Sota un cel estrellat de
neules blanques,
condormides ovelles de
cotó,
nevades de farina i d'unes
branques
penjades, cireretes de
pastor.
Sobre el vidre d'un llac
renta una dona,
vora un foc, sense flama,
un pastoret
té a la mà una ximbomba
que no sona,
dins un coval d'escorça i
de verdet.
Infinit, un desert d'arena
fina
i mostrejat de solcs,
un palau tot pintat de
purpurina
i un poble de casetes de
paper.
De palla i de cartons una
porxada
que sembla ser tan pobra i
tan humil,
que pels amples forats de
la teulada
entren els raigs de lluna,
fets de fil.
I a la claror d'una
candela encesa,
embolcallat dins menudall
tot blanc,
símbol d'humilitat i de
pobresa,
el cos petit d'un minyonet
de fang.
Un infantó, la boca mig
oberta
i ulls astorats, albira
atentament,
i al bellugueig d'aquella
llum incerta
sembla que cobra vida el
naixement.
rafelbordoy.blogspot.com
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada