Reflexions

Reflexió

Quan una persona, ja sigui de paraula o per escrit, ataca una altra, sense motiu justificat ni justificable, i ho fa d'una manera ferotge, barroera i sense to ni so. Si a més els implicats no es coneixen de res, o potser sols de referències, aleshores el destinatari de l'endemesa (i dic endemesa emprant un sentit ben mallorquí del vocable), té dos camins: o posar una denúncia o prendre-ho en sentit de l'humor que potser sigui la manera més intel·ligent. Per altra banda, no és bo d'entrar en el joc de qui, a manca d'arguments, empra la violència verbal o escrita.
Primer de tot, però, caldrà intentar esbrinar quina raó pot haver impulsat qualcú a fer un escrit, profús, confús i difús, (com alguns discursos) passat completament de rosca i amb faltes d'ortografia. Arribats a aquest punt, el destinatari del panflet és plateja distintes reflexions: Uep! això és un periodista de Sálvame? O, serà obra d'un eixelabrat? Tal volta és un ressentit que es dedica a escampar la seva mala bava per tot arreu? És, per ventura, un ca de caça a les ordes de qualque poderós caçador? És qualcú a qui se li ha afluixat el pern del seny? Deu esser d'aquests que s'emprenyen i agredeixen quan qualcú expressa opinions oposades al seu dogma?.
En el terreny de les elucubracions hom pot imaginar si serà una espècie de don quixotet, conectat a internet, que decideix, un bon dia que no té res que fer, (com la majoria dels que duen la confortable vida de fills de papà) tot vestint la cuirassa de la pedanteria a la qual ha estat donat llustre durant anys, cobert el cap amb el bací (el de davall el llit) que li ha prestat qualcú, armat de la llança de l'insult, de l'espasa de la desqualificació i muntant el cavall flac de la calúmnia i la mentida; decideix, sense encomanar-se ni a Déu ni a Maria Santíssima, enfilar la seva fúria irracional contra un vell i mig esbucat molí que, sense saber de per on li ve la barrumbada i, ignorant com és, no sabia de l'existència ni de cavallers andants ni d'ases pernejadors, emperò aguanta, amb tota la fermesa que li permet la seva maltractada arquitectura, les furioses escomeses de tan brau i esforçat cavaller (no sé si amb força nova o si ja li ve d'enrerra). Per sort, el molí aguanta ferm l'emvestida violenta i sense miraments, car la força de la merda no és prou efectiva, embruta però no fa mal, ja sabeu allò de “bram d'ase no arriba al cel”, i amb la dignitat que li manca a qui el vol ofendre, s'aguanta dret malgrat els que el voldrien veure enrunat. Aleshores, fins i tot, el desventurat molí hi surt reforçat, per la raó que els insults, les inventives i dequalificacions, segons de qui provenen esdevenen elogis, és com si li haguessin donat una mà de calç i posat teles noves a les antenes.
En definitiva, el qui ha intentat esbucar el desventurat molí, ja sigui un il·luminat o un mercenari, no ha anat mai tan errat de comptes, el molí, per ara, encara s'aguanta i seguirà, si Déu ho vol, estant al sol de la tranquilitat de conciència, espernat l'aire de qualsevol embat positiu que faci moure les ja una mica cansades però encara resistents antenes, mirant passar, a la fresca, les calentures dels quixotets que, emprant mètodes com els esmentats abans, no fan més que donar la mesura exacta de la seva condició.
Després de la reflexió, sols em resta una pregunta, emulant en certa manera la d'un personatge d'una obra de Pere d'Alcàntara Penya: “No em diria un àngel per quin motiu m'ha tocat a mi?”