li sembla bé, tant la reforma i restauració de l'escola com la construcció de l'auditori.
No seré jo qui llevi la raó als crítics ni tampoc la donaré als defensors del contrari, sobretot pel que fa al tema de l'auditori, ja que, al meu parer, la restauració de l'edifici escolar em sembla correcta i adequada. Potser que, tant detractors com defensors, tenguin la seva part de raó. Com en quasi totes les coses tothom té “la seva raó” ben digna de ser respectada, per contrària que sigui l'una de l'altra.
Unes consideracions sí que voldria fer, per si de cas poden servir de qualque manera als gestors de les instal·lacions, tant als actuals com als que puguin venir en el futur.
Potser que a l'interior de l'escola hagin primat les consideracions estètiques sobre les funcionals, cal tenir en compte les limitacions de l'estructura i algunes necessitats d'ús, com pot esser la instal·lació de la biblioteca, arxiu històric, etc.
Però al tema que volia referir-me és al de l'auditori. Escoltades algunes opinions potser haurem d'admetre certes evidències: potser no ocupa el lloc adequat, potser resulti petit -aquest punt seria discutible-, potser el seu interior no permeti alguns actes com poden esser determinades representacions teatrals, tant per la cabuda com per les dimensions de l'escenari. I no sé si tendrà algunes altres mancances, sols parl per comentaris sentits i per alguna, poca, informació. Dit això podríem concloure que tenim una capsa, per ventura no massa vistosa i amb alguns defectes, i fins aquí, poca cosa més.
En castellà hi ha dos refranys que es podrien aplicar al cas: “el hàbito no hace al monje” i “aunque la mona se vista de seda mona se queda”. La capsa, més o manco agradable, rebutjada per alguns, mal situada, segons altres i poc funcional, fins al moment actual, està buida. Si fos funcional, si fos hermosa, si estàs ben situada, si agradàs a tothom, seguiria estant buida. I aquí podem aplicar els refranys abans esmentats. Però, això és el que tenim i d'això ens hem de servir.
Quina és ara la feina? Evidentment, omplir la capsa. I quan dic omplir-la no parl de mobles, de pintures o de coses, diguem-ne materials, el que vull dir és que es tracta de fer-la útil per a l'objecte pel qual ha estat creada. Omplir-la de cultura, de realitzacions, d'actes, donar-li un sentit i una utilitat, dotar-la d'una oferta atractiva i omplir-a, ara sí, de gent i fer que poguem donar la raó als qui la troben petita.
Malauradament, per complir l'objectiu ens trobam amb dos entrebancs que caldria superar:
per una banda la tantes vegades invocada crisi, que ha deixat la cultura – l'anomenada, repetidament, parenta pobra- en una situació d'extrema pobresa i a la coua de tots els pressuposts. L'altre entrabanc, és que si aquesta ha de ser una tasca dels polítics, no corren per a la política i els seus servidors uns vents massa favorables per la nostra Comunitat, i, no hi ha dubte que els esquitxos també arriben per Santa Margalida. Amb aquestes condicions, amb el que manco pensen és en la cultura. Qué hi hem de fer!
Siguem optimistes, esperem que els reponsables de donar sentit a una obra que ha costat molts de doblers a tots els ciutadans, facin l'esforç necessari perquè no siguin uns doblers tudats. Aleshores serà el moment de mirar les coses no pel seu aspecte exterior sinó per la bellesa de la seva “ànima”.