Presentat el llibre de relats "Solatges"

El dia 20 de gener, a la biblioteca de Can Torró (Alcúdia), es va presentar el meu darrer llibre de relats breus "Solatges", amb un pròleg de Pere Rosselló Bover, que va fer la presentació. A l'acte hi assitiren unes vuitanta persones, entre les quals hi havia el batle de Santa Margalida, Martí Torres, el regidor de Cultura de l'ajuntament d'Alcúdia, Pere Mallondra, així com nombrosos amics i familiars.

Presentació del llibre "Solatges"

El dia 20 de gener de 2010 es presentarà a la biblioteca de Can Torró (Alcúdia) el llibre de relats "Solatges". Farà la presentació el professor de l'UIB Pere Rosselló Bover, que és també l'autor del pròleg que es reproduei a continuació:

MOTS PRELIMINARS

Les proses que formen Solatges, el llibre que el lector té en les mans, són alhora un conjunt de contes i, també, unes memòries parcials o fragmentades. L’autor, Rafel Bordoy, fins ara havia conreat la poesia, sobretot, però també la traducció, l’assaig d’investigació i la biografia. Per tant, aquesta no és la seva primera incursió en el terreny de la prosa, encara que sí ho sigui en la narrativa de creació. Amb Solatges el nostre autor fa el seu camí per un territori fronterer de diversos “gèneres” –que barreja la creació amb la realitat– sense romandre empresonat en cap d’ells, la qual cosa li obre un ampli ventall de possibilitats.
Solatges és, evidentment, un llibre de contes. Es tracta de narracions que destaquen per presentar-nos uns personatges curiosos, sovint excèntrics, singulars... En realitat, més que una col·lecció de relats podríem considerar que aquest llibre és un aplec de retrats. (I, de fet, alguns no pretenen ser altra cosa, com els que apareixen al final del volum.) Es tracta de contes presentats sempre amb un sentit de l’humor bonhomiós, respectuós amb la fràgil i efímera naturalesa humana, que no pretén ferir ningú, sinó tan sols destacar la singularitat i l’enginy dels personatges. Les històries, a més, sempre amaguen una sorpresa, que d’antuvi el lector intueix que trobarà al final. A cada història Rafel Bordoy fa saltar la guspira de la sorpresa, que ens obre els ulls i ens descobreix un món materialment pobre, però molt ric quant a saviesa i a recursos mentals. Així, Solatges és una invitació a viatjar a una època en què la senzillesa i la pobresa no estaven barallades amb la inventiva.
Les proses de Solatges formen també un mosaic d’anècdotes reals, que ens mostren una època que ja s’ha esvaït. Fins fa unes dècades la vida dels pobles (i també la de les barriades i de les petites ciutats) comptava amb un anecdotari més o menys recent, protagonitzat per persones reals, moltes de les quals encara eren vives o feia poc que havien traspassat. Rafel Bordoy és conscient del caràcter efímer d’aquest tipus d’història, que habitualment es transmetia per mitjà de la paraula oral. L’autor, abans que s’oblidin, ha volgut plasmar-les, fixar-les en el paper imprès, perquè aquesta era l’única manera de salvar-les de l’oblit. Certament, és el mateix propòsit que es fixaren els autors costumistes del segle xix, quan varen veure que tipus, oficis, formes de vida, llocs... estaven desapareixent. Tanmateix, els mateixos vents destructors que des de mitjan segle xix ho enrunaven tot –és a dir, això que d’aleshores ençà s’anomena progrés– han seguit fent estralls, especialment en les darreres dècades del segle xx.
Ara bé, Solatges no és només un aplec d’anècdotes, de fets intranscendents, més o menys graciosos, sinó el retrat psicològic de tota una societat. Aquests relats tenen un fort caràcter memorialístic, ja que reflecteixen la Mallorca anterior a l’eclosió del turisme, abans de l’entrada en el consumisme actual. Els lectors hi podran trobar plasmada una manera de viure que potser han conegut, però que ja no existeix. L’activitat del contraban, la pobresa de les antigues escoles infantils, les projeccions de cinema o les curses de braus als pobles, els discursos dels feixistes, les activitats dels escolans a la parròquia... són fets que caracteritzaren la nostra vida quotidiana durant els anys de letarg de la dictadura franquista. Rafel Bordoy en el seu llibre ha fet un intens exercici de memòria i hi ha fixat aquest món, que, majoritàriament, coincideix amb el dels anys de la seva joventut. D’aquí el sentit del títol, ja que les històries del volum no són altra cosa que records d’un altre temps que, com el pòsit d’un líquid que resta al fons d’un recipient, han quedat dipositats en la ment de l’escriptor.
El retrat d’aquesta societat esvaïda ens és ofert a partir de la presentació d’una multitud de personatges, una bona part dels quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor. Altres són personatges populars d’Alcúdia, el poble on el nostre autor va néixer, o de Santa Margalida, la vila on viu des de fa molts d’anys. Tanmateix, en el fons, la procedència dels personatges és indiferent, perquè cap d’ells no es defineix pel lloc on viu, sinó pel fet de pertànyer a una època determinada. Així, Rafel Bordoy, amb una punta d’elegia –no exempta, tampoc, d’un gust evident per la facècia–, els ha volgut rescatar de l’anonimat i, per aquest motiu, ens els presenta amb noms, llinatges i malnoms. Al capdavall, es tracta d’unes persones que, en major o menor grau, han format part d’un temps passat que ell també va viure.
Finalment, voldria acabar aquestes paraules de presentació amb una invitació a la lectura d’aquest volum. Solatges és un llibre divertit i emotiu a la vegada. Com els personatges que hi retrata, Rafel Bordoy és també un home d’enginy, que sap que l’essencial de la vida només es troba en les coses petites, i que, com a escriptor, ens revela tota una manera de viure i de pensar en aquests contes brillants, elaborats amb l’argila pobra –però acolorida– d’alguns records volanders.

Pere Rosselló Bover

L'Escola vella

La tan esperada reforma de l'Escola vella de Santa Margalida i la construcció de l'auditori anèx, sembla que es troba a prop de fer-se realitat, en la que se suposa prompte inauguració. En bona hora sia arribada.
La restauració de l'edifici i, sobretot, la construcció en el que fóu el pati, de l'estructura d'un l'auditori, no ha estat exempta de polèmica: alguna gent -polítics inclosos- ha considerat inadequat
l'emplaçament del dit auditori, per l'impacte visual sobre el conjunt. Altres, o tal volta els mateixos,
pensen que resultarà petit per a les necessitats de la Vila -tan de bo fos així-, i potser algunes consideracions més que segurament poden avalar les crítiques exposades. Per altra banda, hi ha qui li sembla bé, tant la reforma i restauració de l'escola com la construcció de l'auditori.
No seré jo qui llevi la raó als crítics ni tampoc la donaré als defensors del contrari, sobretot pel que fa al tema de l'auditori, ja que, al meu parer, la restauració de l'edifici escolar em sembla correcta i adequada. Potser que, tant detractors com defensors, tenguin la seva part de raó. Com en quasi totes les coses tothom té “la seva raó” ben digna de ser respectada, per contrària que sigui l'una de l'altra.
Unes consideracions sí que voldria fer, per si de cas poden servir de qualque manera als gestors de les instal·lacions, tant als actuals com als que puguin venir en el futur.
Potser que a l'interior de l'escola hagin primat les consideracions estètiques sobre les funcionals, cal tenir en compte les limitacions de l'estructura i algunes necessitats d'ús, com pot esser la instal·lació de la biblioteca, arxiu històric, etc.
Però al tema que volia referir-me és al de l'auditori. Escoltades algunes opinions potser haurem d'admetre certes evidències: potser no ocupa el lloc adequat, potser resulti petit -aquest punt seria discutible-, potser el seu interior no permeti alguns actes com poden esser determinades representacions teatrals, tant per la cabuda com per les dimensions de l'escenari. I no sé si tendrà algunes altres mancances, sols parl per comentaris sentits i per alguna, poca, informació. Dit això podríem concloure que tenim una capsa, per ventura no massa vistosa i amb alguns defectes, i fins aquí, poca cosa més.
En castellà hi ha dos refranys que es podrien aplicar al cas: “el hàbito no hace al monje” i “aunque la mona se vista de seda mona se queda”. La capsa, més o manco agradable, rebutjada per alguns, mal situada, segons altres i poc funcional, fins al moment actual, està buida. Si fos funcional, si fos hermosa, si estàs ben situada, si agradàs a tothom, seguiria estant buida. I aquí podem aplicar els refranys abans esmentats. Però, això és el que tenim i d'això ens hem de servir.
Quina és ara la feina? Evidentment, omplir la capsa. I quan dic omplir-la no parl de mobles, de pintures o de coses, diguem-ne materials, el que vull dir és que es tracta de fer-la útil per a l'objecte pel qual ha estat creada. Omplir-la de cultura, de realitzacions, d'actes, donar-li un sentit i una utilitat, dotar-la d'una oferta atractiva i omplir-a, ara sí, de gent i fer que poguem donar la raó als qui la troben petita.
Malauradament, per complir l'objectiu ens trobam amb dos entrebancs que caldria superar:
per una banda la tantes vegades invocada crisi, que ha deixat la cultura – l'anomenada, repetidament, parenta pobra- en una situació d'extrema pobresa i a la coua de tots els pressuposts. L'altre entrabanc, és que si aquesta ha de ser una tasca dels polítics, no corren per a la política i els seus servidors uns vents massa favorables per la nostra Comunitat, i, no hi ha dubte que els esquitxos també arriben per Santa Margalida. Amb aquestes condicions, amb el que manco pensen és en la cultura. Qué hi hem de fer!
Siguem optimistes, esperem que els reponsables de donar sentit a una obra que ha costat molts de doblers a tots els ciutadans, facin l'esforç necessari perquè no siguin uns doblers tudats. Aleshores serà el moment de mirar les coses no pel seu aspecte exterior sinó per la bellesa de la seva “ànima”.

Goigs a la Mare de Déu de La Victòria que es venera al seu santuari d'Alcúdia

A dins la nit més obscura
la tenebra amorosiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Puix que sou, Verge Maria,
alcudienca d'arrel,
segles ha que en Vós confia
aquesta ciutat fidel,
per això, des de l'altura,
Alcúdia distingiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Dins eixa bella contrada,
com porta el sol al matí
la llum d'una nova albada,
portau missatge diví.
Llum sou d'estel que fulgura
en les nits clares d'estiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Entre àngels aparaguéreu
al pastor que us va trobar,
i des de llavors volguéreu
sobre aquest indret regnar,
i el poble vos assegura
estatge i amor ben viu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Portau corona a la testa,
la Pau en les vostres mans,
i a la mirada xalesta
un doll d'amor pels humans,
sobre vostra vestidura
una estrella vos hi riu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

La mar portau reflectida
en el blau dels vostres ulls
i ens guiau, amorosida,
entre els perills i els esculls,
amb Vós no va a la ventura
la barca en el mar aspriu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Persones de tot llinatge
s'han prostrat a davant Vós,
i us han retut homenatge
amb un posat fervorós,
i admirà vostra figura
l'emperador més altiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Sortíreu victoriosa
de la lluita contra el mal,
Vós sou la flor més hermosa
del jardí celestial
i vessau sense mesura
de benaurances un riu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Joia i festa a la diada:
dia dos de juliol,
que és quan tota la fillada
s'acosta al vostre redol,
l'aigua més fresca i més pura
del vostre cor li oferiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

I a la gent que pelegrina
demanant vostre favor,
li donau la mà i camina
cap a la salvació,
els menau, sempre en dretura
i en vostre si els acolliu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.

Tot Alcúdia fretura
sentir-se de Vós captiu.
La victòria és segura,
oh Mare! si ens protegiu.


Pregària

Victòria portau al nom
i no és guanyada en cap guerra;
Vós voleu sobre la Terra
santa pau per a tothom;
mostrau-nos, oh Verge! com
aconseguir cada dia
pau, benaurança, alegria;
i que en nom vostre pregant:
Pare, Fill i Esperit Sant,
que ens salvem tots. Així sia.



Aquests goigs, que porten el nº 1 de la col·lecció "L'encensari", és presentaren dia 2 ded juliol de 2009 al santuari de la Victòria d'Alcúdia
(Mallorca).

Poema de primavera i de passió

Dijous Sant

Pel cos de la primavera
l'horabaixa es torna grís,
humiliat i submís,
al cau de l'hora darrera,
pregant, Jesucrist espera
la indefugible agonia;
es fon en foscors el dia,
les oliveres de l'hort
porten presagis de mort
i blancors d'Eucaristia


Divendres Sant

Pel cos de la primavera
que el cinglador ha nafrat,
cent flors de sang han brostat,
ensangonant la sendera.
Floreixen per la vorera
violeta i pensament;
desiara, porta el vent
perfums d'angúnia i martiri,
i veim consumir-se el lliri
sobre una creu, lentament...


Pasqua

Pel cos de la primavera
s'alça el matí lluminós,
paleta que ompl de colors
el cel de l'hora primera.
De tenebres s'allibera
el sepulcre segellat,
la pedra s'ha retirat
per deixar sortir l'aurora,
i un sol de llum redemptora
llargament profetitzat.

Presentació del llibre de poemes de Llorenç Riber de la col·lecció Mixtàlia, nº 14

Senyores i senyors, bona tarda:
Arribats al número 14 de la col·lecció Mixtàlia, el dedicam aquest pic a Llorenç Riber, al Llorenç Riber poeta, que és una més de les mútiples facetes de la prolífica personalitat literària d'aquest autor, en l'any en què es compleix el cinquantenari de la seva mort. Ben entès que el cinquantenari esdevenigué l'any passat que era quan havíem de presentar aquest llibre, però dificultats tècniques ens han obligat a ajornar-ne la presentació, que s'ha fet concidir amb la clausura de l'exposició que el departament de Cultura del Consell de Mallorca ha dedicat a aquest autor amb motiu de l'esmentat cinquantenari.
Dit això, pensàvem que Mixtàlia, feel a la seva trajectòria, havia de fer qualque aportació al coneixement de la poesia de Riber, cosa que s'ha aconseguit gràcies a la tasca investigadora de Damià Pons que, mitjançant una acurada recerca, ha aconseguit posar a l'abast una bona part de l'obra poètica dispersa del poeta de Campanet.
Com alguns ja sabeu i ens ho explica Damià Pons en el pròleg d'aquesta edició, Llorenç Riber va publicar tres llibres de poesia: A sol ixent (1912), Les corones (1917) i Posies (1931), aquest darrer llibre incloïa els dos reculls anteriors si exceptuam un poema de Les corones i un de nou A sol alt. En el primer tom de les Obres Completes (1949), Riber va reproduir el contingut de l'edició de 1931 afegint-hi cinc poemes més que no figuraven en cap dels volums anteriors.
Aquesta edició arreplega els textos en vers que l'autor publicà a diferents diaris i revistes i un llibre (“Revertere Sulamitis”, dedicat a Santa Catalina Tomàs) que va deixar fora del primer tom de la seva obra completa.
Amb la publicació d'aquest número 14 de Mixtàlia, Amb tremolor de ploma. Poemes al marge, repetesc, gràcies a la feina feta per Damià Pons, quasi la totalitat de la poesia de Riber serà a l'abast de qui la vulgui conèixer o estudiar.
Bé, després de manifestar la satisfacció del Departament de Cultura del Consell de Mallorca i de quants treballam en la col·lecció, per la publicació d'aquest nº 14, disposem-nos a escoltar Damià Pons que ens explicarà de manera més pormenoritzada el contingut d'aquest volum.
Moltes gràcies