El naixement

Sota un cel estrellat de neules blanques,

condormides ovelles de cotó,

nevades de farina i d'unes branques

penjades, cireretes de pastor.

Sobre el vidre d'un llac renta una dona,

vora un foc, sense flama, un pastoret

té a la mà una ximbomba que no sona,

dins un coval d'escorça i de verdet.

Infinit, un desert d'arena fina

i mostrejat de solcs,

un sementer,

un palau tot pintat de purpurina

i un poble de casetes de paper.

De palla i de cartons una porxada

que sembla ser tan pobra i tan humil,

que pels amples forats de la teulada

entren els raigs de lluna, fets de fil.

I a la claror d'una candela encesa,

embolcallat dins menudall tot blanc,

símbol d'humilitat i de pobresa,

el cos petit d'un minyonet de fang.

Un infantó, la boca mig oberta

i ulls astorats, albira atentament,

i al bellugueig d'aquella llum incerta

sembla que cobra vida el naixement.

rafelbordoy.blogspot.com

Visca la democràcia

Després de quaranta anys de dictadura a la fi ens arribà la democràcia al nostre país. Semblavem al·lots amb jugueta nova, moltes vegades somniada, però, no sabíem ben bé com emprar-la, però qualsevol oportunitat ens pareixia una bona ocasió per posar la paraula màgica a la nostra boca. Quan es tractava d'elegir, fos el que fos, sempre hi havia algú que t'enteferrava "ara ja hi ha democràcia" i el mateix raonament servia tant per elegir el batle del nostre poble com per triar una corbata. De llavors ençà començaren a escampar-se per tot arreu, com una taca d'oli, els "demócrates de tota la vida". Ja ningú no havia estat franquista.

Avui, quasi altres quaranta anys després, sembla que encara hi ha demócrates de tota la vida que no han assimilat massa bé el significat d'aquella nigromàntica paraula i la fan servir en qualsevol oportunitat ja sigui per justificar la seva actitud, com per reforçar les seves opinions i, sobretot, per desqualificar l'adversari. Qui no combrega amb la nostra ideologia és que no és democràtic, qui no és de la nostra corda tampoc no ho és democràtic. En canvi ens sembla totalment estar dins el canons de la democràcia quan criticam qualsevol actitud, paraula o gest que facin els nostres contraris, o simplement els qui no estan d'acord amb les nostres idees. Això en política ho podem veure per pa i per sal. El cas és que no volia parlar de política ni de polítics però, ja que hi som, no em puc resistir de contar quelcom que em va arribar al correu electrònic.

"Diuen que Déu va voler repartir dues virtuts a cada país, però quan li tocà a Espanya n'hi donà tres:

els espanyols serien honests, intel·ligents i polítics. L'àngel que ajudava el Senyor el va advertir:

-Senyor, com és que als espanyols els donau tres virtuts i als altres només dues?

-És ver- digué Déu- m'havia errat, però per arreglar-ho faré que només en puguin emprar dues. Així el qui sigui intel·ligent i polític no podrà ser honest; el qui sigui honest i polític no podrà ser intel·ligent; i el que sigui intel·ligent i honest no podrà ser polític".

El que demanaríem és que tots el polítics usassin correctament la democràcia i que Déu els donàs la virtut del seny.

rafelbordoy.blogspot.com

La violència en el futbol i altres violències

Acabam de saber que un home, 43 anys, ha mort per mor d'una brega prèvia a un partit de futbol. Ara tothom parla de la violència en el futbol, que s'ha de posar remei a aquest tipus de barbàrie, que s'ha de prohibir l'entrada als camps de futbol a les persones que provoquen aquestes i altres barbaritats parescudes, ja estaria bé fer-ho, però això, al meu parer, sols seria posar un pegat a un problema molts més greu, aquells que exerceixen la violènca en els camps de futbol i entorn del futbol, tammateix traslladarien el seu tarannà violent a un altre escenari.

En el nostre món i al llarg de la història hem vist i veim que l'antagonisme quasi sempre engendra violència i, malauradament, sembla que sigui present de manera constant en la nostra vida, exemples em podem posar centenars: hi ha confrontació en l'esport, en la política, en els negocis, en la religió, per raó de les ideologies, pel color de la pell, per les creences, pels territoris, pels interessos, siguin de la classe que siguin, etc. Així que hem vist enfrontaments, lluites i fins i tot guerres, entre països, entre races i ètnies distintes, entre aficionats d'equips de futbol, entre polítics de tendències oposades, entre catòlics i protestants, entre taurins i antitaurins, entre el petit comenrç i les grans superfícies, entre rics i pobres... Sembla com si la raó de la nostra vida fos un anhel constant de discrepància i, malauradament, aquest enfrontament sovint degenera en qualque tipus de violència, ja sigui verbal, escrita, física, sicològica... La violència i la lluita són presents als parlaments, als camps de futbol, a les escoles, a les llars, als espectacles, a les relacions personals, a les noves tecnologies... I per si no bastàs, alguns mitjans de comunicació, principalment visuals, en fan d'aquests elements, agressius i brutals, la caça de l'audiència i per tant el seu negoci.

Aleshores pens que la solució no és aïllar els violents, que també, sinó aïllar els antagonismes, aplicar, i no només en el sentit físic, aquella màxima dels hipies: "practicar l'amor i no la guerra".

Motiu de preocupació

No sé quina és la reacció de les persones joves a l'hora de llegir el diari o escoltar les notícies de la radio i la televisió, però vos assegur que per a una persona de la meva edat poden esser motiu d'entrar en una severa depressió, i no cal anar a cercar massa enfora, amb el que tenim ben prop n'hi ha més que abastament. La corrupció s'esten arreu de la societat, polítics i no polítics s'afanyen per mirar d'enriquir-se damunt l'esquena del proïsme. Cada dia tenim notícies de morts violentes, ja siguin de les anomenades de gènere, per terrorisme o per qualsevol altra casta. I per si tot això no bastàs, acab de llegir que cada dia 10 professors pateixen actes violents per part dels seus alumnes o dels pares dels mateixos alumnes.

Sembla que els càstigs i la presó no aporten, almanco a curt termini, cap casta de solució. Com es pot suposar jo tampoc no la tenc, tant de bo qualcú la tengués. El que sí que gos és a fer una reflexió que potser altra gent la compartesqui: pens que el problema és d'educació i no en referesc a l'adquisició de coneixements, que també, sinó a la que s'hauria de donar als infants, primer a ca seva i després a l'escola, encaminada a la recuperació d'una sèrie de valors que, a poc a poc i per distintes causes, s'han perdut. Sols enfrontant el problema des de la base, podria tenir solució. El problema seria prou llarg de debatre i potser difícil de resoldre. Sens dubte tenien raó els nostres padrins quan deien que si volem endreçar un arbre ho hem de fer quan és jove.

Aquí queda la meva reflexió. Al cap i a la fi pot arribar a ser gratificant fer retxes dins l'aigua.

Un partit històric

Un dels avantatges de l'edat és el poder de rememorar episodis del passat que de qualque manera han marcat la història d'un poble, un país, una nació... Aquest pic però he escrit història en minúscula perquè el fet que contaré no té més transcendència que la que li volguem donar a un partit de futbol.

Era el 30 de desembre de lany 1962, s'enfrentaven en el vell estadi Lluís Sitjar de Palma, el Reial Mallorca i el Reial Madrid. Aquell Madrid de Di Stéfano, líder solitari de la lliga que atemoritzava per tot allà on anava. El Mallorca entrenat per José Luís Saso, va formar amb la següent alineació:

Cobo, Arqué, Bolao, Doro, Sampedro, Forteza, Achuri, Bergara, Pepillo, País i Oviedo. El Madrid, que tenia per entrenador Miguel Muñóz, fomava amb Araquistain, Isidro, Santamaria, Miera, Müller, Pachín, Amancio, Félix Ruíz, Yanko, Puskas i Gento. Aquest dia Di Stéfano no pogué jugar.

Davant la sorpresa i l'entusiasme dels milers d'espectadors que omplíem de gom a gom l'estadi, el Mallorca va guanyar al totpoderós equip madrileny per 5 a 2. Marcaren per part del Mallorca: Sampedro, Achuri, Pepillo (2) i Bergara i pel Madrid Puskas i Amancio. Del gran partit que feu el Mallorca destacaren dos jugadors: el porter Cobo i el devanter centre Pepillo. Aquest jugador, Pepillo, havia fuit del Madrid per no poder competir amb Di Stéfano i el Mallorca l'havia fichat per una quantitat astronòmica, per aquell temps, d'un milió de pessetes.

Existia una clàusula, de paraula, per la qual el Mallorca no podia alinear Pepillo. Però davant la impossibilitat, per part del president del Mallorca Llorenç Munar, de contactar amb Santiago Bernabeu que no es posava al telèfon, el dirigent Mallorrquí feu cas omís a la clausula. Aquest fet originà que es rompessin les relacions entre els dos clubs per una llarga temporada.

Enyorança de la tardor

Quan la calor encara no ha acabat d'afluixar el seu dogal xafogós i asfixiant i el sol es resisteix a apaivagar el ser ardor, quan comencen a caure, ingràvides, les fulles dels arbres, quan els raïms ens mostren el seu madur més temptador, resignats a lliurar el coll als trinxets dels veremadors, per reessuscitar, més tard, en la dolcesa del most, quan els infants, deixen enderrera les confortables vacances per incorporar-se, dòcils, al deure ineludible de l'escola, quan els dies comencen a encongir el seu pas i la seva llumiminositat... aleshores és quan enyor les primeres pluges, les que vendran a esponjar la terra resseca i farta de sollellades.

Enyor les ennuvolades entre grises i negres, d'una negror esponjosa, com de cotó, que s'enfilen i sembla que el cel s'omplí de castells de formes arrodonides i murs vaporosos. Aquí i allà qualque redol vermellós, virolat, vestigi d'un sol que es retira vençut per la força desfermada, implacable, de la tempesta. Adesiara la verga ígnea d'un llamp o el seu replandor, entre les bambalines cotonoses, precursor del so esquerdat i eixordador del tro, com una amenaça. Enyor aquelles gotes grosses, pesades, profetes d'una pluja desfermada i abundant que ha d'assaonar el terreny ressec, clivellat; la frescor efímera, humida i amable i el perfum de la terra mullada. És l'enyorança de la tardor