dilluns, 21 de març de 2016


Pregó de Setmana Santa 2016

Senyores i senyors, amics tots de Santa Margalida

Després de 9 anys, ( no hi ha temps que no torn)  he tornat sentir la satisfacció pel fet que la Confraria de la Mare de Déu de Lluc es recordàs de mi per encomanar-me, el pregó de Setmana Santa, es coneix o que confien en la meva capacitat o és que m'estimen molt. Sigui com sigui, la realitat és que em sent honrat i agraït de tal encàrrec.

Ho he dit en altres ocasions: la feina d'un pregoner és encoratjar, animar, il·lusionar la gent que l'escolta, davant la celebració d’unes festes o d’un esdeveniment que està a punt de produir-se. Estic segur però que les meves paraules no podran estar mai a l'altària de la importància d'aquest fet, importantíssim per als cristians, que ara anam a encetar, com és la Setmana Santa: la commemoració solemne de la passió mort i ressurrecció de Jesucrist. Vos promet però que faré tot el que sé i més, per, almanco, sortir-ne amb la dignitat que pertoca a una comesa com és aquesta.

Sens dubte, en un món tan convuls, estamanejat per infinitat de problemes, amb un ritme de vida, a vegades frenètic, assetjats pel mitjans de comunicació, abduïts per les noves tecnlogies, aclaparats pels entrebancs que la vida quotidiana ens planteja, regits per governants que no sempre ens governen amb el seny necessari...  i en el qual sembla difícil trobar-hi un punt d'assossec, un bri d'esperança, un llumet d'il·lusió, un oasi de calma, una ambosta d'amor...  és a dir, quelcom que ens pugui ajudar a renovar-lo i a renovar-nos de qualque manera, a fer-lo millor, a fer-nos millors.

En aquell pregó de fa nou anys, pronunciat en aquest mateix lloc, vaig dir,  (perdonau-me l’autocita) que: "Entre les nombroses ferides que brostaren sobre el cos estigmatitzat de Jesús, cinc són les més escandaloses, les més cridaneres, les més impactants, les que vessaren més abundosament el cabal de la seva sang, cinc roses sobre el cos de la primavera”
Nuesa en rama, en un taulell de fira
es juguen vostra túnica en els daus,
però Vós rajau crisma per cinc traus
i us abranda l’amor com una pira,

I anomenava la fam, les guerres, el terrorisme, les drogues i la  més fonda, la més dolorosa i definitiva la que podríem identificar amb la llançada del costat: la devaluació dels valors d'una societat egoista i a vegades poc solidària i, sobretot, mancada d'amor entre les persones.

Per desgàcia, aquelles ferides segueixen ben vigents, encara hi ha molta gent que pateix fam i no cal anar a cercar-la massa enfora. Encara les guerres destrueixen països i persones arreu del món. El terrorisme segueix matant sense discriminació ni justificació. Encara hi ha molts joves presos dins les tenebroses presons de la droga. I encara és veu prou enfora el dia en què el regne de l’amor es pugui estendre per tot arreu.

Malauradament no sols són aquestes les nafres sobre aquesta terra que habitam els homes, anomenar-les una per una seria una llista inacabable i malgrat els avenços de la ciència, el domini de les noves tecnologies, la fàcil comunicació que ens proporcionen les xarxes socilals, internet que ens posa a l’abast les notícies i les imatges del que passa pel món de manera quasi immediata, sembla que no ens serveix de massa a l’hora de donar una solució. I la tenim la solució, la tenim tan a prop que sovint no la sabem veure, La va donar aquell que ens va esser enviat i es feu home com nosaltres i consentí morir per nosaltres, però, sobretot, quan ens va deixar un missatge clar, llampant, com un dia de primavera, que no precisa d’interpretacions, sols cal posar-lo en pràctica: “Estimauvos els uns als altres talment com jo us he estimat”. Mirau si ho és senzill, sembla que tot hauria de ser tan fàcil! Però, evidentment no ho és. És  nostra la culpa, no hem sabut respondre, amb fets, a les facilitats que l’exemple de Crist ens donà i cal entonar el mea culpa. Però així hi tot Déu no ens abandona. Escoltem el que diu el poeta:
Les meves mans no han cantat,
estic a la fosca com un munt de baleigs,
i la meva memòria cruix com una garba d’eritges.
Jo no he tret espiga: només herba, Senyor.
Te cant com un marge d’escanya-rossins.
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer,
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,
és més alta la flama vibrant del vostre amor,
que ara és el meu amor, Senyor.
Les meves malures brillem com rams fosforescents de civada,
i és l’amor damunt el meu front com un batall joveníssim.
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,
vora la meva carn agra com un pa florit,
estau com un ca fidel,
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror,
canten la misericòrdia de la vostra saliva.

Davant la invasió d’un laïcisme que s’estén com una taca d’oli, davant la manca d’una sèrie de valors espirituals i principalment davant una manca d’Amor, i ho dic així, amb lletra majúscula, potser no hem tengut la valentia de donar una passa envat que hauria estat prou necessària. Però, tenim por,  por de fer palès el nostre cristianisme, de mostrar el nostre compromís. Ens costa manifestar que som creients, significar-nos com a cristians, tant de paraula com de fets, no ens hauria de ser costa amunt estimar els altres. No vull dir però que la culpa sigui exclusivament nostra, de cada un en particular, sinó que com a part d’un món que tendeix més cap al que és material que cap a l’espiritualitat, que es deixa endur per un corrent que ens arrossega perquè no ens exigeix cap casta d’esforç, cap acte d’heroïsme, en què sigui petit i de cada dia. Però, necessitam reconèixer la nostra part de culpa i demanar l’ajuda d’aquell que va morir, sense culpa.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
Perquè des d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

Per tant, també com a part que som d’un tot que és l’Església, ens pertoca un tròs del temor que potser també té la institució i mostrar la valentia que Jesús ens reclamava: “No tingueu por”, ens va dir, un consell, quasi un manament. I tornaré a emprar les paraules que el poeta, posa en boca de Jesús, en el poemari “L’Evangeli segons un de tants”:

Si tens por, és perquè no saps que et passarà.
I si no saps que et passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són imtel·ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest camí:
s’hi passa gana, solitud, intel·ligència,
injustícia, calumnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Amb la valentia necessària de cadascun de nosaltres, segur que no ens faria por passar, en què fos mínimament, per allà on Ell va passar, les nostres forces, la nostra fe no ens basta, però segur que ens ajudaria en la tasca de fer una Església millor, més valenta, un món millor. Sovint he fet una comparació que no m’estic de repetir: antigament quan hi havia el costum de fer net el carrer, cadascú davant la seva casa, així, de forma conjunta, aconsseguíem un poble més net. És difícil intentar arreglar el món, jo diria que impossible però si cada un de nosaltres féssim el possible per millorar el nostre redol particular, potser també milloraríem el conjunt.
Òbviament hem de comptar amb les nostres mancances que són moltes, però si ens deixam ajudar, si sabem que amb l’ajuda de Déu som capaços de fer coses que per la nostra capacitat serien impossibles, no perdrem les esperances.

És ver que la vida actual no ens és gens propícia, quan sembla que per a molta gent el fet d’anar a missa és, no diré una tara sinó una ximpleria, una cosa que no té sentit. I no diguem anar a una processó, això ja és una cosa d’un altre temps, ara anam a una processó, com a per costum, per mantenir una tradició que, malgrat tot, sembla perdre força, i el que és més greu, molts hi van com si anassin a una rua.  Abans hi havia gent que anava a missa per por del “que diran”, avui molta gent deixa d’anar-hi pel mateix motiu. I no és redueix sols al fet d’anar o no anar a missa, o de participar o no a una processó, això és sols una manera simple d’intentar explicar un problema que és molt més complicat.

No voldria però que us quedassiu amb la impressió que per voler aproximar-me a la realitat pugui semblar que les meves paraules  destil·lin un cert pessimisme, no, no és aquest el missatge que us voldria fer arribar amb les paraules d’aquest pregó.
Sabem que després de la tempesta arriba la calma, que després de la nit arriba l’alba, després de l’hivern la primavera, també després de la foscor de la Setmana Santa arriba el diumenge de Pasqua i, per tant, la Ressurrecció.

Ressuscità! Ho cerifiquen
els àngels que al cel repiquen,
el sudari i els vestits!

Si hagués de fer un retrat poètic i primaveral de la Setmana Santa, començaria amb una branca d'olivera i la palma d’un fasser i acabaria amb un ramet de violetes, i en mig hi posaria un arbre, però no un arbre qualsevol, sinó l'arbre de la creu.
Les fites florals que us he assenyalat són les que van des del tremolar joiós de la palma i l’olivera del Diumenge del Ram, que marca el començament de la Setmana Santa, fins a la branqueta florida de violer  que ens dónen quan anam a adorar el cos jacent de Crist, el Divendres Sant després de la processó, que la tanca. I què hi trobam en mig d’aquestes dues fites? Tot el dolor, tot el patiment que va sofrir Jesús per tal de donar compliment a la seva missió: la de morir per tots nosaltres, i que culminà dins un sepulcre obert a la pedra..
En aquest espai de temps primaveral, hi trobam tot el que, any rere any, hem commemorat  i per sort commemoram encara els cristians, en què sigui de manera una mica diferent.
Facem, junts, un repàs de tot allò que podem recordar de tantes setmanes santes viscudes al llarg  de la nostra vida:

Diumenge del Ram: lectura de la Pàssio, benedicció de palmes i rams, els dotze sermons...

Tres fonts d’un plor de llimones
brolla la Pàssio trista.
Tres brolls dins el murs gelats
d’una catedral d’olives.
La sinagoga té un crit
blanc, com una palma, Vibra
damunt la selva humanada
perduda entre fulles grises.

Dijous Sant: la casa santa, el darrer sopar, el lavatori dels peus als apòstols, l’oració de l’hort de Getsemaní, la processó... Suren dins l’aire aromes de lliri, finíssims cossiols de brulla, trenta monedes de cendra, quaranta fuetades, l’amargor del calze, el morat de la passió que comença,...

Oh violetes daurades
florides pel Dijous Sant;
violetes contristades,
com és que perfumau tant?

I la blancor immaculada de l’Eucaristia que de tan blanca fa mal als ulls...

Calma blanca. Dins l’era del sol lentes s’hi baten
garbes de pa brillant amb claror de blaves cales.
Els carrers blancs són venes de quietud que esclaten
mentre ploren les maçoles al campanar ple d’ales...

Divendres Sant: el martiri, el camí del Calvari, el Cirineu, la Verònica, l’escarni, tres creus, set paraules, cinc ferides, una mort i un cor de mare esperant al peu de la creu. Ens trobam amb aquell arbre del què abans vos he parlat, que plantat a la terra àrida del Calvari donà el fruit més abundós que cap arbre hagi donat mai i caigué la llavor dins un sepulcre obert en la pedra per tal que pogués donar la maina, que es  multiplicàs immensament.

Estenc la meva nit, negra de pena,
davant l’ara ja nua, orfa de llum,
on dorm cobert d’obscures violetes
el meu Crist mort, Amic dels blaus del mar
i de l’atzur del cel que, com un calze,
trabuca sa sang blava damunt mi,
despertant el camp fosc de mes espatlles
amb moviments de dàlies i oronelles.

Dimenge de glòria: vigília de Pasqua, foc nou, aigua nova, il·lusions noves, esperances noves, Ressurecció. Ha arribat l’hora de l’optimisme, tot allò que semblava perdut dins la foscor tenebrosa de la mort, s’ha convertit en llum joiosa, delit en els cors. Si el camp s’ha renovat amb l’arribada de la primavera, no ens renovarem nosaltres amb la ressurrecció de Crist? Que repiquin les campanes! Aranyetes sortiu des niu que el Bon Jesuset ja és viu. Cristians sortiu de la fosca de la mediocritat i de la por, esventem incerteses, esventem temors, remoguem la pedra del sepulcre, no importa si és feixuga, amb Crist la força no ens ha de mancar. Anem pel camí d’Emaús perquè Ell camini al nostre costat i es doni a conèixer, i que per a nosaltres es faci palesa la realitat de la seva Ressurrecció.

Caminen els deixebles,
sendera brumosa, els peus fatigats
tota la incertesa aposentada
al cor i a la raó.
I de sobte la llum que s’encamina
cap al seu esplendor definitiu.
I quan la tarda cau esbaldregada,
entre cascades de polsim daurat,
les mans i el pa que purifiquen
els dubtes que ha engendrat la poca fe.

Mirem doncs cap a la Ressurrecció, no ens quedem dins la foscor de la Setmana Santa i de la mort, mirem cap a la llum cegadora i joiosa del matí de Pasqua. Crist no vengué al món de la mà de la tristesa i la fosca, vengué per mostrar-nos la claror. La passió i la mort, només foren un pas, un camí, per arribar a la Ressurrecció i per mostrar-nos l’esperança de què la renovació és possible.
I amb aquest optimisme que mai no hauriem de perdre davant l’adversitat, deixau-me acabar aquesta crida amb una nota, si voleu alegre i humorística: es tracta de les messions entre un coremer (capellà que predicava els sermons de la Corema) i l’organista d’una parròquia, sobre la duració del sermó del dia de Pasqua. Aquest fou el sermó:

Molts d’anys al sr. Rector
amb els altres capellans,
i a tots vosaltres germans
en Cristo nostre Senyor.
Avui, de bon dematí,
Jesús ha ressuscitat,
toc l’orgue senyor. Martí
que es sermó ja s’ha acabat

I jo vos dic: el pregó ja s’ha acabat.
Moltes gràcies i molts d’anys.

Santa Margalida, divendres de Passió de 2016

Fragments de poemes de: Blai Bonet, Llorenc Moyà, pare Rafel Ginard, Mn. Llorenç Riber i Rafel Bordoy

1 comentari:

  1. Bon vespre Rafel Bordoy.
    Vull donar.te l'enhorabona per aquest maravellós pregó que has fet al diumenge de Ram. He llegit tot al pregó, hi l'emoció ha estat tan grossa, que he plorat pe'l gran sentiment que m'has trasmés. Santa Margalida i als Margalidans, m'hos honrra tenir.te amb noltros, hi poder gaüdí de la teva maravellosa persona. Bonas festes de Setmana Santa per tota la teva familia.

    ResponElimina